Investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i professor d'Ecologia a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), Jofre Carnicer és un dels autors del sisè informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC), que tot just va donar a conèixer la tercera part del treball la setmana passada. Ens trobem amb ell per parlar sobre l'actual escenari d'emergència climàtica i durant l'entrevista insisteix en la necessitat de portar a terme canvis profunds per poder limitar l'increment global de temperatures, una qüestió imprescindible si es volen evitar escenaris en què els fenòmens climàtics extrems siguin una constant, amb el conseqüent impacte negatiu per als ecosistemes i la vida humana.

Carnicer no dubta a admetre que el repte per a les properes dècades és "molt complex" i defuig les solucions fàcils per una qüestió tremendament difícil d'abordar i per això aposta per fer-ne partícip la societat a través dels diàlegs "profunds i tranquils", amb dades, que permetin adquirir una perspectiva àmpliament informada del temps en què vivim. Alhora, defensa que hi hagi institucions fortes que garanteixin sistemes de protecció social que facilitin aquesta transició sense "deixar ningú enrere". També aprofundeix en l'escenari que pot produir-se en les properes dècades a Catalunya i a la resta de la Península Ibèrica, considerat un "punt calent" del canvi climàtic com a conseqüència de l'escalfament més accelerat que pateix tota la regió mediterrània.

El darrer informe de l'IPCC assenyala que el temps s'esgota i urgeix a prendre mesures perquè les emissions es redueixin globalment a partir del 2025. Sona a crit d'alerta.

És un missatge que és consistent. Si volem mantenir una temperatura que compleixi l'Acord de París el que diuen els escenaris és que les reduccions d'emissions han de ser dràstiques i imminents i de l'ordre d'un 40% o un 50% per dècada.

Estem en un moment decisiu, de cruïlla, en el sentit que si les emissions no comencen a caure amb força serà impossible acabar el segle amb un increment de temperatura inferior al grau i mig, l'objectiu més ambiciós de l'Acord de París?

El que ens diuen aquests informes és que l'acció primerenca és beneficiosa, és a dir, si hi ha un retard en la reducció d'emissions, el que tècnicament anomenem mitigació, tota l'evidència científica conclou que els costos econòmics i socials serien molt superiors. Si pensem una mica en el benefici comú de la humanitat, estratègicament una acció primerenca i decidida és molt més beneficiosa tant en termes ambientals com econòmics. Òptimament, caldria estabilitzar i començar a reduir les emissions abans del 2025.

L'IPCC avisa que si seguim amb l'actual evolució de les emissions l'increment de temperatura el 2100 serà de 4,4 graus, més del doble del límit fixat per l'Acord de París i gairebé el triple de l'objectiu òptim del grau i mig. I adverteix que un escenari així generaria greus impactes.

Efectivament, aquest darrer seria un escenari d'impactes extrems. Mig grau o un grau amunt o avall genera unes diferències abismals en els impactes en les societats humanes i en els ecosistemes en tots els components: en la freqüència de les onades estivals de calor, en el risc d'incendis, en la sobirania alimentària, en els impactes directes sobre la salut humana, ... L'evidència és molt contundent i consistent en aquests àmbits. Estratègicament és molt convenient reduir dràsticament les emissions perquè sí que està a les nostres mans fer aquest canvi de trajectòria d’escalfament i una diferència de mig grau fa que els impactes que tinguem en els propers 20 o 30 o 50 anys siguin substantivament diferents.

Durant els confinaments més estrictes per la Covid les emissions van caure, com a conseqüència de l'aturada de l'activitat econòmica, però ja fa temps que s'han recuperat i hem superat els nivells prepandèmics. No ha estat un punt d'inflexió, com algú podia pensar.

