Fa poc més d'un mes, Ingrid Guardiola (1980) va convertir-se en la nova directora del Bòlit, el centre d'art contemporani de Girona, després d'imposar-se en un concurs públic. Doctora en Humanitats, assagista, investigadora i realitzadora audiovisual rep El Quinze al centre cultural, per mantenir-hi una conversa on reflexiona al voltant dels canvis i impactes que ha generat la pandèmia, el creixent poder de les grans tecnològiques i com les plataformes socials condicionen i controlen la societat. Qüestions que aborda a Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l'anormalitat (Arcàdia), el llibre publicat el passat octubre i que recull el diàleg epistolar que va mantenir amb la catedràtica d'Estudis de Gènere i de Literatura Francesa Marta Segarra, o bé al previ L'ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia, 2018).

A 'Fils' insisteix en la idea d'una pancarta que deia: "no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat que teníem era justament el problema". Ens aboquem a una versió empitjorada d'aquesta antiga normalitat, amb més desigualtat i pobresa i una societat més adormida?

El capitalisme aprofita les crisis per reorganitzar les seves prioritats i de qualsevol crisi en surt beneficiat qui ja disposava de privilegis. La pandèmia ha augmentat les desigualtats. La normalitat va ser un concepte compartit a nivell global, no només el va posar damunt de la taula Pedro Sánchez, i era una espècie d'amulet, de sedant social per tranquil·litzar la gent que servia per donar l'esperança que es podia tornar al món pre-pandèmic. Però això és un pensament absolutament màgic, perquè tornar a una espècie d'època adàmica no té ni cap ni peus, les coses tenen conseqüències i això és el que s'ha d'explicar. No hi ha cap retorn a cap arcàdia original, no s'ha viscut mai en una època normal. Primer ens hauríem de preguntar què vol dir normal i després no hi ha retorn a cap món passat, quan dialoguem amb el passat ho fem sempre des del nostre present més absolut i, per tant, el que ens venien era una fal·làcia.

A Fils també destaco que no hi ha explicació compartida dels fets, sinó que el que hi ha són versions, que els polítics n'hi diuen escenaris, que funcionen com a hipòtesis del moment i, per tant, han d'inventar-se coses que la gent entengui, com la nova normalitat, que vol dir la vella normalitat, que no vol dir res. S'ha d'explicar que no vol dir res i que només és una manera de tenir-nos contents amb les falses promeses de sempre i de fer-nos viure en un temps que no és el nostre, en un temps que és impossible perquè això no existeix.

Una altra frase representativa d'aquest pensament màgic era el "tot anirà bé", que genera una infantilització de la societat.

Crec que era Flaubert que deia que amb bons sentiments es feia mala literatura i amb aquests missatges simplificadors ni tan sols es refà l'ànim públic, desperten més cinisme que altra cosa. No són els polítics els que han de tranquil·litzar-nos, són les persones entre elles les que s'han de donar ànims; els polítics han de fer polítiques, no ser uns coachers. Hem de tornar els polítics al seu lloc, que és el de fer polítiques que reverteixin en el conjunt de la societat. I, per tant, estar fora de lloc qualsevol frase d'aquest tipus.

Al llibre també parlen de les ferides emocionals generades pel confinament i la distància social. S'ha evidenciat el dèficit en l'atenció dels problemes de salut mental, que aniran a més.

Sí, i de fet la programació del Bòlit del 2022 la dedicaré quasi tota a temes de salut mental. El tema del narcocapitalisme no ve de la pandèmia, ve d'abans. El concepte com a tal l'encunya Laurent de Sutter el 2018, i sobretot és com el capitalisme ens proveeix de les drogues necessàries per mantenir-nos permanentment anestesiats. S'entén drogues legals, que passen per la indústria de l'entreteniment o per qualsevol tipus d'eines que intervinguin directament sobre la psicoesfera, el nostre cervell i sistema nerviós i emocional. Això ja ve de lluny, sobretot de l'estudi de l'ús i abús que fem de la tecnologia digital connectada i amb la pandèmia s'ha accelerat perquè hem viscut el confinament, que és el fet de de viure en una presó i assumir-ho i, a més a més, no tenim eines per sortir-nos-en.

