Hi ha gent emprenyada perquè els nostres compatriotes d’ERC van decidir que els nens que passaven uns dies adscrits a la Xarxa Catalana de la Joventut no veiessin la final del Mundial on la vermella es jugava els quartos amb els holandesos, país germà. Han aparegut, des dels enemics de la pàtria, tota mena d’hipòtesis horribles sobre la vocació dels caps de voler dirigir, d’una manera pròpia d’altres segles, la psique de la canalla. Quina barbaritat. Estic convençut que els preclars cervells dels prohoms a qui confiem el lleure dels nostres nens ho van fer per raons ben bones. Segur que van pensar que el fet de viure tantes victòries catalanes seguides en el futbol no feia més que corrompre el caràcter. Els catalans som gent severa i patidora i la flonjor anímica que provoca l’èxit serà fatal per formar els esperits sobris i estalviadors que ens trauran de la crisi. Com molt bé diu el lema de la cervesa Buckler: “Vincit qui se vincit”. Guanya qui es guanya a si mateix.

També estic convençut que un altre dels motius va ser educar els nois en les xarxes socials. La televisió és un invent passat, passiu i alienant. La prohibició de veure el partit va estimular la participació en xarxes socials, o baixar-se i compartir els vídeos del YouTube i generar un sentiment de solidaritat i clandestinitat que ha estat molt útil i molt propi de la societat civil catalana.

¿Creure que els citoyens d’ERC van prohibir l’èxtasi de Puyol i Xavi per una rància concepció del patriotisme? ¿Pensar que els demòcrates d’ERC ho van fer per evitar el que és inevitable, és a dir, que les criatures flipin amb La Roja? I ara! Però si els coneixem molt bé, aquests republicans. Que portem dos Tripartits. I els d’Esquerra seran el que vulguis, però dirigistes i manaires, mai de la vida...