La pobresa que ha vingut per quedar-se

"Malgrat la recuperació econòmica, hi ha persones que no tenen eines al seu abast per reconstruir-se després de la pandèmia. No parlem d'una crisi puntual, sinó de lògiques estructurals". Aquestes són paraules de Sonia Fuertes, comissionada d'Acció Social de l'Ajuntament de Barcelona, amb relació al notori increment de persones ateses a Serveis Socials a aquesta ciutat. El 2021 va atendre 97.500 persones, un 10,36% més que el 2020 i un 22,5% més que el 2019. Aquest augment progressiu denota que la Covid està eixamplant les bretxes socials i enquistant la pobresa.

Encara que indicadors econòmics més macro puguin demostrar una millora, com ara les dades de l'atur o el PIB, aquesta realitat no es trasllada a les llars, on es pateixen de manera molt acusada el 9,8% d'inflació que es va registrar a finals de març, la pujada del preu dels subministraments bàsics o la ja històrica crisi d'habitatge. "Fa més mal el preu del quilowatt que beneficis pot tenir la recuperació econòmica. Molta gent està baixant de categoria social; hi ha part de la classe mitjana, sense vulnerabilitats prèvies i amb feina estable, que té problemes per pagar els serveis bàsics", explica Mariama Sall, regidora de Persones, Comunitat i Agenda 2030 de l'Ajuntament de Lleida.

"Molta gent està baixant de categoria social; hi ha part de la classe mitjana, sense vulnerabilitats prèvies i amb feina estable, que té problemes per pagar els serveis bàsics"

Aquesta ciutat també està mostrant un increment de persones ateses a Serveis Socials, però de manera diferenciada al de la capital catalana. Pel que fa a Lleida, el 2021 va atendre 22.300 persones, un 2,3% més que el 2020. Si bé el creixement és més modest que el de Barcelona, cal veure que a Lleida l'any de la pandèmia es van atendre un 6% menys de persones que el 2019. Per tant, la capital del Segrià, tot i el creixement, encara no ha recuperat el volum d'atencions previ a la pandèmia, però això no vol dir que la situació de pobresa estructural hagi millorat.

"Els Serveis Socials estan patint molt. I és que, encara que el repunt sigui poc acusat, les persones que venen no ho fan fins que no estan en una situació extrema. La majoria intenten tirar de xarxa familiar i no hi acudeixen fins que no estan a les portes d'un desnonament", explica la regidora lleidatana. L'estigma i la vergonya d'acudir a demanar ajuda fa que els i les professionals no puguin fer prevenció i que els casos que atenen, si bé són menys que abans de la pandèmia, són més greus.

"La pobresa s'ha enquistat. Amb cada crisi que passa consolidem la pobresa extrema"

Per altra banda, que Lleida visqués una davallada de persones ateses a Serveis Socials el 2020 no és ni un cas aïllat ni una casualitat. S'explica en base a les mesures de l'escut social que va aprovar el Govern de l'estat espanyol per fer front a la pandèmia. Mesures com la moratòria dels desnonaments van fer que moltes persones deixessin de necessitar ajuda, però allò no va ser més que un pegat. Moltes d'aquestes persones han tornat i, moltes d'elles amb pitjor situació. "La pobresa s'ha enquistat. Amb cada crisi que passa consolidem la pobresa extrema, expulsant gent de la classe mitjana cap a unes condicions socioeconòmiques cada cop més desfavorables", assegura Sall.

Mesures estructurals

La majoria de persones que acudeixen a Serveis Socials ho fan per problemes amb l'habitatge, amb el subministraments bàsics o per una manca d'ingressos estructural. Totes aquestes problemàtiques, però, no depenen del govern municipal, sinó de l'estatal o l'autonòmic. "Des dels ajuntaments no podem implementar topalls al lloguer, millorar l'accés Salari Mínim Interprofessional o la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), ni regular situacions administratives. Però són qüestions que afecten la ciutadania i als Serveis Socials se'ns demana que fem de dic de contenció, tot i que no tinguem competències", es lamenta Sonia Fuertes, de l'Ajuntament de Barcelona.

