La clandestinitat i allò que queda als marges de l'estricta legalitat són temes que atrauen a Ferran Torrent. L'escriptor valencià, des del seu Sedaví natal continua donant veu a personatges que lluiten per viure la seva llibertat, i en la seva darrera novel·la un d'ells és el Mític Regino, un falsificador de quadres que li serveix per construir una trama sobre aquest tema.

A Memòries de mi mateix (Columna), Torrent també fa aparèixer el periodista Marc Sendra, i combina dues èpoques al llarg del relat, la de la València de finals del franquisme i l'actual, amb una destresa que confirma que manté ferm el seu vigor literari. Probablement, després de la trilogia que va començar amb Societat Limitada, Memòries de mi mateix és el millor que ha escrit Ferran Torrent.

Ha dit que als pintors no els agradaria vendre les seves primeres obres. Vostè renega de les seves primeres novel·les?

No renegue però ara mateix no les faria igual. És a dir, no crec que em recordin per No emprenyeu el comissari, sinó per Gràcies per la propina o Societat Limitada. No passa a tothom, però les primeres obres acostumen a ser prescindibles. En novel·la poso l'exemple de Philip Kerr, el que el fa famós és el detectiu Bernie Gunther. Hi ha molts autors que tenen primeres novel·les horroroses, i crec jo que si poguessin, les comprarien per destruir-les.

Ara arran de la mort de l'Espinàs es parla molt de la importància de tenir els catàlegs dels autors disponibles. Vostè té un catàleg extens, està satisfet de com es troben les seves novel·les?

Em volien reeditar els primers llibres i he dit que no. Perquè una vegada acabi d'escriure m'agradaria reescriure les meues primeres novel·les, no corregir-les reescriure-les. I si veig que no és possible diré a l'editorial que aquestes obres no es tornin a publicar. Ara, per exemple, no les vull reeditar per una raó, han passat molts anys, i hi ha qüestions de llengua, d'humor… En canvi, quan em van passar per revisar Gràcies per la propina, que ja té 25 anys, pràcticament no vaig tocar res perquè aguanta bé.

Està d'acord que falta fer més política d'autor i que moltes editorials es desfan dels catàlegs d'autors rellevants?

Si les editorials es desfan dels catàlegs… a veure, hi ha autors que publiquen en 5 o 6 editorials. Jo sempre he volgut publicar en una única editorial, ara ho tinc amb Columna justament per això, perquè vull que facin política d'autor amb mi.

M'està dient que la política d'autor se l'ha de fer un mateix?

Clar. Per això crec que és bo tenir-ho tot a la mateixa editorial.

En el cas de 'Memòries de mi mateix', què va venir primer, les ganes de parlar de l'amistat, dels capricis del destí o el personatge del falsificador?

Tot, el mític Regino és un dels personatges que més m'estime. Ja ha eixit en altres novel·les. Si et fixes, tant en les pel·lícules com en les novel·les els personatges potents arrosseguen molt les trames, fan que siguin millor. Abans de la pandèmia vaig començar a escriure la part del 1968, llavors amb la pandèmia la vaig rellegir i no em va agradar. Llavors un periodista amic meu, Víctor Maceda, la va llegir, em va dir que estava bé i vaig començar l'altra part en primera persona. I va ser quan vaig decidir fusionar les dues èpoques.

I el resultat és aquesta novel·la que combina dos temps i dos veus.

En aquesta novel·la he assajat tècniques literàries noves, com l'alternança de diàlegs de personatges diferents, d'èpoques diferents en el mateix capítol. Narre en primera persona, narre en tercera persona, també narre en segona persona, que no ho havia fet mai. Al final el que compta és que et surti una novel·la de la qual n'estiguis satisfet, i crec que aquesta novel·la agradarà.

Anar més enllà amb els diàlegs és un tema que l'ha interessat sempre, però fins ara no s'havia atrevit. Per què?

No m'atrevia, però finalment ho he fet. Hi ha tècniques que són complicades, sobretot que quedi bé i que el lector no perdi el fil i que li doni fluïdesa al text.

La corrupció el contiua interessant?

