Tinc amics que van créixer escoltant com els seus companys d’escola els feien burleta per ser homosexuals. O per semblar-ho. I, fins i tot, els pegaven sovint, els humiliaven sempre que podien i mai, mai, no els invitaven a jugar futbol. Donaven per fet que no en sabrien. També tinc amigues que han hagut de suportar el fastigueig dels seus pares i la llunyania de la seva família per ser lesbianes i voler, de nenes, jugar a futbol. I ja sé que no sempre és així, és clar. Perquè també tinc amics heterosexuals que han hagut de passar per coses semblants. Com ara jo, que vaig voler jugar futbol a l’escola però mai no vaig poder perquè era molt dolenta i el centre de les bromes en contra dels resultats. Així que ho vaig deixar. Però és diferent: jo era dolenta i prou. Els homosexuals, en canvi, no només han de lidiar amb les reaccions familiars, escolars, laborals o dels amics, sinó que a més han de fer-se càrrec d’una societat que es riu d’ells i que sempre, passi el que passi, els considera notícia. Mireu si no el cas de l’únic futbolista que s’ha declarat homosexual: Justin Fashanu, jugador del Nottingham. Poc temps després es va suïcidar, incapaç de fer-se càrrec de la pressió mediàtica. O penseu en la famosa fotografia que, des de fa un temps, corre per la xarxa. S’hi veuen Piqué i Ibrahimovic en una posició afectuosa i s’escolta de lluny un clamor popular preguntant, impunement, sobre la sexualitat dels jugadors. Però per què? No són, precisament, els jugadors de futbol exemples pels nens i nenes que els admiren? No ens ho presenten així? I de debò no poden fer res per normalitzar aquesta situació tan irrespectuosa i primitiva? Voleu dir que entre tots no hauríem de deixar de fer notícia d’un col·lectiu que representa al 10 % de la societat i viure la normalitat com si no tinguéssim tanta por de nosaltres mateixos?