Entrevista a Jordi de Miguel"La protesta a la Seat enforteix l'oposició antifranquista"
Entrevista al periodista, que publica el còmic 'La Seat: motor de llibertat', amb dibuixos de Cristina Bueno i amb epicentre a la vaga a la fàbrica del 18 d'octubre de 1971
Sabadell--Actualitzat a
Utilitzar el còmic per explicar un episodi concret que ajuda a entendre una època i el seu context. Això és el que fa La SEAT: motor de llibertat. Una lluita obrera a la Barcelona antifranquista, una obra editada per l'Ajuntament de Barcelona amb la coordinació editorial de Crític i que té com a epicentre del relat la històrica vaga que va desenvolupar-se a l'empresa el 18 d'octubre de 1971. La protesta va comportar una mobilització extraordinària dels treballadors de l'empresa i va ser reprimida salvatgement per la policia franquista, que va ser assassinar un obrer: Antonio Ruiz Villalba.
Amb dibuixos de Cristina Bueno (1983) i guió del periodista Jordi de Miguel (1980), ens trobem amb aquest darrer per parlar del que suposava la Seat en una època en què va arribar a tenir 30.000 treballadors. I aprofundir en la importància d'una vaga que va travessar les parets de la fàbrica i que va tenir un efecte contagi cabdal per estimular les mobilitzacions obreres del tardofranquisme, uns dels factors fonamentals per impedir la continuïtat de la dictadura.
No és la primera vegada que De Miguel s'endinsa en el còmic per explicar episodis històrics, ja que el 2019 va encarregar-se del guió de l'adaptació a aquest format de l'Homenatge a Catalunya, de George Orwell, i quatre anys més tard publicaria Històries de la Model.
D'entrada, la Seat s'inaugura el 1950 i la primera planta, la de la Zona Franca, s'estrena el 1953. Inicialment Franco no volia que s'instal·lés a Barcelona, però el règim dictatorial acaba canviant d'opinió. Per què?
Respon a qüestions molt pràctiques. D'una banda, Barcelona comptava amb una tradició industrial potent, no només en el sector de l'automòbil, sinó que també tenia indústries auxiliars que podien contribuir a la fabricació de complements, reparacions o el que sigui. Després estava connectada per mar amb Torí, que és la seu de la Fiat. Era el soci tecnològic de Seat i, per tant, era necessari tenir-hi una bona connexió. D'altra banda, el port tenia exempció d'aranzels i sortia a compte instal·lar la fàbrica allà i, a més, a la Zona Franca es disposava d'un terreny on ubicar-la. Tot aquest conjunt de factors va fer que es decidís instal·lar-la a Barcelona.
Està plantejada com una fàbrica modèlica del règim, com un dels símbols de la modernització de l'Espanya de l'època. Entre d'altres coses, això comportava un fort control social i polític dels treballadors dins la fàbrica. Com es materialitzava?
Amb diferents mecanismes de control. D'entrada, se situa l'estament militar a dalt de la jerarquia de l'empresa. Inicialment, els alts directius són comandaments militars i això ja implica una sèrie de valors. Però, d'altra banda, a nivell ras, molt dels guàrdies de seguretat venen de les forces de seguretat del règim. El règim tenia pànic que una concentració obrera de tanta gent pogués desembocar en una conflictivitat laboral forta. Llavors, aquesta combinació de control per aquesta banda, i després el treball, evidentment, del Sindicat Vertical, que està en convivència absoluta amb el règim, fa que hi hagi un control bastant tancat del que pugui passar dins de la fàbrica, que arriba a tenir gent de la Brigada Político-Social infiltrada.
El règim va arribar a tenir infiltrats de la Birgada Político-Social a la Seat
L'altra cara d'aquesta pretensió que fos una fàbrica modèlica és un cert paternalisme empresarial, perquè els treballadors de la SEAT gaudien de serveis poc habituals en aquella època.
Sí, gaudeixen d'uns serveis que no tenen la majoria de treballadors de l'època a Barcelona. Disposar d'un barri amb pisos que estaven bé per a l'època, amb escoles de qualitat, amb unes instal·lacions esportives espectaculars, amb un casino i centre social, on es podien fer un munt d'activitats,... També hi ha altres serveis que, lògicament, serveixen una mica per controlar la situació i, per exemple, tenia la seva pròpia comissaria de policia. Tot això, d'una banda es pot veure com uns beneficis, per cuidar el treballador, però, d'altra banda, no cal oblidar que té una doble cara, que és la de collar el treballador, ja que, en el cas que no estigui conforme amb la seva feina o que protesti, té el risc de perdre tots aquests serveis.
Què era el barri de la Seat i com sorgeix?
Els primers pisos comencen a aixecar-se el 1953, quan surt el primer automòbil de la fàbrica, tot i que tant la factoria com els edificis no són inaugurats oficialment per Franco fins el 1955. Aleshores el barri ja està organitzat amb aquests serveis que aniran incrementant-se. El barri es crea amb la fàbrica, abans no existia. Hi havia petites barriades, com les cases barates d'Eduard Aunós o el Plus Ultra, petits nuclis disseminats, però la resta bàsicament eren prats. Llavors aquests edificis s'aniran ampliant i el 1971 s'arriba al pic, amb uns 1.700 pisos.
