Enric Gomà (Barcelona, 1963) és escriptor, guionista i divulgador lingüístic. Però sobretot és un caçador de paraules i un enamorat de la llengua. El seu darrer llibre és El castellà, la llengua del costat (Pòrtic), on amb l’humor i la sornegueria que el caracteritzen explica d’una manera amena com el castellà es va insta·lar a Catalunya i es va fer fort. El to de Gomà no és farragós i no té res a veure amb l’academicisme que acompanya a les teories lingüístiques. Segurament perquè Gomà fa molts anys va començar una creuada contra el català artificiós i va apostar per la col·loquialitat i per les parles populars, que en definitiva són les naturals del poble. Una de les tesis que es desprenen d'El castellà, la llengua del costat, és que al 1800 a Catalunya només un 1% parlava el castellà, i que a mesura que avançava el segle XIX la imposició del castellà en alguns àmbits era vista com un progrés, la via per escalar socialment. El que va passar després ja és una altra història.

Al llibre queda clar que fins al 1800 a Catalunya no es parlava castellà.

Ningú parlava el castellà d’una manera familiar, col·loquial, i social. Hi havia un sector de gent que sabia parlar castellà com hi havia un sector de gent que sabia parlar llatí o francés. No és que no se sabés parlar castellà, és que no es parlava com entenem ara que es parlen les llengües. Fins al 1800, el castellà era una llengua comercial i de cultura, no era una llengua social.

Una de les conclusions que suren al llibre és que a partir del segle XIX, el català queda relegat a la cultura popular i el castellà és la llengua de negoci, la llengua que serveix per prosperar.

És així, el castellà passa a ser llengua de cultura i de poderío social, a més permet l’accés a feines i càrrecs de l’administració, des de la Reial Audiència, per ser jutges i advocats, estaments com el cadastre, l’Ajuntament, l’exèrcit… i l’Església passa a ser castellanoparlant. També passa un fenòmen interessant i és que els actes públics es fan en castellà perquè la majoria estaven presidits per algú castellanoparlant, el bisbe o el governador, i quan hi havia un castellanoparlant en un auditori tothom parlava en castellà, sobretot els que parlaven des del faristol.

Al capítol de Salvar l’ànima escriu que cap inquisidor va aprendre català. Això es pot interpertrar per desinterès o per menyspreu a la llengua catalana?

Per comoditat. No crec que hi hagués un menyspreu conscient com hi ha sigut al segle XX per part de castellans, militars i ultraconservadors. La consciència lingüística del segle XVI és molt diferent a l’actual. No és que hi hagués un menyspreu, era que hi havia una estructura de poder estatal que tenia les seves ramificacions a la Corona d’Aragó i que exercia com a tal. I aleshores per comoditat parlaven en castellà i no aprenien el català. Ara bé, els fills de les families nobles i de famílies acomodades que no eren els hereus es volien col·locar en càrrecs que els permetessin viure bé, i això volia dir parlar en castellà.

Un dels molts apunts històrics que apareixen al llibre és que l’origen del Monestir de Montserrat ve de Castella…

A Montserrat ja hi havia l’ermita però la refundació de Montserrat del segle XV la fa l’abat Cisneros, que és de Valladolid i que arriba amb monjos de Valladolid, i a dins del monestir hi ha un enrenou lingüísitc perquè no s’entenen. Els monjos catalans es troben que s’han d’entendre amb llatí. Tenim una idea molt equivocada que el català i el castellà son vasos comunicants i això és mentida. Jo tinc amics que han après català i no saben castellà, i si van a veure La Cubana hi ha un 30% de l’obra que no l’entenen (la que parlen en castellà). Tinc una amiga neerlandesa que li dius "el perro está enfermo" i no sap què li dius. Doncs al segle XV, XVI i XVII això passava, els catalans no entenien el castellà.

I com que no s’entenia, no és d’estranyar que els teatres s’omplissin d’obres en català i que l’entreteniment fos en català. D’aquest entreteniment teatral del XIX un dels amos va ser Pitarra, que sempre va escriure en català.

Pitarra tria el català perquè vol omplir teatres i és conscient que molta gent no entén el castellà i vol obrir-se a sectors que no anaven al teatre i aquests són sectors que no saben castellà. Ell se’n riu dels puretes catalanistes del 1840 i 1850, després rectifica i comença a fer la gara-gara a tothom, però d’entrada és un iconoclasta. Em recorda al primer Boadella, i també al segon… Pitarra feia broma, feia bon teatre.

I a llibre explica que en aquella època, ja que havien de bregar amb la censura, demanaven censors en català.

És clar, perquè les obres s’havien d’enviar a Madrid i podien trigar dos anys en dir alguna cosa. La sàtira demana immediatesa. Tota la sàtira del Polònia es fa setmana a setmana… Ells volien censors que visquessin a Barcelona i parlessin català, cosa que no passava perquè la censura era una estructura de poder i estava centralitzada.

Una de les tesis del llibre és que la col·loquialitat espanta, i que domina la tendència de buscar un català més encarcarat.

Sí, i això té unes arrels. El català fins al XIX era una llengua vulgar.
Vulgar ve de vulgus, era del poble, no es parlava als sermons ni a la Reial Audiència ni a les conferències de l’Acadèmia de les Bones Lletres. El català era la llengua popular que havia perdut l’estrat cultural i era una llengua molt d’estar per casa. Aleshores tot l’esforç del segle XIX i del segle XX per ennoblir la llengua, per donar-li estatus de respectabilitat van en contra del català més popular i més col·loquial. A l’IEC no hi és "cagondena", perquè tenen pànic. Fabra tenia pànic del català col·loquial.

I les coses serien diferents si això no hagués estat així?

