Ho deia Alain Touraine fa un parell de dies a Le Monde: “Vivim moments de minipolítica”. S’estan produint grans canvis en la vida de la gent, passen coses que semblaven impensables fa uns anys, com ara expulsions massives de persones, anuncis de retallades a les pensions, o modificacions a la baixa de les condicions laborals, i sembla que ens podem acostumar a tot. Falten idees i falten paraules. Sembla com si ara, de cop, ens adonéssim de qui són els zíngars. I volem aprofitar que els zíngars romanesos són els que acumulen el doble estigma de gitanos i d’immigrants per fer caure sobre d’ells tots els maldecaps que ens atabalen.

Mentrestant, a l’escena política, es dediquen a evitar els grans dilemes actuals i parlen dels seus temes. Ningú vol fer-ne un gra massa, per por dels efectes que això pugui tenir electoralment. I per tant, tot és molt políticament correcte i socialment poc significatiu. La dreta, més desacomplexada, és més capaç de connectar, però ho fa utilitzant els instints més primaris. L’atac als altres, l’agitació de les pors, el reforç de l’autoritarisme.

Les manifestacions a França ens recorden la capacitat de mobilitzar-nos quan l’atac als valors fonamentals es fa insuportable. Comença a estar en perill la dignitat de les persones com a tals, en ple descontrol del sistema econòmic. La recuperació de la qüestió social vindrà per la rei­vindicació bàsica dels drets humans, de la dignitat de les persones. El discurs polític ha de ser capaç de reconciliar aquests elements centrals, bàsics del fet de ser humans, amb les polítiques concretes que han fet del sistema social europeu un model ara en vies d’extinció.