Avui és Nadal i, la veritat, escriure un article sobre la Llei Sinde o comentar la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió del català m’ha semblat de mal gust. Ambdós temes representen l’eterna lluita de la llum contra les tenebres i d’alguna manera m’han portat a reflexionar sobre el sentit del dia d’avui.

En tinc un record càlid, de reunió familiar, llargues sobretaules, el tió, el primer cafè... Un Nadal en què les relacions comptaven molt més que la cursa comercial i l’estrès de voler d’arribar a tot arreu i haver-ho de fer.

Difícilment ens podem alliberar de la nostra cultura i de la nostra època. Hem nascut i crescut a Occident i mai no canviarem del tot la nostra manera de pensar. És com quan viatgem, que, a més de la maleta, ens enduem els nostres esquemes mentals, la nostra cultura i la nostra història, però en contemplar altres realitats un es veu a si mateix amb una altra mirada.

Tot aquest preàmbul és per dir que la celebració del Nadal tal com l’entenem avui és recent. El cristianisme va donar un sentit religiós a les festes paganes. El solstici d’estiu es va convertir en Sant Joan i no va ser fins al segle IV que va triar el solstici d’hivern per celebrar el naixement de Jesús.

Els nostres ancestres celebraven el solstici d’hivern, la festa de la llum, la victòria del sol contra les tenebres, de la vida contra la mort, el Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. D’això en queda la simbologia, la del culte als troncs, per exemple, siguin en forma de tió, de postres o d’arbre. El tió, la soca que crema i fa escalfor i llum; l’avet, l’arbre victoriós de fulla perenne símbol de la vida eterna, suggereixen renaixement, renovació.

Renaixement, renovació, impuls, obertura, llum: això és el que els desitjo, a vostès i al país. Ho

necessitem.