Com que no tenim eines per viure confinats, per exemple les classes online s'han traslladat com un calc, com si funcionés igual que en un món copresent, i això ha estat un gran error, perquè ha saturat aquests espais comunicatius digitals. Ens ha creat un excés comunicatiu molt difícil de gestionar i de digerir, i sense tenir en compte les conseqüències de la falta de contacte físic. I sobretot afegint-hi que en l'esfera digital el subjecte sempre acaba sent un subjecte de rendiment, sempre es va per feina, no hi ha allò tan important per a la societat que és el que no està escrit i és la base de la socialització. Hem acabat sent treballadors de la fàbrica de casa nostra i això no ens ho esperàvem i ens ha saturat. Als més joves els ha afectat molt perquè estan en aquell entreacte entre la infància i l'adult en què un es descobreix a si mateix i tot el seu potencial. Mermes això i el que mermes és el propi futur.

A 'Fils' descriu d'una manera molt potent com ho vivia el teu fill, que tenia dos anys, explicant que volia travessar la pantalla per tocar els avis o els cosins.

Sí, ell va desenvolupar la vida conscient i el llenguatge allà, tancat a casa. Sí que havíem anat molt al parc, però si hagués tingut un any més hauria estat molt pitjor, no poder raonar amb ell perquè estàvem allà tancats, com una imposició estranya, responsabilitat nostra, evidentment. Però encara era pitjor amb els més menuts, per allò que es diu que els nens aprenen per mimesi. En el moment en què et tapes la cara tots els milers de músculs del nostre cos que es mouen per l'expressió desapareixen i, per tant, també ho fa una manera d'aprendre el llenguatge i desenvolupar la socialització d'una forma molt determinada. Perds el model, perds el referent i automatitzes coses com aquesta idea de la hiperhigienització o aquesta aversió als altres, que són una amenaça permanent. Això és el que més em dol d'haver-li hagut d'ensenyar al meu fill durant la primera desescalada, que era sortim al pati i tot és una amenaça i no podies fer-ho d'una altra manera i el que transmeties era por i desconfiança.

Un altre element que ha marcat la pandèmia és la dificultat per a l'agrupació humana, necessària per mobilitzar-se. La mobilització al carrer serà una de les coses que més costarà de recuperar? La lluita social més clàssica quedarà estigmatitzada?

Hi ha hagut algunes mobilitzacions, el que no trobarem és la massa. S'hauran de trobar altres eines de negociació amb els drets humans i polítics. Aquí també es pot aprofitar el terreny digital per mobilitzar la demanda social, com ara les recollides de firmes per establir una massa crítica. Pel que fa a l'espai públic, les grans manifestacions no sempre han servit per molt, hi havia molt d'autolegitimar un moviment, però no de transformar la necessitat comuna que el mobilitza. Crec més en els col·lectius, les masses mitjanes, per dir-ho així, que han de poder tornar a sortir als carrers i aquí seran molt importants els activistes i també el ciutadà que acabi assumint un rol una mica activista. Perquè fins ara es delegava o en els activistes més radicals o en els moviments que ja estaven més massius, que ja estaven normalitzats i de tant normalitzats no tenien cap mena de conseqüència sobre la societat. El 8 de març, per exemple, és simbòlic.

Però el 8-M del 2018, que va ser massiu, va implicar un salt d'escala, tot i que òbviament hi havia un moviment feminista darrere.

