Público
Público
espais amb vida

De masia abandonada a centre cultural per la pressió okupa

El Casal Torreblanca, en l’actualitat de gestió municipal, va ser recuperat pel moviment okupa de finals dels anys noranta, quan els joves de Sant Cugat no disposaven de llocs on reunir-se.

El Casal Torreblanca en l'actualitat, després de ser assumit per l'Ajuntament de Sant Cugat com un equipament municipal.
El Casal Torreblanca en l'actualitat, després de ser assumit per l'Ajuntament de Sant Cugat com un equipament municipal. Jose B. Berna Alvarado

yolanda rico

Com a la resta de ciutats catalanes, a Sant Cugat del Vallès la vida cultural ha patit un dels pitjors revessos de la seva història per culpa de la pandèmia del coronavirus. Els casals dels diferents barris es troben gairebé buits, entre ells el vaixell insígnia de la lluita social i del moviment ocupa a la localitat: el Casal Torreblanca. La majoria de les activitats s’han aturat a l’espera que l’espai recuperi el bull que solia caracteritzar-lo des que la seva ocupació, a finals dels anys 90, va propiciar la recuperació de l’edifici per als joves.

A Sant Cugat encara es recorden imatges que van donar la volta al país: joves despullats, enfilats a la teulada de l’antiga masia Torreblanca per evitar el desallotjament de la casa que havien ocupat el 3 de març del 1999, tot coincidint amb la celebració de la festivitat del patró del municipi, Sant Medir. L’objectiu d’aquella acció era "posar sobre la taula un dels problemes que sempre hi havia hagut a Sant Cugat, la falta d’espais per al jovent", recorda Aniol Pros, un dels joves que va participar en l’ocupació.

"Sant Cugat, pel seu passat agrícola, té moltes masies, i moltes, tot i que eren edificis catalogats, estaven deixades de la mà de Déu i, literalment, abandonades", explica Pros, que ara és professor d’Història en un institut. Torreblanca, una de les masies més grans de la localitat, havia quedat buida a mitjans del segle XX, i només s’havia utilitzat un temps per acollir els treballadors de la construcció del Centre Borja, de la comunitat de Jesuïtes. El deteriorament de l’edifici semblava imparable.

"Jo sempre havia estat vinculat a col·lectius de caràcter polític –evoca Pros–, i en aquella època estava als Maulets, joves de l’esquerra independentista. A Sant Cugat teníem un nucli molt potent, així que, fora de l’assemblea, alguns dels seus membres, juntament amb altres joves, vam debatre sobre la necessitat de tenir espais perquè els joves poguéssim reunir-nos i fer activitats". No va ser una decisió precipitada. Van meditar com s’havia de dur a terme l’ocupació i en quin tipus d’edifici: "Vam decidir que havia de ser municipal, perquè d’aquesta manera també podíem fer una crítica a l’Ajuntament de l’època, governat per CiU" –aleshores amb l’alcalde Joan Aymerich al capdavant–, "pel gran nombre d’espais que estaven buits i abandonats".

"Érem persones que a títol individual teníem les mateixes inquietuds", indica Pros, que recorda que en cap moment no es va voler polititzar la iniciativa. Catalunya vivia un moment àlgid del moviment okupa, que s’havia transformat amb l’entrada de "plantejaments més globals i oberts que en les primeres ocupacions, derivats de la incidència del moviment estudiantil, l’antimilitarista i les primeres campanyes antiglobalització", recull Robert González a la seva tesi doctoral feta a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), "Xarxes crítiques i polítiques públiques: els impactes del moviment per l’okupació a Catalunya i Madrid (1984-2009)".

Torreblanca va esdevenir, segons González, un dels referents okupes del Vallès. Col·lectius de joves de la ciutat van sumar-s’hi de seguida i, sense participar en l’ocupació, van contribuir a la dinamització de l’espai. "Ens reuníem allà, organitzàvem activitats i aquella acció va canviar moltes coses entre els joves que ens movíem", manifesta l’historiador José Fernando Mota, que llavors era membre del Col·lectiu Antimilitarista de Sant Cugat i d’Esquerra Unida i Alternativa. Recorda que, "en aquell moment, al municipi només hi havia una discoteca, quatre bars i molt pocs llocs on poder-se reunir".