Sí, els estudis estimen que la reducció d'emissions globals va ser del 6-8%, sobretot en els primers sis mesos de pandèmia. Després es va anar recuperant l'activitat i potser el més exemplar d'aquest esdeveniment és que ens mostra una mica la magnitud del repte que tenim. És a dir, els informes tant del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP) com de l'IPCC ens indiquen que hem de reduir en molts casos les emissions en taxes anuals del 6-8%. Amb això tens una doble lectura: una és que tampoc és una quantitat tan inassolible ja que fenòmens com el Covid han provocat aquest tipus de reduccions anuals, però l'altra és que hem de començar a reaccionar a tots els nivells de governança per assolir aquest tipus d'aproximacions. El repte a nivell de mitigació és fer transformacions a unes escales que tinguin uns impactes similars a aquest 6-8% anual.

Arran del conflicte a Ucraïna, estem veient com governs occidentals estan subvencionant el consum de combustibles fòssils. És cert que tenen preus molt elevats i això té un impacte econòmic, però no sembla una mesura que n'incentivi precisament la reducció. Es prenen decisions que es poden entendre des d'una lògica econòmica curtterminista però allunyades del que reclamen els científics climàtics?

Sí, hi ha situacions contingents que no ajudaran gens en aquests processos globals de mitigar el canvi climàtic. I, evidentment, escenaris violents, de conflicte, generen aquestes contingències. No només és el fet que es pugui subvencionar el consum de recursos fòssils, hi ha problemes fins i tot més greus com són l'alça del preu dels aliments bàsics i la seguretat alimentària de molts països, una situació que interactua molt amb el canvi climàtic i que es genera en territoris altament dependents. És evident que tindrem situacions contingents on caldrà fer mesures a curt termini que seran incoherents, però que les podem comprendre pel context, sense perdre de vista el llarg termini i els compromisos que, per exemple, s'han establert en el Pla Integrat de l'Energia i el Clima a Espanya en la nova Llei del canvi climàtic. Aquests compromisos amb unes projeccions de compliment a una escala de dècades s'hauran de reprendre. El repte que tenim per a les properes dècades serà difícil, complex i amb situacions en què hi haurà contradiccions. No serà tot una baixada fàcil.

Suposo que en aquestes contradiccions també hi podem situar que la Comissió Europea hagi posat l'etiqueta "verda" a energies com la nuclear o el gas.

Sí, això ha sigut àmpliament debatut en el moviment ambiental i evidentment és un escenari menys ambiciós. Dins el panorama global, la Unió Europea encara és un actor que té uns posicionaments que s'intenten aproximar a l'Acord de París, encara que són insuficients, i aquesta qüestió [del gas i la nuclear] són posicions més conservadores que ens portarien a unes vies de transició energètica més lentes.

Un dels problemes amb els compromisos climàtics que s'anuncien a les grans cimeres és que més enllà de ser insuficients ni tan sols es compleixen?

És molt més fàcil fer un compromís polític sobre el paper que després fer totes les transformacions, tant des del govern com des dels diferents actors socials, que el facin possible. Els escenaris de mitigació que es plantegen de cara al 2050 són ambiciosos i molt difícils de dur a terme. Europa es va plantejar els objectius 20-20-20 per a l'any 2020 [pel volum de reducció d'emissions, de desplegament de les renovables i d'increment de l'eficiència energètica] que es van assolir, almenys parcialment. Hem de veure una mica els grisos, és evident que els compromisos són elevats i a vegades l'acció queda lluny de la trajectòria esperada o s’assoleix un compliment parcial de les fites inicialment establertes, però també hi ha canvis en positiu i els hem de saber visualitzar i valorar i presentar a la ciutadania la complexitat del fenomen. Són reptes molt difícils i és fàcil marcar objectius, però és molt més difícil assolir-los. Es tracta de no vendre escenaris on sembli que aquests canvis són fàcils, perquè no ho són i requerirà molt de treball de tots els sectors -governamentals, privats, educatius, socials...-, perquè el canvi climàtic impacta en tots els actors de la societat.

L'IPCC considera que per limitar l'increment de temperatura a un màxim d'1,5 graus, el 2050 el consum de carbó, petroli i gas haurien d'haver-se reduït un 100%, un 60% i un 70%, respectivament, amb relació el 2019 a nivell global. Una disminució d'aquesta magnitud implica un replantejament absolut de l'economia i del model productiu!