Sí, però el que canvia és el treball de fons de les feministes. [La mobilització massiva] fa que hi hagi més gent jove feminista, perquè ens agrada pertànyer a un grup i si és gran, millor. Si tothom està en un costat, fa que s'hi adhereixi més gent, però això no vol dir que aquesta gent s'impliqui en aquesta causa. Aquesta massificació genera quasi una moda, però el treball de fons després el fan poques persones. Però si la gent està rabiosa i indignada, sortirà al carrer igualment, no en tinc cap mena de dubte. Costarà més recuperar coses menys excepcionals i més del dia a dia, com normalitzar la vida al carrer com a espai relacional, però ho acabarem fent. El problema serà separar-nos dels protocols, de les normes que ens hem dotat, que només necessiten que un seguit de persones les adoptin. Els policies de balcó que els dèiem i que han quedat molt imposats.

Com interpreta l'acceptació acrítica de restriccions que vulneraven drets fonamentals, aquesta submissió?

Els mitjans de comunicació i els polítics han fet molt la feina bruta de la transmissió del pànic i quan tens la societat en pànic o amb una por desmesurada, després els dius que els ofereixes seguretat, que passa per seguir el protocol i l'ordre i aleshores la gent ho fa.

En alguna banda li he llegit que aquesta acceptació de les mesures ens apropa més a la societat distòpica d''Un món feliç', d'Aldoux Huxley, que no pas a la de '1984', d'Orwell.

Això ho deia a L'ull i la navalla, sobretot perquè és tan fàcil vigilar-nos els uns als altres a través de les interfícies digitals que no calen presons. A una societat tan ben entretinguda, amb tantes interfícies digitals, no li calen ni ministeris de la veritat ni reixes per tenir una societat controlada. No disciplinada, sinó controlada. Hi ha molta gent que diu que hem passat d'una societat disciplinària a una societat del control, que té més a veure amb la gestió de la informació i dels seus espais.

En aquest control hi juguen un paper determinant les grans tecnològiques i les xarxes socials, que transmeten una aparença de llibertat, quan realment et controlen. Com s'explica aquest mecanisme?

El capitalisme és el gran sistema que ha utilitzat la llibertat per establir-se i per ser acceptat per tothom. No promou la igualtat ni la fraternitat, promou la llibertat de decidir entre aquest i aquest producte, que ets lliure d'anar aquí o anar allà, sobretot una llibertat de consum, i això s'extrapola a tot. En el cas de les plataformes socials t'ofereixen informació il·limitada, relacions il·limitades, productes il·limitats, com una espècie d'Edèn primordial, el mite arcàdic de l'abundància, allà on hi és tothom, on hi ha totes les possibilitats. I el que és extremadament frustrant és la dissimilitud entre aquesta aparent abundància i les nostres experiències diàries de precarietat, d'insuficiència i d'impotència. Hi ha un xoc que lliga amb la salut mental, perquè aquesta dissimilitud fa que no puguem arribar a entendre les coses.

El millor que pots fer perquè les persones no entenguin les coses és treure-les del context social, les poses en un context proveta, com és una xarxa social, que la dissenyes de tal manera que cada interfície és única, intransferible i està algorítmicament determinada a partir de filtres bombolles. Quedes encapsulat en el teu propi món, no és un espai social, és un espai d'atomització, i cadascú té la seva versió de realitat i de llibertat, un se sent lliure en aquest espia protegit, immunològic. La gran lluita que tindrem ara és deslliurar-nos d'aquesta immunologia que ens han aplicat des d'un punt de vista sanitari, social, econòmic, polític, de tot arreu...

Des de fa uns deu anys, amb l'aparició del big data i el machine learning aquests són espais de rastreig i processament de dades, són fàbriques del comportament, que anticipen el nostre comportament futur i, per tant, poden retornar-nos als productes, les experiències o estímuls necessaris que saben que ens satisfaran, i així en un bucle de retroalimentació. A això no li podem dir llibertat, això és un experiment conductista.

Com interpreta aquesta necessitat de reconeixement constant a través de les xarxes? Som més narcisistes?