Ja no m'interessa la corrupció política. És un tema que he tocat molt i quan ningú en parlava, ni tant sols la premsa, la política és un tema que no m'interessa. No tinc fil amb la política actual perquè no passa res, tot és molt anodí. No hi ha fets extraordinaris com la guerra freda, la Revolució Soviètica, el període d'entreguerres, no hi ha personatges com Winston Churchill… Ara la política no m'atrau.

Però està pendent del que passa a Ucraïna?

He llegit molt sobre Putin darrerament i és un individu realment perillós. Però no puc parlar a fons del tema perquè el desconec, no sé les reclamacions que ell fa del Donbass i això, però és un personatge summament perillós. I només recordar que la Segona Guerra Mundial va començar diem-ne amb una petita confrontació, primer s'envaeix Txecoslovàquia, després Polònia, i així. I aquesta vegada espero primer que acabi la guerra, i segon que no s'escampi, evidentment.

Ha escrit sempre del que ha volgut o s'ha autocensurat alguna vegada?

Mai de la vida m'he autocensurat, i de l'editorial tampoc m'han dit res. Un periodista treballa per a una empresa, però jo treballo per a mi. I sé que hi ha temes que venen més, com la novel·la històrica, però no són els meus temes. De fet, per a molta gent aquestes novel·les són històriques.

Aquesta novel·la comença amb dos joves pintant "Vixca la Republica". De jovenet feia pintades?

Sí, feia la pintada aquella famosa de "parla en valencià", aquella de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" que llavors els anarquistes passaven i posaven "i una tia cada dia". Era divertit.

Què és això de què no escriurà les seves memòries? Si fins i tot en alguna promoció anterior n'havia anunciat el títol…

Porto moltes entrevistes, i al final dius coses… potser les faig. Ara no tinc intenció de fer-les, d'ací uns anys, potser sí… Però a mi de les memòries que he llegit o de qui siga el que no m'interessa és la infantesa, no m'interessa la de ningú. Per a mi no té cap interés. De les memòries de Churchill m'interessa la Segona Guerra Mundial, no m'interessa la seva família. Part de les meves memòries ja està a les meves novel·les. Crec que unes memòries han de ser molt interessants, i també passa una cosa, quan fes les teves memòries atemptes contra la intimitat dels altres.

Poques vegades s'ha allunyat de València com a escenari narratiu. Què és el que ha canviat més de València?

Ja no la veig. Crec que la gent que viu en una ciutat no la veu, la veu la gent que és de fora. De València m'agrada molt la seva arquitectura, i no m'agrada el que no m'agrada d'altres ciutats, el trànsit, que hi ha molta gent, la política tampoc m'agrada. Ja t'he dit que la política en general ja no m'agrada, però la política valenciana està plena de polítics que es queixen molt però que mai no es rebel·len, viuen de la queixa… No sé, el gregarisme, però el veig a tot arreu.

I la política catalana?

No la veig. No estic interessat. El que sí crec és que els pobles han de poder decidir el seu destí, i no solament els catalans, ho crec per a tothom. Crec en l'autodeterminació dels pobles. Si una persona no és lliure no pot exigir la llibertat col·lectiva.

Farà més o menys un any que l'Ateneu Barcelonès va acollir un homenatge que se li va dedicar pels seus 70 anys. Que és el pitjor de fer-se gran?

Jo no m'he fet gran. No em veig amb 71 camí dels 72, no em veig una persona gran. Estic bé físicament, faig esport, estic fort, tinc ganes d'escriure. No ho sé, quan em faci vell ho reconeixeré.

Per evitar malentesos, que quedi clar que no li he dit vell. Però quan s'arriba a la setantena amb desenes de llibres publicats i una vida plena d'experiències…

Ho sé. Però soc molt crític, i quan vegi que m'he fet gran ho diré. Això de perdre amics ja fa temps que passa, Ramon Barnils es va morir fa més de 20 anys, en Jordi Vendrell, amics meus valencians… Evidentment quan fas anys van passant coses, i la gent del teu voltant pot tenir un infart. Jo quan fa deu anys que no veig algú li pregunto t'ha passat alguna cosa? Però això és normal, és llei de vida. I jo soc partidari de viure la vida plena si pot ser fins a l'última setmana.