En aquesta línia també coincideix el Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, que ja a l'inici de la pandèmia advertia que, un cop baixés l'emergència sanitària, es veuria més evident l'eixamplament de les esquerdes socials. "Les institucions no estan arribant a la cobertura real de la pobresa estructural ni amb l'SMI ni la RGC i, ni molt menys, amb mesures puntuals com poden ser les moratòries, que no ataquen l'origen de la problemàtica", diu el Síndic, que considera que, en cap cas, no hi ha menys emergència social. "Ens calen reformes estructurals que no estiguin determinades per un context de crisi puntual, perquè la pobresa no s'acaba, sinó que s'enquista", afegeix.

I és que una altra de les dades que demostren la gravetat de la situació és el número d'usuaris nous a Serveis Socials. A Barcelona, una de cada quatre persones ateses el 2021 no ho havia estat mai o bé feia un any que no havia de recórrer a ajuda. El cas de Lleida és semblant i alerten que han detectat moltes persones que no atenien des de feia cinc anys. "Són aquelles que es van aconseguir recuperar de la crisi del 2008, que se'n van sortir, però ara han hagut de tornar", es lamenta Mariama Sall.

Això demostra que, com diu el síndic, les mesures de prevenció i contenció que s'estan prenent no són suficients ara i no ho van ser durant la pandèmia. "Fem un crit d'alerta profund, perquè el nostre estat el benestar falla estructuralment. Si bé la sanitat i l'educació estan relativament coberts, els Serveis Socials, que són un servei essencial, fallen estrepitosament", etziba.

El paper del tercer sector

Durant els moments més durs de la pandèmia, els Serveis Socials es van considerar serveis essencials, però durant un temps van restringir l'atenció presencial (ocasionant inconvenients per persones afectades per la bretxa digital). Tot plegat va ocasionar dificultats i insuficiència de recursos per atendre totes les persones que els necessitaven. Per això, en un moment en què es trobaven tan tensionats, el paper de les entitats del tercer sector va ser indispensable. Bancs d'aliments, xarxes veïnals, atenció des d'ONG o associacions van ajudar a pal·liar el xoc. Gran part d'aquesta ajuda estava gestionada a través de la Taula d'Emergència del Síndic de Greuges de Catalunya, on hi havia el que Rafael Ribó anomena "entitats de trinxera".

Aquestes iniciatives populars, tot i que hagi passat el pitjor de la pandèmia, "continuen fent una feina ingent. Hi ha moltes persones que encara hi acudeixen. Per això, reclamem un reconeixement oficial per tota la tasca realitzada i la que realitzaran", demana el Síndic. Des de consistoris com el de Barcelona, també se sumen a l'agraïment a aquests moviments. "L'acompanyament del teixit social és una de les riqueses de la ciutat i va ser indispensable pels professionals de Serveis Socials, que tenen eines precàries, però no dimiteixen mai de la seva funció", reconeix Sonia Fuertes.

Aquest acompanyament i solidaritat veïnal va ser essencial en la pandèmia i ho seguirà sent, ja sigui aturant desnonaments o bé acollint les persones que vinguin refugiades de la guerra a Ucraïna. Tot i que encara és d'hora per conèixer l'impacte que tindran les grans bosses de migració que s'esperen, des de la Paeria opinen que no tensionaran més els Serveis Socials.

Lleida és la província de l'estat espanyol on hi ha més ucraïnesos, gràcies a la influència de Guissona, on un de cada set veïns provenen d'aquest país de l'est. "Les persones que vindran, ho faran perquè aquí tenen la seva xarxa, que és un element indispensable per evitar l'estancament de la pobresa en temps de crisi", assegura la regidora Mariama Sall.