Hem anat aprenent que, en els temps que corren, no podem separar el que passa a internet del que passa a les nostres vides, a les nostres places i carrers. També s’ha anat prenent consciència que més connexions on-line no vol dir menys contactes cara a cara. Com més es fan servir les xarxes socials, més s’acostumen a incrementar els contactes i les relacions presencials. En els darrers mesos hem vist que el moment en el qual l’activitat de la xarxa s’acaba convertint en força presencial i al carrer coincideix amb el moment en què els temes sobre els quals es debat i es discuteix són transversals i capaços d’anar agregant gent, grups i interessos. Certes persones o entitats han anat actuant dins les xarxes com a referents creïbles del que anava passant, i per tant s’han anat convertint en nusos que agreguen informació, consoliden mogudes i són capaços de percebre el grau de seguiment dels temes o de les iniciatives. Les coses van de pressa, a internet, però això no vol dir que predomini la improvisació o que no hi hagi criteris. Aquestes persones nus tenen trajectòries que els avalen i resulten per tant creïbles. Aquesta mena de relacions, d’interaccions, d’intermediacions, són específiques d’internet. Internet reflecteix, doncs, una nova manera de fer, una nova realitat social.

En el món analògic-presencial, les coses no van així. Les idees no flueixen, sinó que es canalitzen. Les persones referent acostumen a coincidir amb els que ocupen les posicions orgàniques jeràrquiques de cada associació, partit o sindicat. La seqüència de reunions és inevitable (Rubalcaba va mantenir dilluns quasi deu hores de reunions amb els diferents òrgans i comitès del PSOE afectats per la proposta de reforma constitucional). Les formes d’agregar o de coordinar esforços i estratègies són molt més feixugues, però també segures des de la perspectiva tradicional. Hi pot haver contactes anomenats “informals” o “reservats”, però cal que els òrgans previstos decideixin fer una cosa o l’altra amb altres persones. En aquests escenaris, l’ús d’internet i de les pròpies xarxes digitals s’ha anat multiplicant, però no ha trencat les lògiques descrites anteriorment, sinó que reflecteix un ús martell d’internet. És a dir, es fa servir un nou instrument que no modifica les relacions de poder o les posicions o rutines orgàniques ja existents, sinó que les fa més àgils, més còmodes.

Estem en un moment en què les coses, forçosament, es comencen a barrejar. Des del món digital cal demostrar força i capacitat de mobilització presencial, i des del món analògic-presencial s’és cada cop més conscient que, si no es modifiquen les formes i la manera de fer, aniran perdent capacitat de connexió amb una realitat social que té altres lògiques. Aquests dies, en ple mes d’agost, davant la reforma exprés de la Constitució, partits, sindicats i xarxes socials han estat especialment actius. I així, s’han anat produint efectes col·laterals en uns i en altres. Amb l’excepció del PP, tranquil mentre altres li fan la feina, les repercussions que ha tingut la ràpida reacció a la xarxa contra la reforma han estat molt visibles en partits com ara el PSOE, però també en els sindicats. Aquesta confluència entre les dues plataformes de mobilització i d’interacció genera molts cops problemes o acusacions creuades de legitimitat, de crítica o simplement d’incomprensió. La política no s’acaba en les institucions, ni en els partits o els sindicats, però tampoc és cert que només hi ha (nova) política a les xarxes. Ser-hi abans, tenir estatus organitzatiu i institucional, no implica forçosament tenir més legitimitat. Uns tenen (una) experiència, els altres expressen (sovint) innovació. Però, aleshores, el que cal és intercanvi, traducció de pràctiques, diàleg sense jerarquies i en les dues direccions. Segurament, en aquest sentit, serà clau que persones concretes ajudin en aquesta tasca, fent de pont, traduint expressions i lògiques. En el món digital les distàncies no importen. En el món analògic-presencial, el lloc ho és tot. Ha perdut importància el lloc i n’ha guanyat el flux. Però el lloc, els llocs, segueixen sent significatius. Iniciatives locals, dinàmiques globals. Iniciatives globals, dinàmiques locals. Com ha dit recentment Bauman, la significació del lloc, per sobre de la seva importància, vindrà determinada per la capacitat d’aquest espai d’incorporar al mateix temps les dinàmiques i els interessos locals i les dinàmiques i els interessos globals.