Paula Menero ha viscut des de menuda l’emoció dels partits del seu Vila-real CF. Ho ha fet acudint amb assiduïtat a un camp que, des de 2017, ha abandonat el seu nom tradicional associat a la partida del Madrigal i ha estat rebatejat amb el nom d’"Estadio de la Cerámica". Una estratègia gens excepcional, la d’invisibilitzar la llengua pròpia d’aquesta ciutat de la Plana Baixa, que no ha passat desapercebuda entre molts seguidors groguets. "El valencià en el Vila-real CF ha anat perdent presència en les senyalitzacions o en la mateixa botiga de l’equip; hi ha una castellanització evident", afirma l’aficionada.

Menero, no debades, és una de les seguidores blocades a les xarxes socials pels responsables de comunicació del club. El motiu: reivindicar l’ús del valencià en les comunicacions públiques de l’entitat esportiva. Una demanda que ve d’anys i que va obtenir un fruit el passat 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, quan el club va crear el compte en valencià per a Twitter. La decisió arribava molt de temps després d’haver consolidat els comptes en castellà, anglès i àrab. Tanmateix, Menero adverteix que l’ús d’aquesta nova finestra és menor en comparació amb la resta, fet que els impulsa a no abaixar la guàrdia davant el menysteniment que el conglomerat presidit per Fernando Roig continua aplicant sobre la llengua majoritària de la ciutat.

La vitalitat del valencià en l’ecosistema esportiu de masses s’agreuja considerablement si fem via cap al sud. Adrián Cervetto, seguidor de l’Hèrcules CF, qualifica la situació del club alacantí de "dessoladora". Ni rastre de la llengua d’Estellés en la pàgina web, les xarxes, l’himne i la megafonia a l’estadi José Rico Pérez. Una omissió descarada que Cervetto considera discriminatòria cap a una part de l’afició, atenent l’abast d’influència d’aquest equip que s’estén al llarg d’una comarca on el valencià és patrimoni viu del poble. "Quan viatges amb altres aficionats coincideixes amb molts valencianoparlants. El problema és que l’equip mai no ha reivindicat la llengua i els mateixos aficionats no han fet massa soroll per canviar les coses", admet el seguidor dels blanc-i-blaus.

Fins ara. Fa uns dies, de fet, un grup d’aquests aficionats va posar en marxa un compte de Twitter en valencià gestionat per ells mateixos davant la inacció del club en matèria lingüística. Tot i que aquesta feina hauria de recaure sobre la directiva, aquest grup ha decidit pressionar i passar a l’acció: demanen que el club s’adrece també en valencià a través dels cartells, abonaments, megafonia… i remarquen que aquesta actitud faria acostar molta més gent a les grades herculanes. Caldrà estar atents a la resposta dels dirigents davant l’autoorganització dels seguidors.

"És una molt bona iniciativa de la que prenem nota", reconeix Paco Galiano, membre de la penya Tòtil, adscrita a l’Associació de Penyes del Llevant UE, un dels equips de futbol de la ciutat de València. I és que, al Ciutat de València, la lluita per la normalització del valencià també té molt de camí a recórrer. Si bé s’ha consolidat l’ús en la megafonia —fins i tot es dona la benvinguda en la llengua pròpia dels territoris històrics dels visitants—, la política comunicativa arracona marcadament el valencià, molt especialment en les xarxes socials. El granota és l’únic equip valencià de la primera divisió que no compta amb finestra de Twitter en valencià. Al compte oficial, només s’empra la llengua pròpia en dates simbòliques i folklòriques.

No és estrany que, durant el passat derbi Llevant-València, disputat el 7 de desembre, els seguidors insistiren en la demanda mitjançant una piulada col·lectiva amb l’etiqueta #GranotesVolenValencià. De moment, sense reacció de la institució. "No hi ha una animadversió oberta; simplement s’ignora", subratlla Galiano, i reconeix que el club dirigit per Quico Catalán no ha donat cap resposta quan la seua penya ha demanat aplicar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). En el que sembla que el club sí que es mou, però, és en la reivindicació del reconeixement oficial de la Copa de la República guanyada pels d’Orriols el 1937. Una batalla que s’allarga en el temps però que, de tenir un desenllaç favorable, suposaria un triomf en la centenària història de la societat llevantinista.

