"Les desigualtats de gènere han condicionat moltíssim aquest primer any de pandèmia"

Sara Moreno Colom (Mataró, 1978) és professora de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora del Centre d'Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball. En una conversa amb Públic, la professional especialitzada en treball i gènere analitza com la pandèmia ha augmentat unes desigualtats socials que ja eren prèvies a la crisi.

Portem més d'un any de pandèmia, que ha derivat en una gran crisi econòmica amb un fort impacte en el treball. S'han accentuat les desigualtats?

Quan va començar la pandèmia, la gent deia "aquesta crisi ens iguala", i molt aviat es va veure que no ens igualava, i que les desigualtats anteriors a l'inici de la pandèmia marcaven molt la forma en la qual es vivia la pandèmia. Les desigualtats de gènere han condicionat moltíssim aquest primer any des de tots els punts de vista. D'altra banda, el mercat de treball es va dividir entre les ocupacions essencials, les que eren teletraballables i la gent que va ser expulsada directament del mercat de treball, perquè ni era essencial ni podia teletreballar, i això ha tingut claríssimament un impacte de gènere.

Les anomenades feines essencials les ocupen principalment dones?

Sí. Moltes de les ocupacions considerades essencials estan feminitzades, que a més són les més precàries del mercat de treball. Durant un any s'ha parlat que eren essencials, però no s'ha fet res per a dignificar-les i que deixessin de ser precàries. Aquesta inacció s'ha vist amb la vacunació: a les caixeres de supermercats se les va identificar com a treballadores essencials, i avui dia no les han vacunat, i en canvi s'ha vacunat a altres professionals del mercat de treball.

En el cas de les treballadores de la llar, bona part de les quals són dones migrades, van tenir una situació molt vulnerable tant a nivell laboral com administrativa.

Entre les dones que no treballaven en el que es considerava essencial en aquest moment, i que tampoc podien teletreballar, hi havia les treballadores familiars i domèstiques. La situació de confinament dificultava que poguessin anar a casa de persones privades a treballar perquè no eren considerades essencials. Automàticament van ser expulsades, o van haver de continuar treballant des de la precarietat i la informalitat en una situació que a més no estava permès que anessin a un domicili que no era el seu. Passat el primer mes l'Estat va treure el reial decret en el qual reconeixia una dotació econòmica per a les treballadores domèstiques, que era el 70% del seu salari, però només a les 600.000 que estan donades d'alta en la seguretat social. Sabem que en l'Estat espanyol hi ha milers que no estan donades d'alta en la Seguretat Social, que es mouen encara amb una informalitat i una precarietat molt més accentuada, i aquestes no van tenir la prestació econòmica.

La destrucció d'ocupació no ha estat la mateixa entre els homes i les dones i sembla que entre ells es recupera abans. Per què?

"Hi ha una major tolerància social cap a l'atur femení que cap al masculí"

La segregació ocupacional té molt a veure amb els estereotips de gènere atribuïts històricament. Tenim sectors que estan molt masculinitzats i d’altres molt feminitzats, que no és casualitat que siguin els més precaris. Als sectors més masculinitzats se'ls atribueixen rols assignats tradicionalment a un patró masculí: la construcció o la indústria, que tenen a veure amb la força física i la part més productiva de la vida. Els sectors que més tenen a veure amb les cures i atenció de les persones estan més feminitzats. A part, en qualsevol crisi, s'ha recuperat abans l'ocupació masculina que la femenina: hi ha una major tolerància social cap a l'atur femení que cap al masculí. Històricament, el salari de l'home s'ha considerat el pilar fonamental dins de les llars, i el de la dona és una ajuda, una contribució.

Un complement.

Exacte, un complement. Bona part de l'estructura en termes d'organització social afavoreix molt la idea del male breadwinner (l'home guanyador del pa), i per la qual cosa s'ha fomentat molt més l'ocupació masculina que femenina. L'anterior crisi va tenir molta afectació en l'ocupació masculina perquè va estar sectorialment molt marcada per la destrucció d'ocupació en la construcció, i el primer que es va començar a reactivar va ser la construcció. En aquesta crisi, la construcció va ser del primer a reactivar-se. Els serveis essencials han tingut una major presència femenina, però aquí no hi ha hagut reactivació econòmica.

Tenint en compte aquesta idea, es prioritza l'ocupació masculina perquè un home no es pot quedar sense feina perquè si no "no és un home”? O perquè són les ocupacions més productives?

Són dinàmiques que no són explícites, per la qual cosa fa falta tenir en compte estructura econòmica, imaginaris col·lectius i oportunitats dins del mercat de treball per poder entendre com funciona tot.