La mitigació del canvi climàtic implica transformacions estructurals en la majoria de sistemes que sustenten la nostra societat: energètics, productius, patrons de consum i també els sistemes de suport social, que és una cosa que es discuteix menys. Si en els propers 30 anys hem de fer aquests canvis estructurals, que són molt complicats, això no només afecta les estructures de producció, afecta també les formes de vida de la gent i els canvis requeriran d'estats que tinguin la capacitat de donar un suport a la ciutadania que es vegi impactada. És un repte molt gran i que ateny tothom, no és només un repte governamental. S'han d'establir sinèrgies cooperatives que han de ser el màxim d'inclusives, que vetllin molt per l'equitat social i que es plantegin canvis integrats a tots els nivells. És un gran repte i és molt difícil, però està a les nostres mans anar-lo fent possible en la mesura que siguem capaços d'organitzar-nos i analitzar la realitat des de la complexitat.

Un pot pensar que un dels elements imprescindible és un canvi radical en el model econòmic, perquè l'actual, basat en el creixement constant, és incompatible amb la reducció d'emissions.

Alguns treballs acadèmics, com els de Tim Jackson i Peter Victor a la revista Science, han revisat si és possible o no desacoplar el creixement econòmic de les emissions i és un tema realment molt complex, és un camp de discussió obert. Els canvis que s'han de fer són a molts nivells i potser la paraula model econòmic queda simple davant la complexitat del món. El que tenim és una realitat molt complexa que haurà de canviar en molts dels seus processos (transport, producció d’energia i bens, consum, xarxes de suport social, entre d’altres) si volem una societat que sigui climàticament sostenible.

Un dels elements que caldrà afrontar seran les resistències a aquests canvis, que poden venir d'actors diversos?

Sí, totes les transformacions que requereixen aquests processos de mitigació poden afectar agents econòmics, però també famílies, estils de vida, patrons de consum, ..., i això pot generar resistències. Bàsicament hem de fer un esforç d'informar de la complexitat del canvi climàtic i de les transformacions que implica la mitigació, i després hi ha d'haver probablement uns sistemes de suport a nivell públic que ajudin la gent a facilitar els canvis. Aquests sistemes amb capacitat d'acompanyament i de protecció són molt importants i han de permetre no deixar ningú enrere i han de ser inclusius en el procés tant de deliberació com d'acompanyament social. I això és molt fàcil de dir, però és molt difícil de fer.

Entenc que l'ideal seria fer un procés d'aquest tipus de manera planificada, però no sé si potser es pot arribar a la reducció necessària de manera quasi involuntària, és a dir, a través d'un col·lapse provocat per l'esgotament o el cost excessiu dels combustibles fòssils, com apunten alguns científics.

Hi ha molts investigadors que treballen en modelitzacions que incorporen aquests escenaris, per exemple, a Catalunya s'ha realitzat recentment el model Medeas o els treballs clàssics de l’informe Meadows del 1972. Són models que tenen aquest tipus de feedbacks, que poden ser des de patrons d'encariment i esgotament dels recursos materials bàsics o que hi hagi dificultat en el subministrament del petroli o el gas, el que s'anomenen processos de pic, que poden estar basats en l'esgotament, en processos de canvi en els mercats, en canvis geopolítics o en la interacció dels dos fenòmens. Aquestes situacions són un més dels escenaris possibles que hem de considerar. Si es produeixen aquests fenòmens caldrà igualment seguir planificant escenaris i trajectòries de mitigació i d'acompanyament social a la transició energètica i, evidentment, hi haurà esdeveniments que seran diferents dels escenaris arquetípics que prediuen els models, perquè les societats són complexes.

El Mediterrani està considerat un dels "punts calents" del canvi climàtic, en el sentit que és una regió que s'escalfa més que la mitjana global i que el nivell del mar hi puja més ràpidament. És evident que pel context socioeconòmic la situació serà més greu a la riba sud que a la nord, però si ens centrem en el cas de la Península Ibèrica, quins impactes ens podem trobar les properes dues o tres dècades?

