Fa tan sols un any la plaça Urquinaona de Barcelona es va convertir en l'epicentre de les protestes contra la sentència del Procés, que condemnava els presos independentistes a llargues penes de presó per la seva participació en el referèndum de l'1-O. Els carrers van explotar amb un to que s'havia vist poc en el moviment independentista, extenuat de convocar centenars de milers de persones durant anys: les barricades van prendre l'Eixample, cosa que no passava des de la vaga general de 2012, i ho van fer incansablement durant cinc dies, amb el seu punt d'inici en l'ocupació de l'aeroport del Prat, impulsada per Tsunami Democràtic. Durant les protestes, la repressió tampoc va cessar: 31 joves van passar per la presó preventiva i en l'actualitat s'enfronten a demandes de presó de diversos anys per part de la Fiscalia.

Aquest és el cas de la Paula, una jove de 22 anys que va ser detinguda a Via Laietana el 18 d'octubre, dia en què les càrregues policials van portar al clímax el nivell de confrontació. La Paula estava a la tarda a les protestes, com tants altres joves, quan la primera línia de la Policia Nacional es va abocar contra els manifestants generant un núvol de càrregues i fugides en què va quedar atrapada. El que ve després ho va explicar la seva advocada, Norma Pedemonte, a aquest mitjà quan ella ja es trobava a la presó de Wad-Ras de Barcelona: un pas per la comissaria de la Verneda amb amenaces per part dels agents, fins i tot amb un cúter a prop de el coll, tractaments vexatoris, intimidacions, irregularitats en l'assignació de jutjat de guàrdia i falta de separació de poders. Després, la presó.

"Quan l'advocada va baixar a la cel·la i em va dir que dictaven presó preventiva sense fiança, vaig pensar: 'Que m'hi portin el més aviat possible'. No volia estar més temps sota custòdia policial", relata la Paula, que va sortir de presó preventiva 15 dies després i ara pot explicar la seva història a El Quinze. "Sé que sona estrany, però entrant a Wad Ras respirem tranquil·les per primera vegada després de la detenció. És difícil explicar com un lloc tan hostil pot generar-te aquesta sensació de menys perill ". Parla en plural perquè la nit a comissaria la va compartir amb la Xènia, una altra jove detinguda aquest dia, i, al centre carcerari, amb l'Andrea, manifestant detinguda dies abans. També va tenir l'ocasió de relacionar-se amb la resta de preses a Wad-Ras, entre les quals es va sentir "acollida i ajudada", però destaca que la situació d'elles tres era molt diferent a la de la resta d'internes: "Teníem el focus mediàtic a sobre i molt suport exterior. Jo no sé què és ser una dona migrada a Wad-Ras sense la família a prop".

Detencions per tot Catalunya

Les protestes no es van viure tan sols a Barcelona, sinó que en tots els grans nuclis urbans catalans hi va haver dies i nits d'intenses manifestacions. Com a Girona, on el mateix dia que van detenir la Paula també van detenir el Pau i el Robert. "Estava sol a prop de Parc de la Devesa, a la manifestació, quan els Mossos em van estirar a terra per després escorcollar-me. Com que no portava res perillós a sobre, em van dir que me n'anés", explica el Pau a aquest diari. Seguint les ordres de la policia catalana, va anar a creuar el pont per anar-se'n amb les mans aixecades, on la Policia Nacional formava un cordó: "Vaig passar pel costat d'un d'ells, que hauria de ser-ne el cap. Tot d'una em va dir: 'Tu ets a què li agrada tirar pedres', em va treure la porra i em va linxar. Vaig sortir corrent al crit de 'jo no he fet res', però es van abalançar sobre meu cinc o sis [agents], em van tirar a terra mentre em pegaven i em van emmanillar ".

"Jo no havia anat ni a la mani, estava tornant a casa. No acostumo a anar a concentracions polítiques ", explica Robert. Pel camí es va trobar un cordó policial que li va donar l'alto: "Un tio portava una pistola de bales de goma. Em van dir que m'acostés, que no tingués por. Vaig obeir. Després, tenia a cinc [policies] nacionals a sobre, reduint-me, encara que no vaig oposar cap tipus de resistència". La seva història als calabossos de la comissaria és molt similar a la de la resta de represaliats: insults i intimidacions o llums encesos dia i nit per desorientar-los. "Sort que des de la cel·la se sentien una mica les campanes de la catedral, que ens ajudaven a comptar les hores!", explica el Pau, que va haver de passar per l'hospital pel cop que va rebre al cap: "El meu pas per la comissaria el vaig viure una mica desorientat, per sort", diu mig en broma.

Així va ser com a tots dos se'ls va internar en règim preventiu a la presó de Puig de les Basses, a Figueres, on van coincidir amb altres dos joves capturats: Ibrahim i Charaf, que després de romandre vuit mesos a la presó van ser absolts el passat juliol. "No entenien res. Els vam poder explicar una mica de què anava la cosa ", expliquen. Amb qui també van coincidir va ser amb l'exconsellera Dolors Bassa, condemnada a 12 anys de presó. "Ella portava aquí molt de temps, però tenia una serenitat, una tranquil·litat ... I nosaltres, que hi portàvem tres o quatre dies, sentíem que se'ns queia el món als peus. Ens va ajudar molt a situar-nos", explica el Robert.

Repressió per desmobilitzar

Els seus casos i els de la resta de represaliats formen un relat comú de la repressió que buscava aturar de cop i volta la mobilització ciutadana, tal com explica el portaveu de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Xavier Pellicer: "Hi va haver una clara voluntat de condicionar l'acció política. No era una tècnica nova, ja la vam veure a la vaga de 2012, al 15-M, en les mobilitzacions per Can Vies o en l'operació Pandora, quan hi va haver detencions massives", recorda Pellicer, qui també subratlla que un mes abans, el 23 de setembre, van arribar les detencions de diversos independentistes acusats de terrorisme en l'anomenada operació Judes. 

"En els moviments socials, per desgràcia, sabem que la repressió hi és present i que és un preu a pagar per sortir al carrer", opina la Paula, que sempre ha estat una jove compromesa amb altres moviments, com l'estudiantil. Al Pau, el seu pas per la presó també li han fet agafr ganes d'apropar-se més a la realitat dels presos: "Vull fer tot el possible perquè casos com el meu o com el del Robert no tornin a passar". I, per a tots dos, això passa per la mobilització, ja que cap dels dos vol deixar de posar el seu gra de sorra: "Sabem que ens van detenir per desmobilitzar la resta de joves, a nosaltres i a tot el nostre entorn, però tenim la convicció ferma de seguir. Aquest octubre vam demostrar que és al carrer on tenim força", ressalta la Paula. "Crec que hem de seguir exercint el nostre dret a la manifestació", afegeix el Pau.

Per la seva banda, el Robert segueix mantenint-se lluny de la política, tal com feia abans de ser detingut, tot i que reconeix estar molt més conscienciat: "Jo no milito en cap espai. Però a casa meva som gent treballadora de tota la vida i estem en contra de la repressió. Sobretot els meus pares, els quals, al capdavall, són els que han rebut més". Ara falta per veure què passarà amb els seus casos, que flirtegen amb la possibilitat real d'entrar a presó de nou, encara que hi hagi una manca de proves importants, tal com apunta Pellicer: "Si parléssim de dret estrictament, hi hauria més casos com el de Tamara Carrasco, finalment absolta. Per desgràcia, no parlem de dret estrictament".