Un dels termes clau en aquests moments és el d’eficiència. En general, s’entén per eficiència la relació entre resultats obtinguts i recursos utilitzats. Una actuació dels poders públics serà doncs més eficient si aconsegueix reduir els costos mantenint resultats, o bé si millora resultats sense augmentar els costos. La situació actual posa l’accent en una millora de l’eficiència que impliqui menys despesa. El problema ve quan només considerem com a costos els estrictament monetaris directament connectats amb el tema. Exemples concrets i reals. Si per netejar uns locals públics decidim triar una empresa mercantil abans que una cooperativa de dones en risc d’exclusió, ja que el cost del servei que ofereix l’empresa és més baix, aleshores no considerem els costos que pot implicar que la cooperativa deixi d’existir i haver de pagar l’atur de les dones. La cosa s’agreuja quan parlem de resultats. De fet, moltes vegades els resultats i els impactes no són exactament el mateix. No és el mateix parlar de visites a un centre sanitari que parlar de l’índex de mortalitat o morbiditat de la població atesa per aquest centre. Pots reduir els costos d’atenció a la gent gran que no es pot moure de casa passant de la distribució diària d’aliments cuinats a una distribució dos cops per setmana. Però aleshores perds els del control indirecte que fa la persona que diàriament distribueix el menjar i els vincles que s’estableixen. L’obsessió per l’eficiència, i la visió simplificadora i monetarista que incorpora, ens porten a parlar només de diners, i tot plegat menysté els components dels resultats, que sovint són precisament els que acaben donant valor al servei.