Revifalla dels moviments socials

A Torreblanca "hi havia de tot: independentistes, ecologistes, gent dels esplais, o que venia de diferents mogudes, i d’altres que s’hi van apropar i es van polititzar", explica Mota. Amb la perspectiva que li dona el temps, l’historiador considera que "allò va ser molt positiu per a Sant Cugat: va suposar una revifalla per als moviments socials, i d’allà van sortir un munt d’iniciatives". "A més, el fet de ser un espai autogestionat va propiciar que aprenguéssim molt. Hi havia moltes activitats, propostes que després no s’han tornat a fer", lamenta. "I donava també una alternativa a l’oci de la discoteca", rebla.

L’ombra del desallotjament planava sobre la masia. L’any 2000 n’hi va haver un intent, però la convicció i la força dels okupes va impedir que els fessin fora. El cas va atraure els mitjans de comunicació: "Va ser molt sonat. Hi va haver molta resistència a la casa. Mai s’havien vist tants antiavalots i tants furgons. Alguns companys es van enfilar despullats a la teulada", recorda Pros. En aquella ocasió la casa va ser desallotjada, però la van tornar a ocupar.

Aquells temps no van ser gens fàcils per als activistes: "Vam patir molts atacs. A finals dels anys noranta i principis del segle XXI, hi havia una organització important del moviment nazi i dels skinheads de tendència feixista. Hi va haver intents de cremar la casa, però mai no ho van aconseguir". Aquests atacs es van sumar a la divisió que va aparèixer al si del moviment okupa. Pros relata que van sorgir desavinences perquè "xocaven maneres diferents de gestionar l’espai i, sobretot, maneres diferents de concebre el concepte de l’ocupació". El moment més crític va ser quan l’assemblea va decidir que el centre social passés a ser també un lloc per viure-hi: "A alguns ens feia por que la part més social se’n ressentís. El fet de ser habitatge i centre social, semblava que et fiquessis a casa d’algú", descriu Pros. Al final, aquestes esquerdes van fer que alguns membres comencessin a abandonar el projecte.

El 2001, okupes i Ajuntament s’asseien a negociar el futur del centre després de signar un conveni amb el Consistori. Els okupes abandonaven la masia a canvi que aquesta es convertís en un centre per als joves, i que ells mateixos s’autogestionessin. El resultat, però, no va convèncer tothom. "Es va arribar a un acord híbrid d’autogestió entre els usuaris i gestió pública, però fruit de la nostra inexperiència ens van colar un gol", argumenta Pros, que afegeix que quan van haver signat el document l’espai va passar a ser un equipament més de gestió municipal. Alguns ho van viure com una derrota. Per altres va ser una victòria agredolça. "Vam aconseguir recuperar un equipament molt potent per a la ciutat", reconeix Pros, fent balanç.

Aquell moment va representar un abans i un després en les polítiques culturals de Sant Cugat. Torreblanca es va convertir en el primer centre juvenil de la ciutat. Malgrat que encara continua albergant l’Oficina Jove, ara ha esdevingut un espai polivalent. El seu funcionament s’ha exportat a la resta de la ciutat, a través de la xarxa de centres culturals polivalents que hi ha repartida pels diferents barris.

Música, gastronomia i formació reglada

El Casal Torreblanca ha passat per diferents fases els darrers 15 anys fins que s’ha convertit en un centre de referència a Sant Cugat del Vallès. Neus Albiac, responsable de l’equipament municipal, subratlla que es tracta "d’un servei consolidat que ha crescut amb el temps". A més de l’oficina per a joves, compta amb l’aula gastronòmica, única a la ciutat; un espai de relació i dinamització musical, conegut com La Pua-Oficina Musical; una sala de concerts; dos bucs d’assaig i un servei de bar. Es manté obert tot el dia, ja que al matí acull formació reglada per a joves i a la tarda, a més dels espais citats, oci formatiu. "La pandèmia, però, ens ha obligat a reinventar-nos, i estem fent l’oci formatiu online", diu Albiac.