La plena normalització del valencià, el partit encara per guanyar

Paula Menero ha viscut des de menuda l’emoció dels partits del seu Vila-real CF. Ho ha fet acudint amb assiduïtat a un camp que, des de 2017, ha abandonat el seu nom tradicional associat a la partida del Madrigal i ha estat rebatejat amb el nom d’"Estadio de la Cerámica". Una estratègia gens excepcional, la d’invisibilitzar la llengua pròpia d’aquesta ciutat de la Plana Baixa, que no ha passat desapercebuda entre molts seguidors groguets. "El valencià en el Vila-real CF ha anat perdent presència en les senyalitzacions o en la mateixa botiga de l’equip; hi ha una castellanització evident", afirma l’aficionada.

"L'Hèrcules CF mai no ha reivindicat la llengua i els mateixos aficionats no han fet massa soroll per canviar les coses"

La vitalitat del valencià en l’ecosistema esportiu de masses s’agreuja considerablement si fem via cap al sud. Adrián Cervetto, seguidor de l’Hèrcules CF, qualifica la situació del club alacantí de "dessoladora". Ni rastre de la llengua d’Estellés en la pàgina web, les xarxes, l’himne i la megafonia a l’estadi José Rico Pérez. Una omissió descarada que Cervetto considera discriminatòria cap a una part de l’afició, atenent l’abast d’influència d’aquest equip que s’estén al llarg d’una comarca on el valencià és patrimoni viu del poble. "Quan viatges amb altres aficionats coincideixes amb molts valencianoparlants. El problema és que l’equip mai no ha reivindicat la llengua i els mateixos aficionats no han fet massa soroll per canviar les coses", admet el seguidor dels blanc-i-blaus.

"És una molt bona iniciativa de la que prenem nota", reconeix Paco Galiano, membre de la penya Tòtil, adscrita a l’Associació de Penyes del Llevant UE, un dels equips de futbol de la ciutat de València. I és que, al Ciutat de València, la lluita per la normalització del valencià també té molt de camí a recórrer. Si bé s’ha consolidat l’ús en la megafonia —fins i tot es dona la benvinguda en la llengua pròpia dels territoris històrics dels visitants—, la política comunicativa arracona marcadament el valencià, molt especialment en les xarxes socials. El granota és l’únic equip valencià de la primera divisió que no compta amb finestra de Twitter en valencià. Al compte oficial, només s’empra la llengua pròpia en dates simbòliques i folklòriques.

Els seguidors del Llevant asseguren que la directiva no mostra una "animadversió oberta" a utilitzar el valencià, sinó que simplement "ignora" la demanda

No és estrany que, durant el passat derbi Llevant-València, disputat el 7 de desembre, els seguidors insistiren en la demanda mitjançant una piulada col·lectiva amb l’etiqueta #GranotesVolenValencià. De moment, sense reacció de la institució. "No hi ha una animadversió oberta; simplement s’ignora", subratlla Galiano, i reconeix que el club dirigit per Quico Catalán no ha donat cap resposta quan la seua penya ha demanat aplicar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). En el que sembla que el club sí que es mou, però, és en la reivindicació del reconeixement oficial de la Copa de la República guanyada pels d’Orriols el 1937. Una batalla que s’allarga en el temps però que, de tenir un desenllaç favorable, suposaria un triomf en la centenària història de la societat llevantinista.

Dinar de germanor entre la Colla Blanc-i-Negra del València CF i la penya Tòtil del Llevant UE.

Mordassa als altaveus

En contrast amb el Llevant, l’altre equip de la capital del Túria porta un cert avantatge en la inclusió del valencià a les xarxes. El València CF, gràcies a les pressions d’un sector de la grada, ha potenciat durant les darreres temporades el compte en valencià que tenia sense dinamitzar en la plataforma dels dos-cents vuitanta caràcters. Michelangelo La Spina és membre impulsor de la Colla Blanc-i-Negra i es congratula de la volada que ha pres aquest compte, que ha passat dels deu mil seguidors inicials als trenta-dos mil actuals. Una quantitat considerable, assegura el valencianista, tenint en consideració que Mestalla aglutina al voltant de quaranta mil abonats. "Això demostra el potencial que té utilitzar el valencià. Qui ho ha vist clar és el Manchester City de Guardiola; s’han adonat que tenen un mercat de deu milions de persones i allà tens un gestor de comunicació de Silla treballant-hi", argumenta La Spina.

Però l’episodi amb més controvèrsia sens dubte és el de la megafonia. Després de diverses dècades apostant pel valencià, els responsables de comunicació del València CF van canviar de locutor fa poc més d’un any en una decisió que va comportar que els altaveus començaren a expressar-se en castellà. El nou rumb va topar, això sí, amb la disconformitat de milers de valencianistes, que van denunciar durant aquells dies la renúncia que el club havia mamprès amb la llengua dels valencians. S’hi van recollir milers de signatures i, fins i tot, l’assumpte va saltar a l’arena política, amb un PP que va qualificar les crítiques dels aficionats com a "inacceptables". A hores d’ara, el so a Mestalla alterna castellà i valencià.

Pel joc net

Paula, Adrián, Paco i Michelangelo guerregen als seus respectius equips per dignificar la llengua. També ho fa Pilar Mínguez, simpatitzant del València Bàsquet Club, on la contesa se situa en la revista de l’entitat, a la qual demanen continguts en valencià. I, al costat de tota aquesta gent, altres seguidors del CE Castelló, l’Elx CF i altres entitats que formen part del paisatge social valencià. Tot i defensar colors diferents, aquesta colla ha fet equip per la causa comuna de la plena igualtat lingüística amb la iniciativa "Juga en Valencià", una associació que es consolida a poc a poc i que persegueix actuacions per visibilitzar el valencià en igualtat de condicions al si dels clubs esportius.

"El sol fet d’haver-nos unit marca una presència important; l’esport de masses per excel·lència no pot quedar al marge d’una igualtat lingüística real", agrega Galiano. I és que "Juga en Valencià" pretén convertir els estadis i els pavellons en feus inexpugnables de normalització. El repte, en paraules de Galiano, és crear una massa crítica favorable que permeta avenços. I, tot això, amb els millors valors de l’esport com a escut. Galiano conclou: "Quan sona el xiulet, tota la rivalitat. Fora de les pistes, regna l’amistat i el bon ambient".