Este artículo se publicó hace 3 años.
Memòria"Encara hi ha dues vares de mesurar les víctimes de violència política"
El periodista Àlex Romaguera entrevista a 'Víctimes en so de pau' (Pagès Editors) una quinzena de familiars de víctimes de violència política assassinades per diferents grups, des d’ETA fins a l’extrema dreta passant pel gihadisme
Àngel Ferrero
Barcelona-
"No ha estat fàcil", reconeix Àlex Romaguera (Barcelona, 1970) a l’altre costat del telèfon. El periodista, amb una llarga trajectòria als mitjans de comunicació catalans a les seves espatlles i col·laborador de Públic, acaba de publicar Víctimes en so de pau (Pagès Editors), un llibre d’entrevistes en profunditat amb una quinzena víctimes de violència política a Espanya.
El llibre, com s’encarrega d’aclarir Romaguera ben aviat, és el resultat de molts anys treballant aquesta temàtica. "Havia entrevistat anys enrere familiars de víctimes de les dictadures argentina i uruguaiana, i també a assassinats per la violència política a Mèxic i altres països", explica, "també m’havia interessat molt per la situació a Euskadi, a Irlanda i a altres contextos on s’ha produït la presència de la violència armada per part de l’Estat i de grups insurreccionals".
No obstant, l'impuls definitiu va venir amb Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor a Barcelona, a través del qual Romaguera va entrar en contacte l'any 2011 amb l’aleshores directora de la Oficina de Atención a las Víctimas del Terrorismo del País Basc, Maixabel Lasa, vídua del polític socialista Juan María Jáuregui –assassinat per ETA l’any 2000–, i Mari Carmen Hernández, vídua d’un regidor del Partit Popular (PP) de Durango també assassinat per l’organització armada basca.
"Vaig començar a explorar què significa ser víctima, i sobretot aquest col·lectiu que són les víctimes indirectes"
Romaguera va contactar amb elles perquè li "expliquessin les trobades que estaven mantenint amb presos que volien manifestar-los el penediment o el sentiment de perdó pel dany que havien comès". "Vaig pensar que estaria bé entrevistar als familiars de les víctimes", continua l'autor del llibre. D'aquesta manera, "a través de Manrique vaig començar a explorar què significa ser víctima, i sobretot aquest col·lectiu que són les víctimes indirectes, les persones que han tingut un familiar que ha estat assassinat i que han patit el dolor i el perjudici psicològic i emocional que significa perdre un familiar en aquestes circumstàncies tan terribles".
Tot i que el pla original de l’autor era entrevistar unes quaranta persones, finalment va deixar la xifra en quinze, encara que va mantenir la pluralitat que s'havia marcat en un principi. "Volia recollir familiars de víctimes d’actors armats des de la Transició fins ara, en els últims 50 anys, que fossin diversos: que hi haguessin familiars de víctimes d’ETA, però també dels GAL, del gihadisme, de la policia armada, de grups d’ultradreta, víctimes de perfils, contextos polítics i generacions molt diverses i també parentescos: fills, pares, companys", assegura Romaguera.
El llibre recull, entre d’altres, els testimonis de Merçona Puig Antich, Rosa Lluch, Guillem Agulló o Mavi Muñoz, la mare de Carlos Palominos. Onze dones i quatre homes que, en paraules de l'autor de Víctimes en so de pau, "van tenir el valor de passar del dol a la resiliència" i que "públicament s’han manifestat en defensa de la pau, de la justícia, de la veritat, de la memòria històrica i de la reconciliació" i han demostrat comptar amb "un discurs propi". "La meva intenció", manifesta Romaguera, "ha estat narrar els episodis que van viure els seus familiars directes i com han passat d’un estadi de fragilitat, de dolor i de ràbia fins a ser persones molt proactives socialment i que s’han posicionat contra la violència i en defensa dels drets humans".
Víctimes o supervivents?
Com parlar amb víctimes sense caure en el sensacionalisme o en la insensibilitat? Aquesta és una qüestió que qualsevol periodista que n'hagi entrevistat una s’ha plantejat. Romaguera ho ha fet amb quinze per al seu llibre. "Vaig parlar abans amb la Sara Bosch, que és psicòloga, que va treballar amb les víctimes d’Hipercor i ha estat treballant amb les víctimes dels atemptats gihadistes a les Rambles i Cambrils del 2017", respon a la pregunta de Públic. Va ser Bosch qui li "va proporcionar les eines, les claus per abordar un tipus d’entrevistes, llargues, i generar el clima d’empatia i complicitat perquè els testimonis em poguessin narrar les seves històries".
