El tribut al monstre

El cap de setmana passat, un accident va provocar la mort d’un noi, atropellat per un autobús. Els fets no tenen discussió. Hi ha el testimoni de la càmera de seguretat de l’interior del bus i el de la resta de passatgers: un grup ampli de nois visiblement “col·locats” , de matinada, molestava i insultava. En un moment determinat, la conductora de l’autobús va dir prou i els va demanar que abandonessin el vehicle. Mentre l’autobús arrencava, els nois no van parar d’insultar i de donar-li cops diversos. Un dels nois va tenir la mala fortuna de ser atropellat i va morir.

A partir d’aquí, les reflexions són diverses, sempre des de la pena d’aquesta mort absurda. En primer lloc, a les poques hores, ja transcendia la decisió dels pares de denunciar tot i tothom. Denuncia, que alguna cosa en trauràs. Probablement, a hores d’ara ja deuen haver aparegut en alguna televisió fent declaracions. Avui en dia tothom en fa de declaracions. Sempre hi ha una cadena o altra que en demana. Creixen generacions acostumades a la tele i a fer declaracions públiques. No hi ha silenci en la desgràcia.

En segon lloc, és paorosa la reacció que es pot seguir en els diaris digitals o la versió digital dels diaris per part dels comentaristes anònims: sense pietat, tant és en un mitjà com un altre. Defensa a ultrança de la conductora, cosa que ens sembla bé, i degradació del mort i dels seus amics. Fa por pensar que hi hagi tanta gent capaç de dir les animalades que s’han arribat a dir. Les capes de la població es desprenen entre elles, no hi ha llàstima ni perdó: “Són com animals, no saben viure en societat, una rata menys”. O sigui, torna la consciència de l’ells o nosaltres. I l’execució sumària en forma d’intervenció de la providència.

En tercer lloc, l’evidència de la perillositat creixent dels busos, tramvies i metros de matinada. No es poden omplir de policies, però tampoc no es pot, tal com ja apunten des de l’administració, tancar els mitjans de transport les nits conflictives del cap de setmana.

En quart lloc, els voltors de la informació groga no esmenten l’origen del mort, per tant, per defecte, hem de deduir que no era emigrant o “altre” ja que en aquest cas, s’hauria dit. Però, tanmateix, es remarca que l’autobús anava a sant Feliu de Llobregat. I com qui no vol, ja has deixat anar la cagaradeta amb l’estigma.

En cinquè lloc, l’època actual es caracteritza per l’estupidesa de molts joves que, a diferència d’altres èpoques, on també hi havia joves estúpids, avui no tenen tan present la sensació de risc. I així, acceptem una mena de ritual macabre, al qual ens acostumem (“s’ho mereixien”): el tribut anual de joves que moren perquè es llencen de la terrassa de l’habitació a la piscina, d’una ganivetada perquè es fiquen en una discussió nocturna a Lloret, perquè es despisten de matinada amb el cotxe o que són atropellats per l’autobús d’on han estat expulsats perquè, després de colpejar-lo amb els peus, no han sabut enretirar-se a temps i la roda els ha enganxat.

És una mena d’impost tràgic que les autoritats farien molt malament d’incloure dins el mateix sac estadístic de la inseguretat en els mitjans de transport públics. Parlem d’un accident desgraciat que no té res a veure amb els carteristes del metro o la misèria del neolumpen que tot sovint causa problemes al tramvia a la Mina.