Mordassa als altaveus

En contrast amb el Llevant, l’altre equip de la capital del Túria porta un cert avantatge en la inclusió del valencià a les xarxes. El València CF, gràcies a les pressions d’un sector de la grada, ha potenciat durant les darreres temporades el compte en valencià que tenia sense dinamitzar en la plataforma dels dos-cents vuitanta caràcters. Michelangelo La Spina és membre impulsor de la Colla Blanc-i-Negra i es congratula de la volada que ha pres aquest compte, que ha passat dels deu mil seguidors inicials als trenta-dos mil actuals. Una quantitat considerable, assegura el valencianista, tenint en consideració que Mestalla aglutina al voltant de quaranta mil abonats. "Això demostra el potencial que té utilitzar el valencià. Qui ho ha vist clar és el Manchester City de Guardiola; s’han adonat que tenen un mercat de deu milions de persones i allà tens un gestor de comunicació de Silla treballant-hi", argumenta La Spina.

No obstant això, a Mestalla la normalització del valencià està lluny de ser una realitat. Les recents situacions esdevingudes en el marc de l’any del centenari del club situen l’entitat xe en un clar retrocés. Un dels capítols més polèmics ha estat en relació amb la cançó oficial de l’efemèride. El València CF va apostar per un himne en castellà encarregat al grup Bombai que no contemplava cap versió en valencià. "Com és possible que vint-i-cinc anys enrere se’n fera un en valencià, l’Amunt València, i ara el del centenari siga en castellà?", es pregunta La Spina. Val a dir, però, que han estat moltes les cançons en valencià dedicades als cent anys que han sonat pels circuits no oficials i que, en alguns casos, i malgrat que el club les ha ignorades, han tingut una gran repercussió entre la massa social.

Però l’episodi amb més controvèrsia sens dubte és el de la megafonia. Després de diverses dècades apostant pel valencià, els responsables de comunicació del València CF van canviar de locutor fa poc més d’un any en una decisió que va comportar que els altaveus començaren a expressar-se en castellà. El nou rumb va topar, això sí, amb la disconformitat de milers de valencianistes, que van denunciar durant aquells dies la renúncia que el club havia mamprès amb la llengua dels valencians. S’hi van recollir milers de signatures i, fins i tot, l’assumpte va saltar a l’arena política, amb un PP que va qualificar les crítiques dels aficionats com a "inacceptables". A hores d’ara, el so a Mestalla alterna castellà i valencià.

A Vila-real, els altaveus també van ser protagonistes tres anys enrere quan, durant un partit precisament contra el València CF, van sonar sobtadament i íntegrament en castellà, en contra de la política habitual. Com en el cas del València CF, entre els groguets van haver-hi protestes i també l’Ajuntament, mitjançant la Regidoria de Normalització Lingüística, va mostrar públicament el seu malestar i es va posar en contacte amb el club per a transmetre-li aquesta inquietud.

Pel joc net

Paula, Adrián, Paco i Michelangelo guerregen als seus respectius equips per dignificar la llengua. També ho fa Pilar Mínguez, simpatitzant del València Bàsquet Club, on la contesa se situa en la revista de l’entitat, a la qual demanen continguts en valencià. I, al costat de tota aquesta gent, altres seguidors del CE Castelló, l’Elx CF i altres entitats que formen part del paisatge social valencià. Tot i defensar colors diferents, aquesta colla ha fet equip per la causa comuna de la plena igualtat lingüística amb la iniciativa "Juga en Valencià", una associació que es consolida a poc a poc i que persegueix actuacions per visibilitzar el valencià en igualtat de condicions al si dels clubs esportius.

El seu decàleg compta amb el suport tècnic de la Plataforma per la Llengua del País Valencià i mostra les aspiracions de l’associació, que passen per l’ús del valencià en l’atenció als aficionats per part del personal dels clubs, la presència en les polítiques comunicatives, en la megafonia i en la retolació dels estadis. "Quan acabem de consolidar la xarxa de socis, el següent pas serà adreçar-nos directament als clubs. Som molts els que demanem que hi haja un ús constant", diu La Spina, i hi afig: "Estem col·laborant amb Escola Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i estem pendents d’engegar dos projectes amb cada entitat. Un d’ells està relacionat amb el voluntariat lingüístic perquè el valencià s’ensenye als jugadors i personal tècnic dels equips. A més, volem reunir-nos amb la Conselleria per demanar una línia específica de subvencions a l’esport relacionada amb l’ús del valencià".

"El sol fet d’haver-nos unit marca una presència important; l’esport de masses per excel·lència no pot quedar al marge d’una igualtat lingüística real", agrega Galiano. I és que "Juga en Valencià" pretén convertir els estadis i els pavellons en feus inexpugnables de normalització. El repte, en paraules de Galiano, és crear una massa crítica favorable que permeta avenços. I, tot això, amb els millors valors de l’esport com a escut. Galiano conclou: "Quan sona el xiulet, tota la rivalitat. Fora de les pistes, regna l’amistat i el bon ambient".