CulturaAra Malikian, trencant fronteres

Armeni, nascut a Beirut, i ara nacionalitzat espanyol, Ara Malikian no ve de cap lloc concret i el seu viatge no té cap destí, la seva música traspassa els límits permeables de les cultures, camina obert a indagar les transparències de les tradicions, experimentant allà on els camins són nous, on la creació és estimulant i lliure.

Ell ho té clar, tocar perfecte no és música. Les normes estan per trencar-les i ja de petit s’enfrontava amb els seus professors que en el seu academicisme volien mollejar-lo, fer-lo com els altres, convertir-lo en un concertista. Ell és així, diferent, transgressor i ja sap tothom que els seus concerts no són convencionals.

Aquest dijous, a l’escenari de les Nits del Fòrum Ara Malikian va tornar a demostrar la seva personalitat camaleònica, una mescla entre estrella del rock, monologuista, violinista clàssic, showman, artista de carrer i altres indefinibles. Els seus recitals són pura energia, música desfermada, com un torrent d’aigües braves on l’artista navega al límit de l’extenuació. És un violinista amb una tècnica descomunal, no pot deixar indiferent ni amb la seva precisió ni amb la seva força desbocada.

Va començar a tocar de molt jove, el seu pare era músic i de ben petit ja va demostrar el seu talent. Va estudiar clàssica i amb 15 anys els seus pares el van enviar a Alemanya per formar-se. Després se’n va anar a Anglaterra i de feina en feina va comprendre que el seu camí era sortir del classicisme, explorar altres camins: "La idea és canviar de cultura en cada peça. Així és com més a gust em sento treballant. He arribat a un punt en la meva carrera on no veig diferència de gèneres. Tot és música i l'important és que m'emocioni. Vull desfer-me d'etiquetes i així hauria de ser en la nostra societat i en el nostre món", diu.

Ara Malikian és un rodamon, els seus orígens són armenis però beu de la tradició, del folklore, dels grans músics de la història que l’han inspirat com Bach, Miles Davis, Stéphane Grappelli o Jimi Hendrix. Els seus concerts són un panòptic d’estils, surfeja amb solvència pel jazz, les sonates de Chopin, els clàssics eterns del rock com Life on Mars de David Bowie, Dvorak, la música sufí, els boleros, les arrels euroasiàtiques... Una amalgama de propostes globals que caracteritzen una personalitat heterodoxa.

Ell es considera un emigrant, un home del món, no entén de fronteres, la seva vida i els seus orígens són de gent que es mou. Quan vivia a Londres, explica, s’havia de presentar cada tres setmanes a l’oficina d’immigració que es deia Allien Office, i així el feien sentir, com un alienígena. Tots som emigrants, diu, la terra no és nostra i només formem part d’ella. Així és també la seva música, una oda de confraternització artística i humanística.

Toca com si aquell fos el seu últim concert, apassionat, vigorós, desfermat. Ell creu que la música és l’únic art que entra pel cos sense passar pel cervell. Salta, es contorsiona, no para i no deixa mai de tocar amb precisió, és un artista expressionista que pot arribar a resultar excessiu, unes melodies exuberants que li poden faltar poesia, més emoció, són com un túrmix de virtuosisme instrumental embolcallat en una escenografia de música rock. Ja ho diu ell, sent massa respecte pel públic. Ha de posar l’ànima i el cor, se sentiria molt infeliç si fes un concert sense ganes.

Ara Malikian és una bèstia escènica, un músic superlatiu, polièdric, un violinista convertit en una estrella global. Amb els seus pros i contres, no deixa mai de sorprendre. La música confrontada al dilema clàssic de quin és el límit entre el show i l’essència musical, entre els puristes i el públic, entre l’ortodòxia i l’espectacle. Ell ho té molt clar, tant se li foten els crítics si veu en els ulls dels espectadors embadaliment i passió: "L’única cosa que és important és fer-ho amb sinceritat, pensant sempre en l'art, no en ser famós. A mi m'agrada tocar el violí i compartir-lo amb el públic, m'agrada sanar-me a través de l’art".

La música com a energia transformadora, trencant els motllos del convencionalisme, com a eina vindicativa per construir un món inclusiu, generós i cosmopolita.