Fa dos anys vaig tenir el privilegi de fer de teloner de José Antonio Labordeta en el pregó de la festa major del meu poble, Montblanc. Ell ja estava fora de joc de la vida política a causa d’un càncer de pròstata, s’havia comprat un apartament a Altafulla per descansar vora el mar i pensava dedicar-se a una de les seves grans passions, la literatura, com a lector i escriptor. Tanmateix, no es va fer pregar i amb les mans a la guitarra va pronunciar un dels pregons més emotius cantant a la vida, a la terra (aragonesa, per descomptat) i a la llibertat.

En aquests dies de traspàs dolorós, a Labordeta se li ha penjat una etiqueta que, malgrat les bones intencions, no deixa de ser absolutament injusta: no semblava un polític. Fins i tot cauen en el mateix parany persones que ocupen càrrecs institucionals i que prefereixen elogiar-lo per les seves qualitats humanes i artístiques abans que per la seva tasca cívica i política. Era un persona autèntica, diu Zapatero. Era un gran espanyol i un gran patriota, rebla el rei, que es considera amic seu.

La vocació política de Labordeta venia de lluny i es va expressar a través de la cançó i de diverses iniciatives culturals, com el setmanari Andalán, un dels principals altaveus de la consciència crítica, democràtica i progressista aragonesa. Si no ets del PP o del PSOE, ser diputat no és fàcil. Labordeta no ho va aconseguir, a les llistes de la Chunta Aragonesista, fins a l’any 2000. I en va sortir escaldat. A la cambra ni es parlamentava, ni s’escoltava i, tot sovint, ni es deixava parlar. Per això els va engegar a la merda, els del PP. Labordeta ha estat un dels millors referents de la vida política d’aquest país.