La pandèmia de coronavirus ha tret parcialment el focus de la qüestió nacional a Catalunya i, alhora, ha posat en valor temes com la importància dels serveis públics, la seva gestió directa -i no a través d'empreses privades-, a banda de potenciar receptes econòmiques expansives, allunyades de l'austeritat neoliberal de fa una dècada. Són elements que, en principi, podrien beneficiar una formació com En Comú Podem, que sempre s'ha sentit incòmode en els moments de màxima polarització nacional i, en canvi, es mou millor quan l'eix dreta-esquerra guanya força.

Ara bé, cap enquesta apunta que la candidatura encapçalada per Jéssica Albiach pugui millorar notablement els vuit diputats actuals -només el CIS la situa força per sobre, amb entre nou i 12-. Des de la seva articulació fa més de cinc anys, els comuns mai han aconseguit al Parlament uns resultats equiparables als que obtenen al Congrés o als seus feus municipals, com ara Barcelona.

L'aspiració d'En Comú Podem de cara a les eleccions del 14 de febrer és clara: intentar aglutinar el màxim suport possible per convertir-se en una de les potes que impedeixi la reedició d'un Govern integrat per ERC i JxCat. De fet, en l'acte d'inici de campanya fet dijous a l'Hospital Clínic, Albiach va manifestar que "ens estem jugant seguir amb el desgavell de JxCat i ERC i amb un país cap a la decadència o recomençar amb un govern d'esquerres i polítiques progressistes que s'han de basar en la generositat i la claredat". 

En tot moment, la formació d'esquerres ha insistit que la seva aposta passa per algun tipus d'acord que impliqui també ERC i PSC, sense que això signifiqui que imprescindiblement els tres actors hagin de compartir un govern, al que els comuns posen l'epígraf de "progressista". Un escenari que, probablement, serà possible des d'un punt de vista aritmètic després dels comicis, però que políticament difícilment serà factible, pels vetos creuats que, almenys fins ara, mantenen ERC i PSC.

Amb els socialistes ja hi comparteixen govern a l'Estat i a l'Ajuntament de Barcelona, malgrat diferències importants en política econòmica. A Catalunya, per exemple, el cap de llista del PSC, l'exministre Salvador Illa, ha anunciat que si arriba a la Generalitat vol que el vicepresident econòmic sigui l'exdiputat Maurici Lucena, actualment president del gestor aeroportuari Aena, amb passat a la direcció del Banc Sabadell i clar exponent del sector més liberal de la formació. Ben allunyat, doncs, de mesures radicalment redistributives que poden reclamar els comuns.

Blindatge dels serveis públics i economia plural

El blindatge dels serveis públics, com ara la sanitat, és una de les banderes programàtiques de la formació, que també advoca per fer passos cap a una "economia plural", en què guanyin pes l'economia social i solidària, les activitats comunitàries o l'economia feminista, a banda del mateix sector públic. Avançar cap a una transició ecosocial és un altre element fonamental en la seva proposta econòmica i, de fet, advoca per aprofitar l'arribada dels fons europeus per fer-hi passos definitius que, de passada, serveixin també per reindustrialitzar Catalunya. Sempre en clau verda, això sí.

A banda d'anar més enllà dels límits del dèficit, En Comú Podem també defensa una reforma fiscal progressista que permeti dotar la Generalitat de més recursos per afrontar la reconstrucció post-crisi, aprofundint en l'acord fiscal assolit fa uns mesos amb el Govern -bàsicament amb la complicitat d'ERC-, que va permetre l'aprovació dels pressupostos de l'any passat. Qüestions com una taxa Covid a les grans fortunes, que han defensat a nivell estatal, de moment no s'han assolit al Govern espanyol, on es viu una constant batalla entre l'ortodòxia liberal dels sectors del PSOE abanderats per la ministra d'Economia, Nadia Calviño, i les posicions defensades per Unidas Podemos, que s'ha apuntat èxits relatius com els ERTO que han evitat una crisi social encara més greu. Precisament la pressió per aconseguir l'anomenat "escut social" és un altre dels trumfos amb què els comuns volen convèncer els electors.

Pel que fa al conflicte polític, reclamen l'alliberament immediat dels presos polítics, preferiblement per la via de l'indult en entendre que pot ser la més ràpida, i alhora mantenen l'aposta pel referèndum acordat com la millor via per decidir el futur de Catalunya. Amb tot, la pròpia candidata considera que a curt termini la consulta no aconseguiria el suport del Congrés estatal i, per tant, planteja que s'assoleixi algun tipus d'acord a la taula de diàleg i que els catalans el puguin votar.

La regulació dels lloguers -ja aprovada a Catalunya i prevista pels propers mesos a nivell estatal- o la progressiva reversió de les privatitzacions de serveis públics són banderes històriques de l'espai polític -tot i que en cap cas en exclusiva-, que actualment ja generen consens en àmplies capes de la societat i assumides per més partits. Ara bé, això no s'ha traduït en un increment del suport als comuns al Parlament, que es manté com la institució on obté els pitjors resultats.

A nivell intern, l'espai s'ha pacificat darrerament, si bé també ha perdut pluralitat i antics referents com Xavier Domènech, exponent clar d'un sector marcadament sobiranista que ha anat perdent força, ja no hi són. Als llocs de sortida s'hi combinen veterans al Parlament, com Lucas Ferro, David Cid, Susanna Segovia o Marc Parés, amb novetats com l'exsecretari general de CCOO Catalunya Joan Carles Gallego o la historiadora Rosa Lluch, cap de llista a Girona. Amb l'alcaldia de Barcelona sota control, el 14-F no és ni molt menys un examen final per En Comú Podem, però sí que pot consolidar la sensació que, a la llarga, la formació no ha estat capaç d'eixamplar l'antic espai d'ICV-EUiA. Almenys a Catalunya.