Barcelona té un passat cooperativista molt arrelat a la seva història que es pot veure amb especial intensitat als barris obrers i industrials de la Barceloneta i Sants, on el cooperativisme encara té un paper importantíssim. D'aquests barris són originàries les històriques Segle XX o La Lleialtat Santsenca, noms claus en la trajectòria del cooperativisme a la capital catalana, però la llista es podria allargar fins a centenars.

Han passat anys des que aquestes cooperatives van viure el seu apogeu: van anar desapareixent i avui -amb la guerra civil i el franquisme pel mig- part de la seva història ens la poden explicar els edificis als quals van estar allotjades. Però han sofert destins diversos i més o menys afortunats.

I és que una altra cosa que caracteritza Barcelona és la tensió del seu mercat immobiliari. Per això, molts d'aquests edificis que estan en mans privades corren el risc de desaparèixer. Un dels darrers casos el va protagonitzar la Unió Cooperativista Barcelonesa, que fou "la catedral del cooperativisme, on es feien les grans assemblees amb una infraestructura de primer ordre. Un exemple del cooperativisme modern", assegura Ivan Miró, sociòleg i un dels majors experts en cooperativisme a Catalunya.

Com va passar a moltes cooperatives, el seu destí es va capgirar amb l'arribada del franquisme: a finals de la dictadura, la Unió Cooperativista va passar a mans de l'arquebisbat, que va convertir l'edifici en la parròquia de Sant Isidor. A mitjans de 2021 els terrenys va ser cedits per 75 anys a l'Hospital Clínic, per tal que l'enderroqués i hi construís un centre d'innovació tecnològica. Davant això, una seixantena d'entitats es van mobilitzar i, finalment, l'Ajuntament de Barcelona va assegurar que l'edifici no aniria a terra, ja que l'informe històric avala que es conservi, però l'abast de la conservació dependrà de l'avaluació de l'informe patrimonial. "Queda veure què en volen fer els propietaris, però això no els hauria de pertocar. Haurien de tornar l'edifici a la ciutat, perquè si no estarien avalant el que va passar durant el franquisme", apunta Miró.

I és que les demandes de la ciutadania passen perquè l'edifici es conservi, però també perquè es "repari la injustícia històrica que va suposar que l'Església es quedés un equipament que ha de ser per la ciutadania. El van adquirir de manera legal, però no hagués estat així de no ser per la derrota republicana", explica el sociòleg. De la mateixa manera, els defensors de la conservació de l'edifici asseguren que és patrimoni de la ciutat, però els seus objectius no són merament estètics ni arquitectònics, sinó que demanen que acabi tenint usos comunitaris i que es posi a disposició del barri i les seves necessitats.

Visibilitzar el passat cooperativista

Els edificis que foren seus de cooperatives han tingut destins molt dispars, però un dels més significatius és el que implica la seva reconversió en equipaments culturals, ja sigui públics o privats. "Les cooperatives van tenir una dimensió cultural important i incloïen sales de teatre o ateneus", explica Miró. Així, moltes van continuar aquesta senda i algunes es van convertir en sales de teatre molt conegudes a la capital com la Sala Beckett, que fou la cooperativa Pau i Justícia, o el Teatreneu, que era la cooperativa Teixidors a Mà. També destaca el cas de la Fraternitat, que ara és la biblioteca pública de la Barceloneta.

Ara bé, gran part de la població que ha estat usuària d'aquests equipaments no té ni idea del passat cooperativista que alberguen les seves parets. Per això, més enllà de la conservació i la reutilització, el teixit cooperatiu de la ciutat demanda que se'n reivindiqui l'origen. "La cooperativa que hi havia a la Sala Beckett tenia un miler de socis. Hem de posar de relleu aquesta genealogia i instal·lar-hi elements que recordin que aquests edificis van ser construïts pel poble", apunta Miró, que afegeix que "tenim una ciutat que visibilitza molt els edificis aixecats pel capital de la indústria, però desvaloritza la construcció de les classes populars".