El 1994 es detecta aluminosi en una part dels primers pisos que s'havien construït i s'han d'enderrocar. En certa manera el barri s'empetiteix. I ara estem en un moment que aquest rastre de la Seat cada vegada és més petit i contrasta de forma radical amb la modernització del barri, amb l'arribada d'edificis públics, d'oficines, de grans empreses, de la Fira, ... Realment vas ara a la plaça del Moviment Obrer i dius que aquí no hi ha rastre de la Seat
Com eren les condicions laborals en aquestes primeres dècades de la Seat?
A nivell de sou, era un bon salari per l'època. Treballar a la Seat era una garantia, sobretot per la gent que venia de fora, que venia del camp. No hem d'oblidar que funciona amb un nou ordre de treball, amb una cadena de muntatge, i això facilita que hi vingui gent del camp que hi pot treballar. I per a ells les condicions laborals són un salt qualitatiu molt important.
Relacionado con este tema
Ara, dintre de la fàbrica, igualment hi havia tensions a nivell sindical perquè quan comencen a treballar-hi les Comissions Obreres hi ha una sèrie de reivindicacions en termes de salut i d'accidents laborals, que n'hi havia i que l'empresa no respon com creuen els treballadors que ha de respondre. Quan aquestes demandes es posen sobre la taula, el Sindicat Vertical no permet que vagin a més i la direcció també es tanca en banda.
Deies que una de les pretensions de l'empresa era que hi hagués un fort control social a la fàbrica per evitar que fos un espai d'organització i mobilitzacions obreres. Però la realitat és que a la Seat hi haurà moltes vagues i serà un epicentre de lluita obrera. Hi ha un factor generacional que impulsi aquestes protestes, amb l'entrada de treballadors joves a finals dels 60?
Vagues n'hi va haver sempre, les primeres van ser a finals dels anys 50. Les Comissions Obreres ja estaven actuant aleshores. Vagues i protestes n'hi havia, el que passa és que, segons el Carles Vallejo, el canvi es produeix efectivament amb la generació del 68. Entren a la fàbrica treballadors joves que reben la directriu del PSUC que aquesta feina clandestina que estaven fent les Comissions Obreres dels 50 i 60 no arribava prou als treballadors i que, d'alguna manera, t'havies de jugar una mica més el tipus i fer un treball més obert.
Treballadors joves vinculats al PSUC fan un treball candestí a la Seat que permet que s'hi ampliï la lluita
I això és el que fan aquesta sèrie de treballadors joves vinculats sobretot al PSUC. Comencen a fer un treball clandestí, perquè evidentment no poden dir que formen part del partit, per la represàlia que suposaria, però comencen a treballar de forma més oberta, més visible per a la resta de treballadors, fent petites assemblees a l'hora de l'entrepà. Comportava uns riscos molt més alts però, segons el Vallejo, creuen que això va permetre que s'ampliés molt més la lluita i que després la solidaritat respongués de forma automàtica la primera repressió que hi hagués.
Precisament el Carles Vallejo és un exemple clar d'aquesta repressió, perquè va ser detingut per la seva activitat sindical dins la Seat, va ser torturat durant 20 dies a la prefectura de la Via Laietana i després va acabar a la presó Model. No sé si casos com el seu van ser relativament habituals?
No sabria dir si va ser tan habitual, però està claríssim que no va ser l'únic. De fet, el Vallejo entra a la presó amb el Silvestre Gilaberte i l'Armando Varo, que són també del PSUC i treballadors de la Seat que cauen. Era un pas relativament habitual, no era estrany que caiguessin treballadors, sobretot quan també eren militants del PSUC.
Segurament el màxim exemple de solidaritat entre treballadors és el que passa el 18 d'octubre del 1971, quan s'inicia una vegada general per demanar la readmissió de representants sindicals acomiadats. El llibre dedica una part important a aquest fet concret, que acaba amb l'assassinat d'un treballador, l'Antonio Ruiz Villalba, per part d'un policia. Com s'arriba a aquesta situació explosiva, en què es mobilitzen fins a 10.000 treballadors?
D'una banda, perquè totes aquelles demandes que et comentava de major seguretat i salut troben un topall i no tenen sortida. Però el que passa, sobretot, és que hi ha unes eleccions sindicals a l'any 1971, i les Comissions Obreres, que han estat treballant des de finals del 60 de cara al conveni col·lectiu, entren a participar-hi, infiltrant-se a les candidatures. Aleshores ja hi havia hagut la detenció del Vallejo i d'altres treballadors, hi havia hagut l'estat d'excepció [del desembre del 1970] i tot això commou i té un ressò molt fort a la fàbrica.
