Lluís Llach (Girona, 1948) conserva gairebé intacte aquell esperit que empeny i que es revolta que cantava a Amor particular. Acaba de publicar la seva quarta novel·la, 'Escac al destí' (Univers), i aquesta vegada ha volgut trencar amb les històries que ens havia explicat fins ara, marcades per la Guerra Civil, la postguerra, l’exili i un seguit d’il·lusions frustrades. En aquesta ocasió ha optat per construir un thriller ambientat a un regne medieval. Que consti que no ha vist Joc de Trons –tot i que, si no pot viatjar al Senegal aquest hivern a causa del coronavirus, no descarta fer-ho–. Inventar-se un món medieval propi li ha permès teixir una trama que és un pols entre la lluita del poder polític i l’eclesiàstic, i on no falten conxorxes, les perfídies i les traïcions. Amb els anys, Llach ha esmolat el seu esperit lliure, ha après a riure’s d’ell mateix sense renunciar a la seva essència.

Va entrar al món de la novel·la amb 'Memòria d’uns ulls pintats', publicada el 2012. Inventar-se un regne imaginari on l’ambició mana era la millor opció per tancar una etapa literària?

Sí, perquè la primera novel·la va ser una sorpresa, no havia previst escriure-la, però va sortir perquè en Lluís Danés, el director de cinema, em diu que li faci un guió d’un tema que parlàvem un dia, i quan estic a la pàgina 40 li envio un whatsapp dient-li: "Escolta, busca’t un guionista, perquè m’ho estic passant tan bé que en faré una novel·la". I així va sortir, sense cap preparació. I ara tenia ganes de canviar, perquè no em sento còmode repetint coses, i he decidit sortir d’aquesta situació de confort, perquè, si no, em perdo el que més m’interessa, que és disfrutar i aprendre. Escric novel·les perquè m’ho passo pipa, no ho sé dir d’una altra manera.

Això vol dir que s’ho està passant més bé escrivint llibres que component música i fent lletres?

Uf! Mil vegades millor! Perquè en la música hi havia un moment d’una gran sensualitat, però després jo, que tenia el mal costum de fer primer la música i després la lletra, quan acabava la música m’adonava que m’estructurava el discurs en tres o quatre quartetes i prou, i com que volia arreglar el món, primer havia d’estar uns mesos concretant com el volia salvar, i després el ritme i després no sé què. Per això, per a mi escriure havia sigut sempre patir. He patit sempre, i sort n’he tingut de gent que me n’ha ensenyat molt, com l’Espinàs, l’Aurèlia, en Miquel... No m’hauria imaginat que per mi escriure seria una cosa lúdica.

I per què va triar l’època medieval per ambientar Escac al destí?

Tenia el dubte de si fer una novel·la contemporània, futurista o anar cap enrere, i com que a mi sempre m’ha agradat molt la història dels romans, el Jo Claudi i aquestes coses, em vaig adonar que hi ha un pou fosc, molt estrany i caòtic que és l’Edat Mitjana, i començo a buscar detalls i referències. Umberto Eco em va fascinar amb novel·la El nom de la rosa, i em vaig adonar que en realitat els ordes religiosos eren partits polítics per arribar al poder. Vaig començar la novel·la sense saber massa bé què escrivia, però sí que quan vaig buscar-me motivacions interiors em vaig dir: primer vull fer un homenatge a Occitània, perquè és una de les cultures més riques d’Europa amb una llengua que fa només 150 anys parlaven 12 milions de persones, però hi ha un Estat tan republicà i tan de 'fraternité i egalité' que ho ha deixat arrabassar tot. Per això tots els noms dels personatges són occitans. Una altra motivació era Robèrt Lafont, un senyor molt humil i molt savi que sostenia el material cultural d’Occitània i que sempre venia a animar-me als concerts a França; i després també hi ha la tossuderia coratjosa i militant de la Mireia Boya al Parlament, fent-nos traduir a tots com a bojos el que volia dir, parlant de feminisme [riu], i per això vaig inventar-me aquest país que jo he imaginat sempre a prop del vi i del mar.

El joc de poders és el que més li interessa de l’Edat Mitjana?

I la decadència absoluta d’un vell continent que ha tingut un ordre romà durant molts segles i que, quan entra l’Església, l’intenta refer, però és un desastre absolut. Quan comences a investigar coses, t’adones que aquesta desestructuració del poder polític deixa sense, que es noti gaire, l’Església molt ben instal·lada i amb molt poder, perquè té la cultura, la informació i el fanatisme provocat per la ignorància de la gent davant d’un món que ningú comprèn. I quan començo a mirar tot això amb curiositat, veig que hi ha un poder que fa servir l’espasa, com més llarga millor, i ho dic sense fer machisme [riu]; i un altre poder que fa servir la creu.

I ara se sent novel·lista?

Noooo, sento que m’agrada molt explicar històries, però no em sento un professional. Els músics som comunicadors, però el sistema és molt diferent. Amb la primera novel·la tot era una sorpresa. Quan portava tres hores escrivint fins i tot m’emprenyava i em deia que havia de sortir al carrer, i en canvi ara, quan porto vuit hores davant l’ordinador, dic ostres, que bé, ara flueixo.