La informació que tenim és que la regió Mediterrània i la Península Ibèrica són un punt calent en els impactes del canvi climàtic. En l'escalfament dels últims anys ja estem en 1,5-1,6 graus, mentre que la mitjana global és d'1,1 i, per tant, el canvi climàtic pot operar un 20% més ràpid en els àmbits mediterranis que no pas en altres zones. En les properes dues dècades hi ha dos missatges. Certament tindrem elevats impactes d'onades de calor o de fenòmens extrems de pluviositat, però el segon missatge és que també està a les nostres mans modelar l'escenari climàtic que podem tenir a les pròximes dècades. Ara estem en una cruïlla de camins, que podríem simplificar en què o bé ens esforcem molt i mitiguem les emissions i, per tant, anem a trajectòries d'escalfament moderat, per sota dels 2 graus, o agafem una trajectòria on no fem grans esforços i no aconseguim reduir les emissions. En aquest últim cas, en les properes dècades les prediccions són que tindríem un increment elevat d'impactes com sequeres, onades de calor i també les trajectòries de pujada del nivell del mar serien més ràpides.

Quines serien les zones especialment afectades per aquests impactes?

Tindrem una multiplicitat de zones. En el cas de Catalunya i en relació a la pujada del nivell del mar podem parlar dels impactes en zones com el Delta de l'Ebre o tots els sistemes d'aiguamolls costaners, que són especialment sensibles a aquests fenòmens. Però hi ha altres components vulnerables, com tots els sistemes alpins, i després tenim vora el 60% del territori amb una gran massa forestal i que podria ser afectat per un increment molt notable del risc d'incendis i això impactaria en tot el món rural. Hi ha conques hidrogràfiques, algunes per exemple a l'Empordà, que ja estan tenint uns patrons d'afectació per sequera i de dèficit d'aigua molt notables i això impacta al sector primari, en d'altres usos i interactua amb problemes de gestió d'aqüífers o dels aiguamolls litorals. Amb l'augment del fenòmens extrems també serien punts de vulnerabilitat el sector turístic i la gestió de costes, incloent les trames urbanes. I, finalment, les grans àrees urbanes com Barcelona, que patirien per les onades de calor, tant per l'efecte d'illa de calor que s'hi dona com per la població envellida. Tenim impactes arreu del territori i als diferents sectors i ens convé amb tots aquests components establir anàlisis profundes i bones estratègies d'acció que siguin molt inclusives i que abordin els fenòmens des de la complexitat.

Anem també cap a un escenari de major dèficit hídric com a conseqüència d'una menor pluviometria, una pluja més concentrada en pocs dies i una major evaporació de l'aigua a causa de l'increment de la temperatura?

Sí, anem a un escenari de major dèficit hídric. Per un cantó, perquè les pluges es faran més irregulars, seran menys aprofitables i, a més a més, disminuiran a la zona mediterrània en components que podrien ser d'entre un 5 i un 20%. A més a més, l'escalfament atmosfèric augmenta un procés que s'anomena demanda evaporativa de l’atmosfera, de forma que tot i tenir els mateixos recursos hídrics al subsòl, es pot impactar fortament la transpiració d’aigua als boscos, les plantes i els cultius.

Més enllà de la mitigació, cal portar ja a terme polítiques d'adaptació i, per exemple, fer modificacions en l'urbanisme, especialment al litoral per preparar-lo per l'increment del nivell del mar?

Sí, i de fet, ja s'hi està treballant activament. Han sortit informes recents a nivell català sobre els processos d'adaptació en el sistema coster litoral [com l'informe Un litoral al límit] i tant a nivell espanyol com a nivell autonòmic s'estan plantejant programes d'adaptació multisectorials (Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2021-2030 i el Plan Nacional d’Adaptación al Cambio Climático). En el cas de la pujada del nivell del mar, implica que hem de començar a plantejar polítiques no només a escala d'unes desenes d'anys, sinó a una escala temporal molt elevada, perquè són processos que trigaran 100, 200 o 300 anys i requeriran aproximacions a curt, a mitjà i a molt llarg termini. Algunes solucions que ens podran servir a mitjà termini deixaran de ser útils a llarg termini i això vol dir que hem de pensar molt bé estratègicament com fem aquestes aproximacions.

