Entre tots hem anat alimentant la idea que en moments tan complicats com els que travessem, el millor que podrien fer els polítics és posar-se d’acord entre ells i superar les divisions partidistes. Al meu entendre no hi ha res pitjor que alimentar aquesta fal·làcia en situacions com l’actual. Per construir el consens cal estar d’acord en les coses fonamentals. Una cosa és un pacte de mínims per resoldre o encarar un tema concret sobre el qual cadascú, des dels seus valors, pot entendre que és millor posar-se d’acord que no pas mantenir posicions de principi que bloquegin les potencialitats de millora. Però aquestes són situacions conjunturals, específiques i, per definició, perifèriques. Poden posar-se d’acord les forces polítiques en com sortir de la crisi? Som davant d’una conjuntura de crisi, o d’un canvi estructural? De fet, si CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUiA es posessin d’acord sobre el que cal fer a Barcelona per respondre a la situació de canvi d’època que vivim, el que demostrarien no és responsabilitat política i sentit de ciutat, el que farien és ensorrar definitivament la poca credibilitat que la política dels partits encara pot tenir per a alguns.

Al revés del que molts cops es diu, no és l’espectacle de baralles i disputes entre els polítics el que més desacredita la tasca dels partits, sinó el sentit de comèdia, d’escenografia que es transmet. Fa pocs dies es va publicar un article de Paul Krugman en què deia que cada cop que als Estats Units es parla de “sentit d’Estat” i de “solucions bipartidistes” (que apleguin, per tant, demòcrates i republicans), el que acostuma a passar és que els sectors més conservadors del dos partits es posen d’acord per reforçar posicions insolidàries que afavoreixen els rics i erosionen les condicions de vida dels més necessitats. Ens cal claredat en les propostes, diferenciació de les solucions, i capacitat per veure a qui afavoreix i a qui perjudica cada una de les propostes que ens fan uns i altres. Les diferències d’opinió no són en si mateixes negatives. Mostren la diversitat d’interessos i de conviccions en joc. Cal arribar a acords, evidentment. Però no des d’un consens uniformitzador, sinó des de les diferències, des dels valors i posicions de cadascú.