El model productiu del nostre context, català i espanyol, està basat en el sector de la construcció, dels serveis i el turisme. En altres països d'Europa el seu model productiu no està tan basat en la construcció i el turisme, però igualment persisteix el model male breadwinner, que el salari masculí es considera l'epicentre o l'eix fonamental dins de les llars. L'imaginari persisteix, però cada vegada més tenim parelles de doble ingrés: la normalitat és que en la majoria de parelles treballin l'home i la dona.

Recuperar el carrer és fonamental per visibilitzar totes aquestes desigualtats?

“Sortir al carrer per articular demandes col·lectives de manera visible és clau”

Poder articular demandes col·lectives de manera visible per a la societat és clau. Al carrer tens una visibilitat molt més transversal que a les xarxes socials, perquè ja no només et mous per a aquells que t'escolten. Amb tot el tema de les retallades de l'anterior crisi, veiem molt clarament que els col·lectius que van tenir més capacitat de fer escoltar la seva veu enfront de les retallades, el món de la salut i de l'educació, són els que van tenir més contestació política. En canvi, en l'atenció a la dependència, on els col·lectius són molt vulnerables, va haver-hi unes retallades brutals en la llei de la dependència i no van tenir capacitat d'articular demandes en el terreny i van tenir menys reversió de les retallades. Sortir al carrer és absolutament clau i més amb el teletreball, que pot portar a una individualització de les relacions laborals.

Sembla que la pandèmia hagi servit per reflexionar i teoritzar sobre canvis necessaris, però no per aplicar-los.

Des de l'inici de la crisi hi ha hagut un canvi respecte al context anterior, que és el reconeixement social de la importància al treball de cures, però s'ha quedat en un pla discursiu que no ha tingut una traducció pràctica ni en les intervencions, ni en el disseny de polítiques ni en fixar una agenda política de prioritats de com sortim ara de la crisi. Hi ha una bretxa que separa un discurs d'una pràctica política.

"La gestió de la crisi de la covid-19 s'ha basat en una lògica productiva"

La gestió de la crisi de la covid-19 s'ha basat en una lògica productiva. En comptes de pensar "això ens ha sacsejat, ens reactivarem amb un sistema o pla nacional d'atenció a les cures", bona part dels fons europeus Next Generation que s'estan discutint ara són una reactivació econòmica tradicional. I això inclou la indústria, que per molt que sigui verda, continua sent indústria. No sembla que la prioritat sigui revertir les desigualtats de gènere que s'han accentuat amb la pandèmia veient les polítiques que s'han posat sobre la taula. I tampoc sembla que des de la societat civil o els moviments socials hi hagi molta reivindicació sobre aquest tema.

Al seu torn, la pandèmia també ha provocat un boom del teletreball. Però no tothom podia fer teletreball... ha estat un altre element que ha eixamplat les desigualtats?

L'obligatorietat de treballar a distància sempre que es podia ja d'entrada et marca una distància entre persones que treballen en professions mínimament qualificades, que són les que es podien teletreballar, i les que no, que majoritàriament tenien feines menys qualificades. Per tant, estem parlant d'un sector de la població que està més aviat posicionat dins del mercat de treball. Dins de les persones que han pogut treballar a distància, també hi ha hagut desigualtats i diferències: aquelles que tenien una casa que estava mínimament adaptada i les que no.

En altres entrevistes vostè ha parlat de la trampa del teletreball per a les dones. En què consisteix?

Tenim moltíssima evidència empírica que ens constata que aquesta pandèmia ha reforçat les desigualtats socials en general, i en concret les de gènere. També ha provocat un fre en algunes tendències de canvi que hi havia abans de la pandèmia i gran part d'aquesta aturada pot venir pel treball a distància. El teletreball pot ser una falsa solució per a la conciliació o una trampa que accentuï la feminització de determinades modalitats laborals. Per què? L'experiència del teletreball en les dones ha suposat una doble presència simultània, compaginar el treball remunerat amb el domèstic i el de cures, les 24 hores, i això s'ha traduït en jornades interminables, molt fragmentades, amb una càrrega total de treball molt gran que ha suposat estrès i impactes psicosocials.

"El teletreball pot ser una trampa que accentuï la feminització de modalitats laborals"

En canvi, en els homes s'ha viscut més des d'una lògica de disponibilitat laboral absoluta, han acabat sent més productius en el teletreball i fins i tot guanyant espais de lliure disposició per fer coses pròpies. La parella en la qual ella era servei essencial i ell teletreballava l'home ha assumit més responsabilitat dins la llar, però la tendència global en la qual els dos membres de la parella teletreballaven ha estat aquesta.

El teletreball es quedarà?

