Han passat i canviat moltes coses des que Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana 1966) va publicar L'ensenyador de pisos que odiava els mims, però el que segueix ben despert és el seu interès per parlar de la parella. Amb Benvolguda (Columna) ha merescut el Premi Ramon Llull, i fent una mica de broma es pot dir que amb aquest llibre queda inaugurada la literatura menopàusica contemporània.

Però, Benvolguda és molt més que una novel·la protagonitzada per una dona que comença a tenir fogots. I és que s'ha fet molt poca literatura sobre la menopausa, de fet s’ha escrit poquíssim sobre el que passa al cap d'una dona el primer dia que li diuen "senyora" i tot el que això comporta, cap endins i cap enfora.

La protagonista de Benvolguda és la Remei, una dibuixant d'èxit i de bon veure, una supervivent i una mica aranya a qui la menopausa li arriba quan s'adona que el seu marit s'enamorarà d'una altra. Aquesta és segurament la millor novel·la que Empar Moliner ha publicat fins ara, Benvolguda té moments incòmodes, però també conté diversos homenatges a les petites coses que ens fan la vida més amable, i per això també és tendra i lluminosa.

L'espurna que va encendre la novel·la diu que és una cosa molt interna, i explica que mentre un dia esperava en un pas de vianants, es va fixar en un cotxe que conduïa una dona i que al costat hi havia un home (que Moliner va pensar de seguida que era el marit). Aleshores, la dona va tenir un problema amb un altre cotxe conduït per una noia, i l'home, mentre la seva conductora pitava i increpava, va somriure a la noia. En aquell moment, Empar Moliner va pensar que allò era una traïció i la història de la Remei va començar a agafar forma.

La protagonista s'adona que de la menopausa se n'ha escrit molt poc i que el model de dona que circula és el de la dona forta que pot amb tot.

S'ha escrit molt amablement dels quaranta, molt amablement; s'ha escrit molt d'anunci de desodorant Dove, amb el discurs d'accepta't i estima't, i les que et posen són molt acceptables i estimables. S'ha fet la novel·la dels cinquanta anys, tothom té la temptació de fer-la, però són molt amables sempre. I vaig pensar que és veritat que no s'ha fet literatura sobre la menopausa. També ho entenc perfectament, eh? Mercè Rodoreda tenia altres coses al cap... Però sobre la pròstata s'ha fet literatura i molt bona, per exemple, el Philip Roth ha explicat amb mà mestra un cert declivi sexual. O el Michel Houellebecq més jove t'ho ha explicat molt bé, i homes i dones ho hem llegit.

Quan ho vaig escriure pensava hi haurà qui pensi que això és de dones i que no ho llegeix, però jo bé que llegeixo història d'una balena blanca i no va amb mi, oi? I aspiro, com m'ha passat sempre, a què em llegeixin homes i dones. Ara, aquests dies faig aquesta broma, si es donés el cas que només s'ho llegeixen dones tampoc passaria res perquè els índexs de lectura... Tampoc ho notaríem tant.

Qui parla al lector és la Remei, la protagonista, una supervivent una mica aranya per dir-ho amb les seves paraules.

Mai puc redimir del tot als personatges, no em surt, em costa molt fer finals aspiracionals a la manera que alguns lectors demanen. Et passen estadístiques i tal, i jo estic agraïda perquè tinc un tipus de lector habitual, barreja d'homes i dones, i de totes les edats, però el lector ocasional et ve i et demana que aquesta història sigui aspiracional i ser aspiracional al segle XIX era que la noia es casava i ara és que se'n surt, que és valenta, que n'aprèn... Amb les novel·les i amb les sèries jo em trobo aquest personatge i em sembla bé, però em sembla fast food.

Gambito de Dama o Miss Maisel estan molt bé, però sempre és aquesta fórmula: dona en un món d'homes, hi ha sempre un feminisme controlat, amable, que no molesti ningú, i ho entenc, eh? A més són històries com del passat, no del present, dona que se'n surt, que té un problema, l'alcoholisme o les pastilles, però que es resoldrà i serà redimida. l la gent t'ho demana, "m'identificaré?", et pregunten, i escolta, si preguntes això no podràs llegir mai El vigilant al camp de sègol, però això és més el lector ocasional, el lector habitual sap llegir. I clar que pot passar que alguna història per alguna raó faci que t'identifiquis, igual que Hamlet et pot fer pensar en les teves passions i ja està bé.

Tornant al tema de la menopausa, la Remei en fa broma. Fins i tot rodolins: "Als cinquanta et pixes si tusses o rius encara que et matis a hipopressius".

