Després de publicar dues novel·les com Gina (L'Altra Editorial, 2019) i A casa teníem un himne (L'Altra Editorial, 2023), l'escriptora i traductora ebrenca Maria Climent (Amposta, 1985) torna al taulell de novetats amb una obra de no-ficció que aborda la infertilitat, una problemàtica que l'ha afectat personalment. En concret, Mai és una paraula molt lletja (Ara Llibres) exposa com l'ha viscut, així com el procés, llarg i difícil, pel qual va passar fins a quedar-se embarassada i, finalment, donar a llum a una criatura.

A l'inici del llibre exposes una xifra que impacta: el 17% de la població espanyola és estèril, és a dir, gairebé una de cada cinc persones. Per què no es parla d'aquesta realitat?

Que siguin estèrils no vol dir que no siguin capaços de tenir fills, sinó que tenen problemes de fertilitat, que no és tan fàcil quedar-se embarassada durant el primer any d'intents de manera natural. No tinc la resposta a per què no se'n parla. A la gent no li agrada parlar de coses lletges ni tristes. Hi he pensat bastant. Al principi, quan comences un procés de reproducció assistida, ho expliques a la família i a les amigues perquè penses que amb una mica d'ajuda t'hi quedaràs. Però quan veus que la primera vegada falla, que la segona i la tercera també, a la quarta ja no ho dius perquè penses que la gent ja no sap què dir-te. Et miren amb pena. I no vols fer-ne, ni ser la de les betaesperes*. Si tens sort i t'hi quedes a la primera es converteix en una anècdota, però si acaba sent una cosa que t'acompanya cada dia durant anys, l'acabes vivint sola perquè la gent no està per escoltar els drames dels altres.

*Tal com Climent ho descriu al llibre, la betaespera és "el període que passa des que s'acaba un tractament de reproducció assistida fins que et fan la prova en sang per saber si estàs embarassada".

S'acaba convertint en un element central de la vida?

Absolutament. I ho vius de portes endins. Fas una vida aparentment com la de sempre, vas a treballar, però tens un tema que ja gairebé no parles amb ningú perquè et fa vergonya de les vegades que ho has intentat. En el meu cas van ser set anys. Dels 30 als 40 et pots trobar una dona abocada a això amb totes les energies i diners que implica. És absolutament central i a més et condiciona. No és que no pogués beure alcohol, però...

Expliques que vigilaves molt què menjaves i bevies.

És clar, perquè no és que els metges t'ho prohibeixin, però no estaré tan boja d'agafar-me una borratxera quan m'estic punxant per fer fol·licles que seran òvuls. A veure si no em surten de bona qualitat. A més, normalment estàs estalviant. És un procediment de privilegiada. Jo ho he pogut fer estalviant, però em vaig haver de privar d'altres coses. De vacances, de sopars, de sortir. Al final t'acabes aïllant. No vas de bars si estàs esperant saber si estàs embarassada perquè, de cop, comences a beure sense alcohol i els teus amics s'adonen que ho estàs intentant de nou. El resum és que ocupa bona part del teu temps i a més ho portes bastant en silenci.

Els amics s'allunyen quan veuen que t'aïlles?

No ho vaig notar. Més aviat vaig ser jo la que s'aïllava de la societat perquè aquest assumpte ocupava molt de lloc.

També dius que els problemes de fertilitat són vistos com un problema femení i no com un problema global.

Em refereixo al rellotge biològic. Per naturalesa ens ha tocat ser les que som capaces de gestar i tenim una davallada de la fertilitat a partir dels 35 anys. En ells, tot i que perden qualitat en l'esperma amb el temps, no és tan evident. Si ells tinguessin aquesta pressió de tenir fills abans dels 35, el món aniria diferent. A nivell d'oportunitats laborals, ho condiciona tot. I com que només ens passa a nosaltres, sembla que sigui un problema femení. Però no ens passa per capritx. Moltes dones tenen fills en la trentena, trunquen la seva carrera professional i partir d'aquí ja no som iguals. I tot el que implica això pel que fa a diners o jubilació.

Tenint en compte que conciliar la criança i la feina és difícil, que hi ha més precarietat i que els índexs de natalitat són més baixos, creus que s'acabarà convertint en una qüestió social que generarà una consciència global?

Estaria bé, però no sabria dir-te. Com tot, es durà a l'extrem. Quant fa que sabem que no plou? Per què no s'han pres mesures fins ara? Sabem que hi ha un problema i que a la gent no li va bé quedar-se embarassada en el moment que és més fèrtil perquè no té una estabilitat. Quan estem preparades tenim vora 40 anys i llavors no podem. No sé fins on ha d'arribar la situació perquè se'n prenguin mesures.

