Una de les característiques de la nova època en què vivim té relació amb la grandària. La globalització exigeix a les empreses i als operadors financers una escala adequada per fer front a un mercat universal i sempre obert. Les restriccions financeres exigeixen fer economies d’escala per reduir costos i seguir operant, i això comporta fusions empresarials i organitzatives. La rapidesa amb què les institucions de crèdit han reaccionat, posant en segon terme identitats fundacionals i locals, així ho expressa. El debat a Europa entre lògiques nacionals i lògiques continentals està si­tuat a les mateixes coordenades. Ara ens diuen que hi ha massa ajuntaments, massa institucions, massa entitats, massa organismes...

És així? A l’estiu tota cuca viu, però ara potser és hora de repensar les coses. Crec que tenir quasi un miler d’ajuntaments a Catalunya és excessiu. Sobretot quan la immensa majoria no tenen la capacitat econòmica suficient per tenir una estructura que els permeti anar més enllà del dia a dia. Cal, doncs, plantejar-se el tema de l’escala, però sense oblidar el tema de la identitat i de la naturalitat dels espais a congregar. El cas de la Vall d’en Bas a la Garrotxa pot ser un bon precedent. Un únic ajuntament, diverses festes majors, molts campanars, i tots plegats aprofitant ser més forts junts. I el mateix és pot dir de la necessitat d’articular millor el tercer sector, molt fragmentat. Ara bé, tot plegat no pot ser només un tema d’estalvi. Si la idea de l’articulació entre entitats i governs locals només es justifica per fer ajustos en una realitat prou misèrrima, aleshores, virgencita, que me quede como estoy.