A nivell agrícola també caldria apostar per determinats conreus i abandonar-ne d'altres?

Es treballa intentant optimitzar l'ús dels recursos hídrics, en desenvolupar o seleccionar varietats que siguin resistents als fenòmens extrems, ja siguin onades de calor, estressos de sequera o, fins i tot, gelades, i també en la planificació dels cultius amb relació a la gestió hidrogràfica de conques. Certs cultius i certs usos que consumeixin una gran quantitat de recursos hídrics s'hauran d'equilibrar o racionalitzar.

Quan escolta projectes com l'ampliació de l'aeroport del Prat o la voluntat de celebrar uns Jocs Olímpics d'Hivern al Pirineu el 2030 pensa que van en la direcció oposada de la que s'hauria d'anar?

El repte ara per a les societats és saber llegir el temps en què vivim i aprendre a analitzar estratègicament què ens convé a una escala de diverses dècades, tenint molt en compte el context de canvi climàtic i també l'evolució del context internacional. En tots aquests processos la sostenibilitat hauria de ser un element central en l'anàlisi i també el fet de poder fer diàlegs socials que puguin ser molt ben informats, complexes i ordenats. En el cas de l'aeroport del Prat, la critica de la sostenibilitat és òbvia, i una segona crítica que és important és que com a societat hem d'aprendre a dialogar i a analitzar en profunditat, donant veu al debat i fomentant un diàleg profund entre els principals experts i actors. Perquè, per dir-ho col·loquialment, el procés social de debat de l’ampliació de l’aeroport va ser molt desendreçat i els reptes que tenim al davant no els solucionarem amb aquest tipus d'aproximacions per part dels actors principals. Hi ha d'haver un esforç per fomentar els diàlegs tranquils i profunds amb dades i veure les limitacions dels escenaris ambientals que tenim per davant.

Potser a nivell social no s'és prou conscient del moment en què estem?

El canvi climàtic representa també un repte d'anàlisi en la profunditat. Vivim en una societat que es comunica a partir de missatges simplificats, en xarxes socials fàcilment polaritzables i, per tant, cal també un canvi cultural i de valors i un canvi en els models de diàleg, d'inclusió social i d'anàlisi estratègica. Necessitarem generar debats tranquils, que informin la gent de la complexitat del fenomen, que l'eduquin a pensar en la complexitat i dificultat d'aquests processos i que l'acompanyin amb sistemes enfortits de protecció social, perquè els reptes que tenim per endavant probablement no són abordables amb institucions febles, amb institucions polaritzades i amb diàlegs simplificats i on es simplifiquen processos complexes amb blancs i negres que tenen poc a veure amb les solucions reals.

Seran processos complexos i en els primers intents de solució les coses no sempre sortiran bé de seguida i, a més a més, ens trobarem que quan fem passos decidits hi haurà fenòmens que poden ser contraproduents. Per exemple, si com a societat ara fem un pas endavant per evitar més de 1.000 morts anuals per la contaminació de l’aire a Barcelona amb una zona de baixes emissions, si no eduquem la gent en la complexitat el que tindrem és una polarització dels debats on només veiem les conseqüències negatives per a la nostra comoditat o interès personal en els usos de mobilitat, sense considerar en els debats que és una política que és efectiva en termes d’un bé comú essencial com la salut ambiental. El canvi climàtic pot aportar moltes situacions similars. Un bé comú com pot ser un clima molt més estable i que ens permeti una societat del benestar en les properes dècades requerirà d'aquest tipus de canvi cultural, d'agents socials que sàpiguen cooperar i dialogar en profunditat, que eduquin en la complexitat i que acompanyin activament en la inclusivitat i la protecció social. L'altra opció és la polarització i l'estridència social i la venda de solucions i visions simples que no resoldran o afrontaran estratègicament els problemes.