Has mencionat la vergonya i al llibre parles de culpa. Per què ens sentim culpables per no poder quedar-nos embarassades?

Perquè t'has generat una expectativa tota la vida. Jo no tenia claríssim que volia tenir fills, però hi ha una cosa molt cultural que fa que t'emmirallis amb la teva mare i la teva iaia. Veus com està muntada la societat i hi ha una part de tu que en el fons pensa que potser sí que ho vol. O que s'espera. Tot està molt barrejat i tant és quin és el sentiment genuí.

A no ser que tinguis molt clar que no, si dubtes, penses que és que sí. Una vegada ho decideixes i comencen a fallar les expectatives, et qüestiones perquè totes les anteriors generacions han pogut i tu no. Comences a sentir-te incòmoda entre les amigues que sí que en tenen i et preguntes què has fet malament. Evidentment, també afecta tota l'educació nacionalcatòlica heretada, que, per més agnòstics que siguem ara, alguna cosa roman.

El títol 'Mai és una paraula molt lletja' fa referència al moment en què els metges et van dir que si volies una criatura, havia de ser ara o mai. Quan va passar això, tenies instint maternal o et vas veure empesa per l'"haver de"?

Pensava que algun dia m'agradaria tenir fills, però tampoc era un instint matern com una altra noia que amb 15 anys ja ho sabia. Pensava: "Ho notaré". Però al final és més aviat que arriba una edat en què "t'has de posar les piles" perquè et trobes davant l'abisme de la infertilitat. 

Al principi tenies parella, però després, tot i quedar-te soltera, vas decidir tirar endavant el procediment a pesar dels reptes que comporta ser mare soltera.

Sí, perquè va ser molt radical la meva decisió. Em van dir que si no ho feia ara, no ho podria fer*. Vaig projectar el meu futur i encara que la meva relació es va trencar, jo seguia tenint aquesta urgència mèdica. No em calia una parella.

*Maria Climent va haver de prendre la decisió perquè el canvi de tractament per a l'esclerosi múltiple que pateix no era compatible amb l'embaràs. 

Al llibre utilitzes molts tecnicismes i expliques les proves i procediments amb molt detall. Per què ho fas així?

La meva idea era fer un assaig sobre el tema. Hi ha informació mèdica, científica i contrastada perquè la sé, perquè m'ha ocupat més temps que un màster. Sé moltíssimes coses sobre reproducció assistida, puc explicar-te com va cada procediment, quant costarà, quant tardaràs a tenir-ne resultats. Tot això ho sabia, però ho vaig entrellaçar amb la meva història personal per acompanyar-ho d'una narració i perquè tingués sentit. És molt útil per a algú que està en aquest procés, que està passant-ho, perquè no en parlarà amb molta gent malgrat que en tingui ganes. Jo hauria agraït anar a fer el cafè amb algú que estigués passant el mateix procés i que tingués tantíssima informació com tinc jo ara sobre el tema.

Precisament la dedicatòria és  "A totes les que hi heu passat". També parles dels blogs i dels fòrums on accedies per buscar suport. És aquesta la intenció del llibre?

Sí, la intenció és acompanyar, donar informació verídica. Als fòrums s'hi diu una mà de ximpleries... és increïble. Al llibre ho explico, pots buscar qualsevol mena de símptoma per relacionar-lo amb l'embaràs i ho trobaràs. Una vegada vaig buscar "fascitis plantar" i ho vaig trobar. No té cap mena de relació.

Expliques que vas perdre una criatura. És aquest llibre un tancament o una forma de gestionar aquest dol?

No, crec que el vaig fer abans. El llibre està escrit en temps real de l'última betaespera. Realment, el vaig començar a escriure quan estava esperant saber si estava embarassada o no i el vaig acabar d'escriure el dia que complia. La pèrdua havia sigut uns mesos abans. No el vaig escriure per l'avortament, però sí que pensava que ho havia d'explicar perquè és duríssim. És molt dolorós a tots els nivells, tant físic com emocional. És una cosa que es diu tan planament: "Sí, ella el va perdre". Darrere aquest "el va perdre" hi ha un munt d'il·lusions posades. No es pot ni explicar com de malament senta.

La segona vegada que et van dir que era positiu i que estaves embarassada gairebé no volies ni alegrar-te, per si de cas. 