Llegeix molt?

No, i et diré el perquè. Jo venia d’una educació molt escolàstica i conservadora de La Salle de Figueres, tramuntanes dures... Quan vaig entrar a la universitat ja va ser un canvi, però quan vaig entrar als Setze Jutges em vaig adonar de l’abisme que tenia al davant i vaig aprofitar que estudiava econòmiques i que tenia gent molt interessant al costat que em van ajudar molt, i en aquell temps llegia assajos per omplir el buit que tenia. Després he llegit molta poesia, perquè havia d’aprendre a fer lletres, i després vaig llegir novel·les quan vaig començar a deixar de cantar. No soc un gran lector. Jo m’havia de dedicar a fer cançons i a fer quilòmetres, a fer un disc cada any i mig, i fer la gira per tots els Països Catalans. Per això, quan parlo de literatura, ho faig bastant acomplexat.

Li ha tornat a passar això d’escriure una cançó a raig, com Campanades a morts, cançó que aquests dies torna arran del judici a Martín Villa i la carta de suport signada conjuntament per quatre expresidents del Govern espanyol?

No, en novel·la aquesta rauxa no se’m permet. En la cançó la creativitat pot ser molt ràpida. Aquella nit jo vaig veure imatges molt manipulades en certa manera, dient que "han muerto tres personas", i aquella mateixa nit vaig fer tota la primera part de Campanades. I és després quan dic que no pot ser que una altra vegada faci un lament, i faig allò dels assassins, i llavors faig una cosa molt pretensiosa que la gent m’ha perdonat, que és una mena de rèquiem de 17 minuts, però que gràcies a músics que m’acompanyaven, com en Manel Camp, vaig poder fer. Això en novel·la, aquesta immediatesa, no em passa, perquè la immediatesa em passa amb la música i després venen les paraules [arrenca a taral·lejar el Campanades a morts].

I què en pensa d’aquesta carta en suport a Rodolfo Martín Villa i d’aquests quatre presidents?

Són uns imbècils, com ja sabíem tots, alguns d’ells per feixistes, com també sabíem tots. Imaginar que un senyor com Felipe González aniria a acompanyar amb sentència ferma la gent a la presó només pot venir d’un president que és feixista i que no en té ni idea de democràcia. Imaginar que un González o un Zapatero, González més que Zapatero, que va destrossar la transició política, perquè malauradament no la va destrossar l’Aznar, sinó que la va destrossar el PSOE, i això em dol profundíssimament... Felipe González porta des dels anys 80 destrossant un possible projecte d’Estat espanyol confederat. I el pobre Zapatero, si alguna cosa ha demostrat, és que no s’ha sabut imposar a les forces ocultes de l’Estat.

Així que aquesta acció no l’ha sorprès?

No, gens. El que sí que em sorprèn és que ells no tinguin perspectiva històrica. A mi em sorprèn que un González no entengui que firmar això compromet el seu paper en la història d’Espanya. Ell podia dir que era el seu ministre de confiança i que potser es va equivocar, però dir que recolza un assassí reconegut just abans que se’l jutgi... Mare de Déu! A tant han renunciat? Si una cosa se’ls ha de reconèixer, és que són uns egòlatres i que tenen molt poca projecció d’ells mateixos cap a la història. Perquè, si són capaços de posar-se una creu en vermell per a tota la vida amb un acte així, dius, nenes, l’Estat espanyol està molt malament! I l’Estat està molt malament perquè això s’accepta com si fos normal, i això és molt bèstia.

Fa uns dies, en una entrevista a RAC1, deia que “les divisions partidistes prevalen sobre les coses més importants, no es recull l’alè del carrer”.

Aquestes lluites fratricides, siguem sincers, abans de les eleccions passen. Hi va haver una excepció el 2015, i per això encara no ens ho creiem, però abans d’unes eleccions sempre volen ganivets i hi ha sang de dretes i sang d’esquerres. No em preocupa. És com si aixequessin el teló.

I com albira l’espectacle?

No ens hem de divertir amb l’espectacle, però mirem-lo amb un cert cinisme. Si hi ha divisions, està bé si milloren el camp. A mi que Junts per Catalunya... A veure, jo que sempre he pretès ser d’esquerres, amb totes les contradiccions que comporten els privilegis que he tingut, i he defensat molt la creació d’un centre independentista que representi tot aquest estament català que es diu postconvergent, doncs bé, es veu que hi havia una part que era més socialdemòcrata, una part que era de centre i una altra que era centredreta. Però, escolta, què passa si hi ha un centredreta independentista? Per favor, si parlem d’independència de país, ajudem-nos, per favor, que ens convé molt. Que el Mas s’hi quedi? Gràcies, senyor Mas, perquè vostè els dona credibilitat. Ara, quan s’abaixi el teló, crec que podem ser molt exigents amb tothom, amb els que volen eixamplar, amb els que tenen pressa, els que són més de dretes, d’esquerres... Per favor, que tinguin talent d’Estat! La paraula visió no la utilitzo, perquè en nom de la paraula visió s’han fet animalades. Demano que tinguin talent d’Estat, i per tant, encara que no pensem el mateix, tots estem d’acord què volem ser independents, tots volem eixamplar al més aviat possible de la manera menys cara per al país i acceptant els riscos que això comporta. Per tant, fem-ho! Això és el que jo demano, i seré molt bel·ligerant des del petit poder que tinc.

