Fa uns dies es va distingir David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, amb el guardó de Català de l’Any, a partir de la votació popular dels lectors d’El Periódico. Dissabte Josep Guardiola va protagonitzar un nou triomf del Barça com a entrenador. Miret i Guardiola expressen formes de lideratge que val la pena de comentar. No estem parlant de lideratges jeràrquics o autoritaris, sinó fonamentats en la gran autoritat i jerarquia que els dóna la seva trajectòria com a jugador o casteller, respectivament, i la capacitat de convertir l’experiència en saber i en capacitat tècnica. No estem parlant de líders als quals els agradi distingir-se, o personalitzar en ells mateixos la força del treball col·lectiu del seu equip o de la seva colla. Però, en canvi, tothom sap que sense ells res no seria igual. La vida pot fer molts tombs, però no és imaginable que Guardiola pugui desplegar la seva força de lideratge fora d’un espai i d’una manera de fer que articula molt bé el que ell ha estat amb el que avui representa i gestiona. Una persona de la Masia que dirigeix un equip bàsicament sorgit del mateix lloc. I David Miret és el que és la colla dels Castellers de Vilafranca. No és imaginable que el fitxin des de Valls o des de Terrassa.

Els lideratges, avui dia, o es construeixen des d’aquestes bases o tenen moltes dificultats per ser operatius. Com més complexa és la realitat que envolta un equip, una colla, una empresa o una organització, més necessari és comptar amb gent que trobi natural el que ha de fer, i vegi en el líder l’expressió horitzontal i gens heroica del que cal fer en cada moment. Lideratge comunitari i arrelat versus lideratge heroic i fugisser. Partir del que sap la gent amb la qual treballes, articular autonomies personals i tasques col·lectives. Ser un més, però assumir les responsabilitats de donar la cara quan cal, en els moments bons i també en els moments difícils.

M’agradaria imaginar una forma de lideratge social i polític més semblant a aquests dos personatges. I, en canvi, moltes vegades observem formes de fer que semblen buscar en els canvis de lideratge la solució a la manca de projecte i de construcció de la il·lusió col·lectiva.