"Evidentment, a cada entrevista van haver-hi moments d’emoció, plors, de sentiments molt commovedors", relata Romaguera, qui creu haver "assolit aquell equilibri que permet que aquella persona se senti còmoda i alhora que et manifesti tot allò que consideri necessari".
L’autor estava interessat sobretot en com la persona entrevistada "s’ha implicat en la lluita per exigir veritat, justícia, reparació"
L’autor estava interessat sobretot en com la persona entrevistada "va viure la situació, com va reconstruir una mica la seva vida i com s’ha implicat en la lluita per exigir veritat, justícia, reparació i per defensar que no pot haver-hi circumstàncies que provoquin la violència i que en cap moment pot estar justificat cap assassinat".
Li fem a Romaguera una pregunta espinosa que ell mateix va haver de formular i formular-se: volen les víctimes ser identificades com a víctimes? La resposta és més complexa del que pot semblar, perquè fer-ho "els pot anar bé per una reparació de tipus legal". "Cal recordar que la llei de les víctimes del terrorisme, tant la primera, del 1999, com la del 2011, quan es va reformar, preveu ajudes de tipus psicològic, econòmic i material per a les víctimes", precisa. Ara bé, encara que "des d’una perspectiva jurídica i legal poden figurar com a víctimes", convé matisar que "socialment es consideren supervivents o persones resilients, i no volen portar el llast de ser caracteritzades com a víctimes per a l’estigma que això implica, sinó persones que tenen la seva vida, que l'han reconstruïda, que han tirat endavant, que s’han implicat, i que no volen passar com a fills o parents de la persona assassinada".
Víctimes de primera i de segona
A Víctimes en so de pau també hi ha espai però per a la denúncia. Quan es tracta d'abordar la situació legal, Romaguera comenta que "s’observa clarament que hi han dues vares de mesurar". El periodista denuncia que "mentre que l’Estat ha reconegut i atès correctament a les víctimes institucionals, o que tenen a veure amb polítics i funcionaris de l’Estat, els familiars de les víctimes que havien participat en grups que s’oposaven a la Transició o que lluitaven contra l’Estat que s’havia instaurat després de Franco han estat molt desateses".
Això ha passat "tant respecte a la immunitat que han gaudit els seus botxins, processos judicials absolutament irregulars, com també una manca de reconeixement, que ha suposat un dolor afegit". "Que l’Estat no reconegui la mort causada per l’Estat els ha provocat un dany", reitera al assenyalar que "fins i tot hi ha familiars que encara no figuren en la llista de víctimes legals perquè l’Estat considera que eren parents de persones que actuaven contra el sistema, o pertorbaven la pau social o que havien comès algun acte contra els interessos de l’Estat".
"Els familiars de víctimes del GAL, la Triple A o el Batallón Vasco-Español han sofert un doble dany: la pèrdua del familiar i la manca d'atenció i reparació per part de l'Estat"
"És molt important destacar que el llibre posa l’accent en que hi ha hagut víctimes de primera i de segona", subratlla al telèfon. En el cas de les segones –parlem de familiars de víctimes del GAL, la Triple A o el Batallón Vasco-Español– pot dir-se que "han sofert un doble dany: primer la pèrdua del familiar i després la manca d’atenció i reparació per part de l’Estat". Només ha estat gràcies a "la força de la societat civil, als moviments socials i als moviments per la memòria històrica" que "se’ls ha començat a reconèixer, bé sigui a través d’algun acte institucional, a aquells ajuntaments més progressistes, o a la col·locació d’algun monòlit, d’alguna placa o d’algun tribut, com és el cas de Guillem Agulló, de Carlos Palomino o de Puig Antich".
Abans d’acabar l’entrevista, Romaguera vol deixar clar que Víctimes en so de pau està ben lluny de ser una obra definitiva: "Encara queda molta feina a fer en el terreny d’esclarir més de 500 morts causades per forces policials, feixistes i funcionaris de l’Estat durant la Transició", tant en "el terreny de la justícia" com en el del "reconeixement", que s’ha aconseguit "només a contracorrent de les autoritats". Encara que "en l’àmbit educatiu, artístic o documental s’ha anat visualitzant tota aquesta realita", des del "relat oficial s’ha volgut ocultar" que, en realitat, sempre han existit "moltes violències, no només una, sinó també una violència institucional o parapolicial emparada per l’Estat".
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..