Les dades no indiquen això. Abans de la pandèmia teníem un 5% de la població en teletreball, amb el decret que marca l'obligatorietat de treballar a distància s'arriba a un 30%, però actualment és un dels països en els quals menys teletreball ha quedat en l'àmbit europeu. Evidentment estem per sobre del que teníem, però ens fa falta veure què passa quan acabi l'estat d'alarma. Tenim una cultura laboral molt presencialista que marca molt, i a la qual obren una mica les mesures sanitàries, moltes persones volen recuperar almenys una part de la presencialitat.

Què hauria d'abordar la regulació sobre el teletreball?

"El teletreball és una modalitat d'organització del treball, no una mesura de conciliació"

Si es vol evitar que el teletreball sigui una falsa solució per la conciliació o reforci les desigualtats de gènere, s'ha d'entendre és que és una modalitat d'organització del treball, que no és una mesura de conciliació. No pots pretendre fer el mateix a casa que el que fas en el teu lloc de treball. Aquestes claus són molt importants perquè el teletreball no polaritzi a la plantilla: que no acabi sent que les dones, persones malaltes o que s'estiguin a punt de jubilar "s'estalviïn" anar al treball, perquè llavors penalitzem a aquest col·lectiu. Hem de regular des d'una forma universal i que no polaritzi. També s'ha d'entendre que el teletreball té una sèrie de riscos laborals específics, com ciberviolències, afectacions en l'àmbit de salut laboral més física i problemes en l'àmbit d'estrès emocional que en la modalitat presencial no es donen.

Un altre dels elements que han augmentat amb el teletreball és l'autoexplotació, laboral i de cures. S’agreuja amb la culpa i la pressió social de voler ser mares i treballadores perfectes?

Té molt a veure amb la interiorització de les responsabilitats i amb la divisió sexual del treball. En el moment en què en un context de pandèmia, de confinament de la població i amb escoles tancades i impossibilitat d'externalitzar el treball de cures, en les llars on es podia teletreballar les dones han assumit molta més responsabilitat del treball domèstic i el de cures, perquè tenen naturalitzada la responsabilitat. No perquè hagi de ser així, però la socialització diferencial per raó de gènere porta a això. Això feia que si estic amb els nens no estic fent el que haig de fer i això l'haig de compensar, i la manera de compensar és l'autoexplotació. En clau masculina, quan tu no tens interioritzada la responsabilitat de cura dels nens, encara que estigui només t'és igual que els nens estiguin cinc hores endollats a una pantalla, per la qual cosa pots continuar amb la teva responsabilitat laboral i no tens un sentiment de culpabilitat, per tant no et portes a aquesta autoexplotació.

En una entrevista comentava que el feminisme s'ha tornat més individualista en comptes de col·lectiu. Quina seria l'alternativa per a combatre les desigualtats?

El feminisme històricament ha tingut diverses onades, i hi ha un debat teòric de si estem en la tercera o la quarta, però estem en una onada del feminisme que ens porta a parlar de feminismes en plural. Hi ha molts moviments socials que han trobat en les xarxes socials un altaveu que abans no existia. Això que et permet? Lluites a nivell internacional, fenòmens com el #Meetoo són un clar exemple, i alhora militàncies molt diferents, però això passa dins del feminisme i de molts moviments socials. Ja no són militàncies en les quals hi ha un activisme presencial i d'articulació de lluita de manera presencial amb organitzacions, sinó que poden ser militàncies que poden ser perfectament individualitzades. Dins del feminisme això s'ha traduït en un moviment molt més interseccional i intergeneracional, que està aglutinant a dones molt diverses que fins al moment no s'havien trobat sota un mateix paraigua de reivindicacions.

Els lideratges més feminitzats han gestionat la pandèmia de manera diferent?

"Les dones que governen han posat per sobre de tot la preservació de la vida"

Als països liderats per dones hi havia una gestió de la pandèmia que semblava que tenien un impacte diferent en els resultats. Es va parlar de set casos, entre ells el de Jacinda Ardern (Nova Zelanda) i el d'Angela Merkel. Què tenien en comú? Que tractaven a la ciutadania d'igual a igual, no hi havia un missatge punitiu, prohibitiu i amenaçador de "si sortiu de casa us multarem", sinó que era un explicar, un comunicar des de l'horitzontalitat i des de l'empatia. L'altra és la rapidesa a l'hora de prendre decisions: les dones no han tingut problemes a prendre decisions dràstiques amb molta rapidesa, perquè han posat per sobre de tot la preservació de la vida de les persones. En aquest equilibri de salut, economia i les llibertats, han prioritzat clarament la salut de les persones. I no només han prioritzat això en termes de prohibició, sinó també a l'hora de distribuir ajudes econòmiques per compensar els sectors afectats.