Aprofitant que abans ha fet servir la paraula egòlatres, vostè com porta el tema de l’ego amb els anys?

Home, és molt difícil defugir-lo. Però, d’una banda, tinc la sort que l’ego el vaig satisfer molt aviat, amb el primer Palau de la Música l’any 1969, la gent aplaudint, i jo amb orquestra i fent de Frank Sinatra... Després, cada vegada que em deien que soc un gran músic o un gran poeta pensava que no ho soc. He llegit prou poetes per saber-ho, i en conec personalment. Potser l’únic talent que tinc és saber conjuminar música i poesia en una cosa que es diu cançoneta, i sí, les que faig tenen una gran capacitat de comunicació, però jo no sé si tenen mèrit artístic.

Falsa modèstia?

Bé, a mi pensar això m’ha salvat. Mira, quan vaig acabar de cantar al camp del Barça, que hi havia periodistes de tot el món, i vam batre tots els rècords Guinness del món de l’espectacle, jo vaig anar a veure com desmuntaven l’escenari, perquè sinó això no es pot digerir. I hi vaig anar solet, ni a la Laura li vaig dir, a seure en un racó a terra per veure com una colla de valents desmuntaven tot allò. Un altre exemple. Quan tornava cap a Porrera, que té sis quilòmetres fatals de revolts, i venia de tenir un èxit, posem per cas a Tortosa, amb 2.000 persones que et miren enamorades i tu vas sol al cotxe, ja tens 50 anys, no vas amb ningú que t’acompanyi, no t’espera cap cuixa, ningú t’espera, i vas amb ganes de fer pipí... i llavors, dius, aquesta és la realitat i l’he de gestionar, perquè l’altra no perdi, o a l’inrevés. He de gestionar la realitat virtual sense que aquesta persona que va cansada al cotxe quedi esmicolada. I després hi ha una altra cosa: he vist com l’egocentrisme s’emportava molta gent pel camí, i no em facis dir noms. I també he de dir que la meva homosexualitat m’ha ajudat molt: com que vaig començar a mirar les cuixes mentre vivia Franco, havia de ser molt prudent, perquè hi havia la llei de perillositat social, i per tant, com que feia militància política, tenia clar que per allà em podien pescar.

Als anys 70 va patir prohibicions i persecució intel·lectual. Ara la llibertat d’expressió i de creació tampoc passa per un bon moment.

Els valors feixistes han guanyat espai en tots els nivells i en tots els paràmetres socials. Ara hi ha més feixistes perquè n’hem fet més. Algú es pensava que després de veure Telecinco durant 20 anys no ressorgiria? Algú es pensava que després de programes com el Sálvame o el Mujeres y hombres y viceversa no hi hauria manades? I etc., etc. Home, per favor! I on és la responsabilitat? Diuen que l’esquerra no ho ha sabut fer, i sí, l’esquerra és veritat que ha fet tots els fracassos, però a més a més, com passava a l’Edat Mitjana, ara el poder de la Creu és l’economia, aquests mateixos senyors que tenen Antena 3 i Telecinco fa més de 30 anys, que treballen perquè democràticament puguin continuar sent el poder.

I la pandèmia, com la viu?

A mi la pandèmia m’ha fotut, intel·lectualment la visc amb angoixa, però personalment amb alliberament i com un espai de recuperació d’essències i de pèrdua de banalitats. Però, és clar, penso que la pandèmia no és una, en són quatre, i que aquesta pandèmia sanitària ens anuncia un canvi de paradigmes i de paràmetres d’un món que, quan pensem que tornarà a ser com era, jo penso que ens equivoquem. Aleshores, la pandèmia jo l’he viscuda pensant en la pandèmia econòmica; ja fa un any que vaig tuitejant: "Atenció que diuen que ve un desastre sistèmic". I què passa? Doncs la pandèmia sanitària diu que porta la pandèmia econòmica, però jo em pregunto si la pandèmia econòmica no s’aprofita de la pandèmia sanitària per fer allò que volia fer més ràpidament. Quan sortim d’això, si és que en sortim, ens espera una altra pandèmia molt seriosa, que és quan el món li diu al capitalisme: "Escolti, vostè a les persones les podrà seguir explotant, matant i enredant, però amb mi s’ha acabat". I això és tan seriós que crec que els pocs polítics demòcrates que queden al món, o foten un cop de força contra l’altre poder, o ells desapareixen i seran titelles, seran 'Putins' merdosos. Europa no funciona perquè hi ha una pandèmia democràtica greu.

S’atreveix a apuntar alguna solució?

O arreglem aquesta pandèmia democràtica o totes les altres no tenen solució. Ho veig així, i ho vaig predicant perquè em trobo bastant sol.