Sovint sentim parlar i compartim les tristeses i desesperances que han de viure moltes dones separades. Les compadim, ens hi solidaritzem. Però aquest ja no és un drama de gènere. Hi ha molts homes arreu de l’Estat que fan autèntics malabarismes per passar pensió, arribar a final de mes i aconseguir compartir temps i espai amb els seus fills. Jo per inèrcia dono suport a les dones, però cada cop tinc més amics desesperats per haver de fer-se’n càrrec i rebre un tracte injust a canvi. És veritat que moltes dones s’aprofiten de la situació de divorci. I també n’hi ha moltes que no. Aquí és on vull anar a parar: avui el divorci no és un problema de gènere. És veritat que encara hi ha més dones que homes que es responsabilitzen dels fills de manera incondicional. Però també és cert que hi ha moltes dones que abusen de la seva situació i del seu poder familiar. I això s’hauria de tenir en compte. No només en un entorn jurídic, sinó, i sobretot, social. Els homes avui no són culpables per definició i les dones no són sempre víctimes. Sinó que, en un divorci o una separació, les víctimes sempre són els nens. Per molt que pateixin els adults. I crear-los estereotips de víctimes i culpables no els ajuda. Ho dic perquè vaig sovint a escoles a parlar amb adolescents i veig que, tot i la gran quantitat de coses que han canviat en aquest país, segueixen tenint idees molt clares i fixes sobre els rols familiars. I diuen que els homes són forts i fan por i les dones no ho són i en tenen. I és cert que la realitat ens demostra que aquesta manera de veure les coses no canvia tant com voldríem. Però perquè això passi no només hem de canviar les lleis, sinó que hem d’aprendre a parlar de nosaltres mateixos d’una altra manera.