Sí, estic segura que a qui li hagi passat ho entendrà. Si n'has perdut un, el següent només vol dir que també el pots perdre. No t'atreveixes a il·lusionar-te. T'esperes i ets prudent, prudent, prudent. Jo tenia la sensació que estava de nou mesos i encara podia passar alguna cosa.

Això ha fet que, a posteriori, havent tingut la criatura, encara tinguis por?

Quan neix la criatura encara és pitjor. Pot ser que li passi alguna cosa, que li passarà, però és un altre tipus de por. La tenim totes les mares. Jo, per exemple, tenia la idea boja que si la deixava dormir a l'estiu amb la finestra oberta, com que vivim en una planta baixa, me la robarien. No té res a veure amb el que has passat.

Per tancar el tema del dol perinatal, expliques que et vas reincorporar de seguida a la feina. Per què? Necessitaves que la vida no s'aturés o no t'ho podies permetre com a autònoma?

Ho vaig fer perquè tenia feina i s'havia d'entregar. Era autònoma i tenia deadlines. Per més que estigués sagnant, ho havia d'entregar. No em podia agafar una baixa i dir-los als meus clients que fins que no em trobés bé no es publicaria tal cosa. Els clients volen publicar i si no, es busquen un altre freelance.

Creus que els clients o la societat en general no són amables amb el dol o conscients de tot el que suposa?

El món dels autònoms és així. Si no tens aigua calenta o tens una fuita i necessites un lampista i el teu de confiança no està disponible, en buscaràs un altre. T'és igual si és que se li ha mort el pare aquella tarda, necessites algú que t'arregli el problema. Si fa anys que tens una relació d'amistat et poden entendre, però no acostuma a ser el cas.

Parles de diners, de tot el que vas haver de treballar per pagar la reproducció assistida i també d'ajudes públiques. Creus que n'hi hauria d'haver més o que, com a mínim, fossin més flexibles per a persones que com tu fossin autònomes?

El principal problema de la via pública per a la reproducció assistida és que quan entres en un procés així tens molta pressa. A l'abisme dels 35 anys et vols quedar ja embarassada. No vols provar-ho l'any que ve perquè potser tens la reserva ovàrica d'1 i mig. Explico aquests barems al llibre: 1 és molt poc i 3 està molt bé. Potser en qüestió de quatre mesos passes d'1 i mig a 1. Amb això ja no optes a la pública perquè consideren que no tens prou opcions de quedar-te i no perdran recursos amb tu. Si tarden 6 mesos a cridar-te, has perdut moltes opcions. Et desesperes de tal manera que acabes anant a la privada a la mínima que puguis pagar-ho.

És un privilegi tenir fills, en el cas que no puguis concebre'ls de forma natural.

Jo em considero una privilegiada i he hagut de fer un gran esforç durant molts anys. Segur que hi ha parelles que no han pogut pagar-ho o que han començat i que si no funciona a la primera, han hagut d'oblidar-se de la idea de tenir fills.

S'haurien de destinar més recursos a la via pública? És una necessitat tenir un fill? Tothom hauria de tenir-hi dret?

No tinc una resposta clara. El que està clar és que la natalitat és baixa. Als països els interessa que la gent tingui fills perquè, de fet, Espanya està a la cua d'Europa quant a natalitat. I a la vegada tenim un munt de dones que volen ser mares i no poden. Si és un dret o no és un dret... crec que aquí hi ha una cosa que està molt mal muntada.

Tornant al llibre en sí, per què incorpores  fragments de 'Gina' o d'altres escrits que has publicat en mitjans de comunicació?

Perquè ha estat un procés molt llarg i en set anys he escrit moltes coses sobre els meus estats d'ànim. Tots els textos que he escollit estan relacionats d'una manera o d'una altra amb la infertilitat, l'avortament o l'embaràs.

Al setembre vas publicar 'A casa teníem un himne'. Per què tan seguits?

Mira, això és casualitat, perquè a vegades les coses dels editorials van així. Des que vaig començar a escriure A casa teníem un himne fins que el vaig acabar van passar tres anys i sis versions. Entremig, anava escrivint altres coses i al final gairebé es publiquen alhora.

Trobes diferències entre haver escrit novel·la i assaig?

A l'assaig m'exposo més. Malgrat que tingui moltes coses meves, la ficció sempre és ficció. Mai és una paraula molt lletja és una publicació molt íntima. És real i això vol dir que és una cosa que no només em passa a mi, que passa a moltes. Penso que se n'ha de parlar i se li ha de donar visibilitat.