Estem cofois perquè la xenofòbia catalana no és pas violenta. La majoria dels nostres fatxes s’han mostrat esparverats davant la massacre de Noruega i jo me’ls crec. Ells odien l’estranger però sempre sense violència, amb molt d’afecte. El cap (per dir alguna cosa) dels ultres, que es veu que és un tal Anglada, va trigar tres dies a condemnar l’atemptat. Trobo que va anar ràpid, perquè es necessita un bon temps per aprendre on és Noruega i què és un socialdemòcrata. Després d’aquest llarg període de meditació, Anglada va aparèixer davant el poble amb profundes reflexions: “Una persona en l’àmbit personal, si està malalta, està malalta”. Pocs koans de la filosofia zen japonesa haurien sintetitzat millor aquesta situació.

En fi, tots sabem que el bon Déu no va voler castigar amb la maledicció de la intel·ligència els militants i votants de Plataforma. Però tot el que no tenen de cultes i assenyats ho tenen de pacífics i tendres. Els mètodes dels nostres fatxes no preveuen cap mena de cruesa. Ells denegaran els serveis sanitaris als sense papers amablement, amb molt de civisme. Així, quan tinguem malalts de sida o tuberculosi sense control ni tractament, o embarassos sense ginecòleg, el pacifisme empàtic dels xenòfobs tornarà a actuar. La ultradreta catalana pensa deportar estrangers amb afecte, amb molt d’amor i moixaines. Suposo que, com que la crisi estreny i el planeta pateix, en lloc de fotre’ls fora amb avió, utilitzaran mitjans més sostenibles com ara els fiables vagons de mercaderies. Les nostres dretes expulsaran els subsaharians i els supersaharians com en aquella pel·li de Charles Bronson: “Fredament, sense motius personals”. Amb eficàcia

professional.

Hem de felicitar-nos. Tot i que encara no sabem l’opinió de García Albiol o de Rahola sobre aquest tèrbol afer, la veritat és que no la necessitem. Ells mai no han exercit cap mena de discurs violent ni han incitat a res que no fos l’hospitalitat i l’internacionalisme. No volen odiar ningú; tan sols treballen per acréixer l’amor pels valors occidentals que alguns estrangers viuen tèbiament. Però no només tenim una xenofòbia exquisida i amable a nivell de Conducator. El poble quan, per exemple, es nega a acollir una mesquita, també ho fa sense maldat i amb motius estrictament urbanístics. “Jo no sóc racista!” És el clam unànime que es pot sentir per tot Catalunya. “Jo no sóc racista, però...”

Catalunya viu, doncs, un miracle. Hem creat una nova espècie mítica, un ésser fantàstic que hauria fet delir Perucho o Néstor Luján, sempre tan aficionats a les històries fantàstiques. El xenòfob amorós català s’incorpora així a l’imaginari lisèrgic del nou segle juntament amb el neonazi circumcidat, el xeic saudita que ven tuppersex o el colon sionista que obre una comuna hippy. Breivik ens ha obert els ulls a un fenomen que no volíem acceptar. Que el racisme no és més que una mena d’excés paternal per qui és diferent. “No és que no t’estimem, és que creiem que seràs molt més feliç i prim a Mali”. “Mira, hem pensat que, per estar tot el dia voltant pels carrers, millor t’apuntem al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca. No tindràs cap dret però així no patirem per saber on pares”.

Hem vist com el terrorisme d’ultradreta fa aflorar els més nobles i fraternals sentiments als nostres fatxes. I, a més, no fa augmentar la paranoia als aeroports. Quina sort!