No ho sé, perquè justament al que volia accedir el català eren a sustrats socials i professions ennoblides, el mateix passava amb el valencià. A València una conquesta era aconseguir que persones que portessin corbata parlessin en valencià. I això es va començar a aconseguir cap al 1980, abans costava una barbaritat. El català aspira a la respectabilitat i al poder, i el poble ras els fa més nosa que cap altra cosa. Per dir les ximpleries que deien quatre borratxos a una taberna no calia defensar el català, el que volien és que el català tingués una presència seriosa. Per això el català té tants problemes amb la col·loquialitat, la popularitat, la cultura baixa i els mitjans de comunicació… Surt que sé jo, una campanya o un cantant que diu una petita incorrecció i clatellada. Amb català es diuen tantes o més banalitats que en castellà, el problema és que nosaltres tenim posada una cotilla tan forta que sempre volem el màxim, en el fons som com mestres d’escola, amb valors positius, fomatius, ètics…

Això lliga amb aquest raonament del llibre: "Per questa raó els folkloristes van fer desarèixer la grolleria, la vulgaritat, la sordidesa i l’escatologia de la cultura popular. D’aquí va sorgir una cultura popular infantilitazada…".

És exactament això i a més la tenim fossilitzada, o sigui és tan cultura popular els Stay Homas que toquen una cançoneta en un terrat que L’Hereu Riera que és una cançó del segle XVII, fan la mateixa funció, diverteix, serveixen per passar l’estona.

També diu que el català és una llengua "cardiòpata, lactant i obstètrica".

Hi havia com una mena de deliris al XIX, la llengua del mogró de la meva mare, la llengua que m’ha vist néixer, la llengua de la meva infantesa… i penses, escolta estàs convertint la llengua en una mena de mecanisme sentimental i melancòlic tan fort i tan artificial que perd naturalitat i vivència. Tot és vivencial i és molt respectable la infantesa, però ancorar el català en el món mític del passat és un error, el català és present. La cultura catalana sempre s’ha volgut situar a dalt de tot perquè fos equiparable amb les cultures del món, traduïnt l'Odissea, fent la Bernat Metge… i això és alta cultura i és molt respectable i és una peça clau, però al costat d’això hi ha un percentatge impressionant de manies i de modes i de paraules i d’idees que passen i això també està bé.

Al llibre tampoc estalvia afirmacions com que "els prohoms de la Reinaxença encarnen la castellanització".

Sí, perquè a partir del 1815, quan s’acaba la Guerra d’Independència contra Napoleó, tothom vol ser espanyol. El món antic porta àntic règim, els carlins, la inquisició… mentre que el nou model d’Espanya promet progrés, ciència, educació per a tothom, govern liberal… És un projecte il·lusionant que es guanya les lloes de tots els prohoms de la Renaixença. Hi ha un moment en què se’n deceben, hi ha un moment en què veuen que Espanya és un mecanisme madrileny anquilosat que serveix per enriquir les famílies adinerades del regne de Castella. Però això els costarà veure-ho. El catalanisme com l’entenem ara no arriba fins a Valentí Almirall. Abans era tot una lloa d’Espanya i una mica aquesta cosa de l’Espriu, de La pell de brau, de respecteu-nos com som, deixeu-nos ser com som, però sempre implorant de genolls. Era com deixeu-nos el català per fer poesia; però no era deixeu-nos el català per fer un estat. La conquesta del catalanisme no és la poesia, és el govern propi, la gestió de la política i el poder, i això Valentí Almirall ho veu amb claredat, i també ho veu Cambó el 1918 i ara ho veu gairebé tothom excepte algun partit molt complicat.

Al seu parer, quin és el destí d’una llengua sense estat?

No m’atreveixo a fer profecies però del que sí estic segur és que a una llengua li convé molt tenir un estat. Ara és impensable la superviència sense estat? Depèn de com s’organitza l’estat. A Suïssa les quatre llengües existents tenen unes condicions que promouen un cert grau de respecte, de supervivència i, sobretot, de vida, perquè el respecte no és res si no tens educació, televisió, audiovisual en totes aquestes llengües.

Doncs ara la producció audiovisual en català està molt tocada.

Soc pessimista amb l’audiovisual en català i s’ha de conquerir terreny perquè l’audiovisual en castellà és una interferència molt forta i distorsiona molt. Però som on som, i no som set milions i mig de catalanoparlants. Dels de dia a dia, dels de casa, crec que som entre dos i tres milions. Una persona que utilitza el català un 10% de la seva vida diària no és un catalanoparlant, sinó a mi m’haurien de comptar com a francoparlant.

En certa manera, aquest llibre és el contrapunt de 'La llengua silenciada', d’August Rafanell. Contrapunt perquè vostè ho fa des de la perspectiva de l’entrada del castellà. Han intercanviat idees amb August Rafanell?

Ell viu a Girona i no l’he vist mai, i m’agrada molt el seu llibre. La llengua silenciada és un llibre que he llegit moltes vegades i m’agrada molt. Però a ell no l’he arribat a conèixer. August Rafanell és un estudiós seriós, professor d’universitat i jo he fet un llibre humorístic. Tot el que explico té fonament, ara bé el to que agrada als professors universitaris és un altre.

Hi haurà segona part d''El castellà, la llengua del costat'?

Hi haurà un llibre que es dirà El castellà la llengua dels veïns que ocuparà de 1870 i 2020, aleshores parlaré del castellà a Catalunya quan el parlen les families, de families emigrants que la transmeten als seus fill i néts. Això és diferent, de passar de llengua de poder a passar a llengua veïnal. A part de Franco i de Primo de Rivera, aquest fenòmen hi és. Tot i que cal dir que al 1900 aquesta llengua castellana familiar ocupa un 5% de Catalunya.