A L'ull i la navalla parlo de narcisisme però el vinculo a una teòrica del 70 que parlava que l'aparició del vídeo i el seu ús per part dels artistes havia generat una espècie de nou narcisisme i la història es repeteix. Cada mitjà tècnic nou afavoreix l'aparició de noves formes de representació del jo, d'un mateix, ara ja no és només la comunitat artística, sinó tothom qui pot representar-se com una espècie de comissariat de la identitat pròpia. Això és molt llaminer perquè et permet fer performance, inventar-te un jo a la carta, però també és esgotador, perquè arriba un moment on ja no vols fer cap paper de l'auca i has de poder estar en aquesta zona on se't permet no fer-ne cap i és difícil perquè en aquests espais si no ets visible, desapareixes. Per això són tramposos aquests espais, perquè si no actues ningú et veu, l'algoritme et segrega del timeline dels altres.

No és un espai compartit, que et fa veure la informació a mesura que la gent la va penjant, sinó que et selecciona i jerarquitza. És molt fàcil ser un ningú allà dintre i com menys gent interactua amb tu més te n'acabes apartant. Demana una actitud responsable de dir què hi estic penjant, què hi vull dir i a partir d'aquí ser conseqüent. T'has de fer el teu propi decàleg, sinó estàs venut.

Les noves dissidències passaran per sortir d'aquests espais?

Per saber-los gestionar, per entendre com funcionen. S'ha parlat de com les manifestacions a Hong Kong del 2019 van utilitzar plataformes ja existents per quedar. Per exemple, davant la censura xinesa utilitzaven Tinder per congregar-se a manifestacions o un mapeig de geolocalització per avisar d'on estava la policia. Aquestes eines es poden hackejar, però com tot hackeig té una vida molt curta i quan ja es detecta aquests usos més activistes ja es desactiva l'eina. Però més important que utilitzar-se de forma estratègica és que cadascú com a usuari tingui una alfabetització digital, saber què hi ha al darrere de tot això i poder mantenir el control de l'eina.

El capitalisme de plataforma es pot considerar el gran guanyador de l'actual crisi i ho fa, en molts casos, generant una disrupció: no paga impostos o ho fa el mínim possible i aposta per la desregulació de les relacions laborals. Com se'l pot combatre? Hi ha alternatives?

Et posaré un exemple. Els d'Xnet estan fent un projecte per desgooglelitzar l'escola. Estan dissenyant un paquet similar al Google Suite però de software lliure per poder implementar a les escoles. El Govern li diu que necessita demanda d'escoles i Xnet, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, està desenvolupant aquesta eina i falta que les escoles vegin l'oportunitat de passar-se a un model de sobirania tecnològica pura i dura, que fa que puguis controlar les dades que generes i no alimentar Google. Estan fent una rèplica fenomenal que funciona millor que Google Suite. Aquest nivell d'exigència l'hem de tenir.

El consum cultural ha canviat els darrers anys, amb el fenomen Netflix, que també genera una homogeneïtzació. Això dificulta encara més influir a la pròpia societat des dels centres locals de cultura?

Crec que amb la cultura ara hem tornat al km.0, a una cultura de fomentar un espai de proximitat, però no entesa com endogàmica, sinó una proximitat que pot ser igual de rica i complexa que aquest internacionalisme, sobretot perquè vivim en un món global i hi ha problemes que neixen en aquest món global i es recullen en el context local. Aquesta tensió del glocal que ja es discutia als noranta és un fet, hi ha una agenda global a la que hem de respondre. Els ecologismes, els feminismes, els post-colonialismes, tot això ve del global però a la que ho aterres canvia. Pel fet d'estar a Girona té una fisonomia pròpia, és intentar materialitzar aquests dilemes globals en cada un dels contextos. La cosa serà viva per força i interpel·larà la gent. El problema a vegades és que la cultura i l'art més en concret tenen un règim molt abstracte i si no hi ha un bon règim de mediació, d'acostar-lo a la ciutadania, crea una aversió. La cultura és fonamental per sobreviure.