La setmana passada es va presentar la plataforma SOS Rugbi Català. El seu nom no dóna gaire pàbul a l’especulació sobre els seus objectius. El rugbi del país, com tants altres esports abans que aquesta eixidura gegantina que ha esdevingut el Barça de futbol adquirís el monopoli, havia estat una activitat pionera i molt popular. A mi m’agrada el rugbi tot i que el bon Déu no em donés ni les condicions ni l’esma per practicar-lo. M’agrada per una llegenda que explica el seu origen. Diuen que en un partit de futbol jugat a Rugby, l’equip local s’estava enduent una pallissa. Un dels jugadors, William Webb Ellis, fart de perdre, va agafar la pilota amb les mans i, miraculosament, el que era una infracció es va convertir en una norma. El pecat esdevingué miracle. No eren estranyes aquestes propietats demiúrgiques d’en Webb ja que era estudiant de teologia.

Quan jo era un nen i feien el Cinc Nacions per la UHF tot era fascinant: el verd exagerat de la gespa atlàntica, el fet de descobrir que hi havia un país anomenat Gal·les amb reis com Gareth Edwards i un arrière mestís anomenat Blanco que era com un Pelé francès amb un meló a les mans. En aquells anys, després del nom de cada jugador es deia el seu ofici perquè el rugbi era massa seriós per viure d’ell. Tot això és passat però la superioritat moral del rugbi sobre el seu cosí ric es manté. Sense caure en els tòpics, sí que m’agradaria destacar un concepte tàctic extremament útil per refer la norma moral d’un país: per avançar, la pilota s’ha de donar cap enrere. És a dir, si vols fer una passada et veus obligat a buscar els companys que es troben endarrerits. Això de retrocedir per avançar, de mirar els últims per arribar primer a lloc sempre ho he trobat fascinant. Una idea pròpia de pobles civilitzats.