En aquest sentit, destaca molt la feina de conservació i reivindicació que es fa des dels moviments veïnals que s'han apropiat d'aquests edificis. Un exemple seria el de l'ateneu Flor de Maig del Poblenou. Aquest edifici va acollir a finals del segle XIX La Societat Cooperativa Obrera d'Estalvi i Consum Flor de Maig, que va ser una de les cooperatives més importants del país, arribant a tenir diverses sucursals. La seva fi va arribar al 1950, degut a una forta crisi econòmica. Després, l'edifici va continuar com escola i el 1978 el veïnat el va recuperar com a ateneu popular.

Arran d'una llarga reivindicació popular, l'Ajuntament de Barcelona va comprar l'immoble el 2014, per tal de garantir-ne la viabilitat. Aquesta operació va ser essencial per la supervivència de l'edifici, ja que dos anys més tard s'hi van detectar falles estructurals que van obligar a fer-hi una remodelació que va costar 930.000 euros i que va sufragar el consistori.

"Té molt sentit que aquests edificis siguin de titularitat municipal, per blindar-ne la gestió cooperativa i fer front a necessitats socials, culturals i educatives dels barris", explica Miró. Com la Flor de Maig hi ha diversos exemples, tals com l'Empar de l'Obrer, que avui acull la Federació de Cooperatives del Treball de Catalunya, així com diverses entitats. També destacaria la seu de la cooperativa Segle XX de Sants, que l'Ajuntament va expropiar i que ara és dinamitzada pel casal de joves. Tot i així, segons Ivan Miró, a aquest darrer cas caldria "donar-li un impuls perquè és un espai infrautilitzat". De casuístiques n'hi ha moltes, però on coincideix tothom és que si només es pot triar un exemple per destacar la bona conservació i dinamització d'una antiga cooperativa, aquesta és la Lleialtat Santsenca.

Del barri i pel barri

Avui, la Lleialtat Santsenca és un espai comunitari que acull una seixantena d'entitats i que dinamitza activitats culturals i promou l'organització veïnal. Ocupa la seu d'una cooperativa de consum homònima que s'hi va instal·lar el 1927 i va acabar oferint diversos serveis culturals, cobertura d'accidents pels treballadors i, fins i tot, un gimnàs. Però el seu ocàs va arribar durant el franquisme. "Comença una època obscura, mancada de documentació, que esborra la memòria de la Lleialtat", explica Núria Gurina, membre de l'equip tècnic de la Lleialtat Santsenca.

Passats alguns anys, el cooperativisme va donar pas a una fàbrica de torrons i a la mítica sala de ball Bahía (de la qual encara en conserven la cartelleria). Pocs recordaven que la Lleialtat havia estat una cooperativa i és el veïnat qui recupera aquest llegat quan, fruit de la crisi del 2008 i davant la manca d'equipaments, es fixa en l'edifici i investiga. "Es comença a gestar un projecte de recuperació que reivindica la memòria de l'espai, amb els valors cooperativistes ben presents, per ressaltar un llegat que va ser esborrat durant molts anys", recorda Gurina.

L'Ajuntament es va fer càrrec de l'edifici i va elaborar, conjuntament amb el veïnat, un pla d'usos que "posava l'espai al servei de les necessitats del barri". Així, avui la Lleialtat s'ha convertit en tot un referent de la cultura popular i l'organització veïnal, no només a Sants, sinó a tota Barcelona, allotjant entitats i propostes formatives, educatives, culturals i lúdiques. I sempre tenint clar que la governança ha d'estar en mans de la gent. "Tots els edificis que van ser seus de cooperatives s'haurien de recuperar i posar-los a disposició dels barris. Perdre un espai així no és només una afrenta a la memòria històrica, sinó un impediment per l'autoorganització", diu Gurina.

I és que hi ha molts edificis que no han corregut la mateixa sort que la Lleialtat. Molts van acabar en mans d'empreses immobiliàries que els han convertit en oficines o pisos, com és el cas de l'antiga cooperativa Flor de Maig de Sant Gervasi Galvany que, tot i l'oposició dels moviments i el consistori, va ser enderrocat el 2021 per construir-hi oficines d'una multinacional dels Estats Units. "Tot el que va sorgir del poble, hauria d'estar en mans col·lectives. Un bé comú d'aquesta magnitud s'hauria de descapitalitzar. Si no, és una injustícia històrica". I és que aquests edificis no només parlen del passat, sinó del futur: "disposar d'aquests espais et permet posicionar-te, saber d'on vens i projectar el demà", assegura Gurina.