No sortim d’un cercle viciós pel qual seguim parlant amb termes de temporalitat i d’excepcionalitat de l’època en què vivim. Seguim parlant de crisi com un fenomen greu però passatger, complicadíssim però conjuntural. I, per tant, fins i tot aquells que són o som crítics amb les polítiques d’austeritat i d’erosió de tot allò que és públic, ens entestem a parlar del fet que caldria fer servir polítiques de recuperació que permetessin recuperar el “creixement”. I, de fet, aquesta sembla ser la fita que explicaria i justificaria tot el que es fa o es proposa fer: recuperar el camí del creixement. Aquest seria el principal objectiu social de tothom, sigui quina sigui la seva posició actual envers les polítiques imposades per la Unió Europea. I segurament, en canvi, mai com ara ens hauríem de preguntar si l’objectiu de seguir creixent, en termes de renda personal, familiar i de producte interior brut de cada país, té encara sentit, té encara raó de ser.

El problema no és només que els instruments estadístics de què disposem per mesurar riquesa i creixement no són els adequats i serveixen cada vegada menys per quantificar el benestar d’una comunitat, com van posar de manifest Amartya Sen, Joseph Stiglitz i Jean Paul Fitoussi, en el que es va anomenar Commision on the measurement of economic performance and social progress, patrocinada pel Govern francès. El problema és que felicitat i riquesa deixen d’estar vinculades a partir d’un cert nivell de qualitat de vida. L’obsessió que cal sortir de la crisi per tornar a estar “on érem abans” (és a dir, en un creixement de renda i de consum que semblava imparable) és clarament absurda. Primer, perquè els ritmes de creixement d’un simple 1% anual ens portarien en uns quants anys a xifres de renda del doble de les que tenim ara. ¿No és més sensat preocupar-se del creixement global sostingut i dels problemes que tot plegat genera per al futur col·lectiu? ¿Quin sentit té seguir creixent competint amb altres països si l’única raó per fer-ho sorgeix del fet que cal competir per ser més que els altres? Sortir de la crisi potser vol dir sortir de la dinàmica que cal créixer o morir. Potser sortir de la crisi és repartir millor el que tenim, a escala local i global.