L’anomenat "Triangle de la ceràmica" –la concentració d’empreses del taulell situat entre Vila-real, Onda i l’Alcora, entre la comarca de La Plana i l’Alcalatén- és la joia de la corona del teixit industrial valencià, amb perdó del clúster automobilístic que gira al voltant de la Ford a Almussafes (Ribera Baixa). Les empreses ceramistes, amb marques tan conegudes com Pamesa o Porcelanosa, han aconseguit sobreviure els embats de la globalització, primer, i la crisi econòmica del 2008, després. I això a pesar que aquesta va paralitzar l’activitat constructora pràcticament en la seua totalitat. Res a veure amb el destí de les antigament potents indústries del calcer, el tèxtil, el moble o el joguet, avui pràcticament desaparegudes o en situació molt més crítica.

Amb tot, el futur pròxim no es presenta precisament fàcil per a un sector que ocupa més de 20.000 persones, factura 5.500 milions i representa, per si sol, el 8% de la producció industrial valenciana i l’1% del total de l’Estat. L’augment dels costos energètics a escala global representa l’amenaça més immediata per a una indústria que és especialment intensiva en l’ús de l’energia. En concret, el gas natural d’Algèria, que alimenta els forns ceràmics de Castelló ha pujat un 11% només la segona quinzena de juny.

L’assemblea anual de l’Associació Espanyola de Fabricants de Taulells i Paviments Ceràmics (Ascer, per les sigles en castellà) ha posat aquest increment com un dels principals reptes als quals s’enfronten els seus associats. Una dificultat a la qual cal sumar-hi l’exigència de la Unió Europea de deixar d’emetre CO2 a partir del 2050. Des d’Ascer, en una reunió amb la Direcció General d’ Acció pel Clima, ja s’ha demanat una moratòria a aquesta exigència, davant "la inexistència d’alternatives viables al gas natural en el curt i mitjà termini". En aquesta línia, des d’Ascer també es posa en qüestió l’encariment d’un 77% el darrer any del cost del CO2, una "tendència alcista contínua agreujada per l’especulació de fons d’inversió".

"La tecnologia actual no permet resoldre la qüestió del gas natural de forma fàcil –assumeix l’economista i expert en polítiques industrials Francesc Xavier Molina-, ja que els forns assoleixen temperatures superiors als 1.100 graus. L’hidrogen verd, que seria l’opció més viable, és molt car de fabricar de forma massiva i necessita grans quantitats d’electricitat, que, si ha de ser solar, requeririen grans extensions de panells". La solució, segons aquest economista, passaria segurament "per sistemes mixtes, en què el biogàs pot jugar un paper i l’electricitat podria cobrir entre un 20 i un 30% de la demanda energètica".

Matèries primeres i transport

Però l’energia és només un dels problemes que afronta la indústria ceràmica. El cost creixent de les matèries primeres i del transport, sobretot per via marítima, que amenaça tota la indústria a partir de la tardor és especialment preocupant per un sector que depèn molt de la importació i l’exportació. Els preus dels nolis marítims entre València i Àsia han pujat un 260% en un any i mig, i res fa pensar que la situació haja de millorar. La producció del dièsel que mou els vaixells cau i el seu preu augmenta. Una situació de fons que el caos generat pels desajustos de la pandèmia o episodis més anecdòtics, com el bloqueig del Canal de Suez del març passat, no fan sinó empitjorar, però tampoc provocaran que se solucionen un cop hagen passat.

En el cas concret de la indústria taulellera, cal sumar-hi "decisions logístiques discutibles", apunta Molina, com el desviament del trànsit del Port de Castelló al de València, amb l’increment associat de costos que comporta, a més de la manca d'infraestructures ferroviàries que ha obligat "a apostar per la carretera, que és molt més cara".

A aquests elements, Molina encara n’hi suma un altre de molt diferent, però que a parer seu és igualment preocupant pel futur industrial de Castelló: l’entrada de fons d’inversió internacionals i la concentració de la propietat del clúster ceràmic en molt poques mans. "Que la propietat d’aquesta indústria passe a empreses que no estan vinculades al territori és molt arriscat, com hem vist en altres processos similars, i poden generar dinàmiques especulatives, trames d'elusió fiscal i altres situacions que, potser als propietaris no els preocupa, però sí que tenen impacte al territori.