A partir dels cinquanta, tusses o rius. Pensava fer una fórmula tècnica, s'ha de perfeccionar, però tindria en compte el nombre de parts vaginals, més edat, més esport d'impacte, més sentit de l'humor i això et dona una fórmula de quan et pixaràs i com. Tothom ho viu a la seva manera. Crec que hi ha un moment de la vida que tot seria millor amb 10 anys menys, excepte els 18. Ara la gent és molt guapa en general, a mi m'ho sembla. Hi ha una cosa que em van explicar i em va fer molta gràcia: de l'edat de les protagonistes d'aquesta segona part de Sex and the city i Las chicas de oro només hi ha tres anys de diferència, és boníssim.

A 'Benvolguda' també ha volgut parlar d'un tipus de maternitat i de què passa quan "els cadells es fan grans".

M'agradava la idea d'explicar aquesta maternitat i paternitat que ha vingut més tard del compte potser, i, per tant, amb una consciència tremenda, i llavors clar esteu com els polls, feu activitats, al·lucines. I jo no diré que nosaltres no siguem desitjats, però la meva mare em va tenir a 21 anys, va tenir sis fills vius, era diferent. Però quan arriba l'ésser, si ets intel·ligent, et tornes boig, perquè l'instint hi és, aquell instint animal de no perdre de vista al cadell. I caus del cavall com tothom. I he intentat que el personatge expliqui la idea que aquest amor mai es fa malbé. És per l'única raó per la qual potser mataries. De cop veus els nens del món i que un nen pateixi et resulta insuportable.

Un altre tema present és el valor de l'amistat. I pel que afirma als agraïments el grupet de la porta de l'escola és força autobiogràfic, oi?

Sí, volia explicar aquests 10 anys de ser a la porta de l'escola i que fas estranyes amistats. Tinc les amistats de la porta de P5 i et dic una cosa, les nostres filles mai van ser tant superamigues com nosaltres, que no tenim res en comú i molt en comú, a la vegada. També hi ha un moment que de cop entens el gran valor de l'amistat, allò d'ens hem triat amigues i aquí estem. I aquell moment de la porta pot ser l'estona més carregada d'amabilitat de tot el dia. A la porta de l'escola quan algú et diu que tinguis un bon dia, t'ho diu amb absoluta sinceritat i en aquests moments m'emociono. Jo ja m'emociono per tot!

Situa el clímax de la novel·la el dia de Sant Jordi, però la Remei treu ferro i se'n fum força d'això de les llistes dels més venuts, la gimcana de les signatures dels autors...

Sí, però en el fons és un homenatge a aquest dia, tenia ganes d'explicar-lo, ja sé que els lectors catalans el coneixen, però em va agradar molt explicar aquest dia i que acabés amb una festa i és veritat, aquest dia hi ha de tot, els autors exageren les rareses, però és tan bonic aquest dia que ho havia de fer.

Sense esventrar la trama, però hi ha un moment que la seva protagonista es diu "Dos artistes no poden viure junts amb fills sense que un dels dos deixi de ser-ne".

Algú s'haurà de pervertir, no?, però en realitat això és el pas del temps matrimonial, que en realitat és el meu gran tema, el matrimoni en totes les seves vessants. Les parelles de tota mena i condició, perquè en realitat qualsevol parella té moments sublims i ridículs, qualsevol, perquè també és estrany això què fem d'aparellar-nos, de tenir fills. I també una qüestió que m'obsessiona és la idea de la gent que no riu. La Remei s'adona que el seu marit ja no riu i tant que reia, i ella entén que ja no el farà riure i això és bestial. Deixar de fer riure.

'Benvolguda' la va escriure durant la pandèmia? Com li va anar el confinament?

No, i jo durant la pandèmia vaig estar la mar de bé, jo estic bé a casa. A mi en realitat m'agrada, i tinc el privilegi perquè tinc una sortida, visc en un poble i tinc com jardí i això és una presó d'or. Però tu imagina't, molts pisos no tenen llum a tot arreu, i moltes vegades l'habitació infantil és la que no té llum, per exemple en un pis a l'Eixample, i els nens fent classe al menjador... Hi ha un altre tema, la meva filla que té 14 anys veig que està molt còmoda amb la mascareta, en general veig que els adolescents estan còmodes amb la mascareta perquè es tapen el bigoti, tot, i s'han acostumat molt a un tipus de relació que consisteix a enviar-se àudios. I jo penso en els que no han sortit esglaonadament a l'oci; en els universitaris que s'han perdut la vida de campus, les campanes, follar, els Erasmus...