Relacionado con este tema
Des de la presó, aquests tres presos [Vallejo, Gilaberte i Varo] es postulen com a representants sindicals per a les eleccions. Són votats i guanyen junt a altres candidatures demòcrates d'aquesta plataforma reivindicativa, que és la feina que ha fet la Comissió Obrera a dintre de la fàbrica per presentar candidatures demòcrates infiltrades. Guanyen les eleccions de forma clara, però al cap de res molts d'aquests sindicalistes són acomiadats en el seu exercici de la defensa dels drets dels treballadors. També just després de les eleccions hi ha un canvi de torn, un torn de nit que els treballadors d'un taller no accepten i protesten, i els nous representants sindicals s'hi posen al front per reclamar a la direcció de l'empresa i directament els acomiaden també a ells.
Els treballadors sempre diuen que no són ells els que van ocupar la fàbrica, sinó que va ser la policia
Hi ha una sèrie d'acomiadaments arran de les eleccions del 71 i de les noves protestes que es generen que omplen el got dels treballadors, que diuen "fins aquí hem arribat, necessitem fer una protesta prou forta com perquè la direcció escolti i readmeti els treballadors acomiadats". No s'imaginaven tot el que passaria després, ni molt menys. Quan milers de treballadors que han aturat la seva feina es planten davant de les oficines centrals el 18 d'octubre del 71 per demandar això es troben que l'empresa diu que no de forma taxant, i que amenaça amb fer entrar la policia per desallotjar la protesta. Això comporta una batalla campal.
Els treballadors sempre diuen que no són ells els que van ocupar la fàbrica, sinó que va ser la policia, perquè "nosaltres estàvem en el nostre lloc de treball i simplement vam fer una protesta davant les oficines centrals per forçar la negociació amb l'empresa", però la direcció, segons el Vallejo per directrius de Madrid, decideix desallotjar amb violència.
Suposo que la forta repressió és el que explica que al final la protesta desbordi les parets de la fàbrica i arribi a d'altres empreses i als propis barris dels treballadors.
Sí, d'una banda, el mateix dia quan fugen els treballadors evidentment s'activen totes les xarxes de solidaritat que ja estaven latents en els barris on vivien. Hi havia punts de trobada dels treballadors que ja estaven acordats perquè s'activés allà la solidaritat en cas que passés alguna cosa. Però és que l'esperit de la ràbia, la rebel·lió i la indignació pel que havia passat, per la resposta del règim davant d'una protesta pacífica, fa que aquests treballadors que viuen no només al barri de la Seat, sinó també a Bellvitge, a l'Hospitalet, i a altres barris perifèrics, duguin aquesta indignació a la quotidianitat dels seus barris, l'emparentin amb els problemes que pateixen els propis barris sota el franquisme.
La resposta del règim davant d'una protesta pacífica fa que els treballadors portin la indignació als seus barris
En un llibre publicat fa uns anys, l'historiador Xavier Domènech conclou que la mobilització al carrer, especialment la lluita obrera, fa impossible la continuïtat de la dictadura franquista. En aquest context, els treballadors de la Seat hi tenen un paper important?
Hi ha aquella dita famosa que deia "cuando la Seat estornuda, España se resfría". És una frase que evidentment en els seus inicis fa referència a la importància econòmica de l'empresa, si anava malament l'economia espanyola anava malament i al contrari. Però arran del que passa el 1971 té una connotació que va més enllà i que es refereix més a la lluita obrera i el contagi que provoca una reivindicació d'aquest tipus en altres lluites obreres. No només a les lluites obreres d'altres fàbriques de Barcelona i del Baix Llobregat, on hi ha una resposta molt forta des d'aleshores, sinó en general a la lluita antifranquista.
Sempre s'explica que la mort del Ruiz Villalba va accelerar la reunió fundacional de l'Assemblea de Catalunya
Sempre s'explica que, segons el Vallejo, la mort del Ruiz Villalba, que es produeix 15 dies després de ser ferit, va accelerar la reunió fundacional de l'Assemblea de Catalunya. Es fa el 7 de novembre, i ell mor a l'1 de novembre, i s'hi guarda un minut de silenci o cinc, he llegit en altres llocs, en memòria del Ruiz Villalba a l'inici de la sessió. En certa manera, la protesta a la Seat enforteix l'oposició antifranquista. I, a més, inicia un cicle de conflictivitat que dintre la fàbrica ja no s'atura. L'empresa veu que els treballadors tenen un poder i aquests també ho veuen i, per tant, no cedeixen fàcilment, i s'inaugura un cicle de conflictivitat non-stop latent i que no té aturador ja fins a la democràcia.
Relacionado con este tema
A la primera meitat del 70, la Seat va arribar a tenir uns 30.000 treballadors, ara en té uns 14.000. Creus que n'ha quedat alguna cosa d'aquell esperit de lluita, de solidaritat i de mobilització que tenia la Seat de l'època?
La veritat no m'atreveixo a dir-ho. M'agradaria dir que sí. També és veritat que cada 18 d'octubre es fa un acte d'homenatge al Ruiz Villalba i la majoria són extreballadors, gent gran, tot i que sí que venen alguns treballadors d'una altra generació. La Seat segueix sent una de les empreses amb major afiliació sindical de tot l'estat. Alguna cosa hi deu tenir a veure tota aquesta història de lluites.
El que sí que mostren aquestes protestes i aquestes onades de solidaritat és l'existència d'un esperit col·lectiu que anava més enllà de l'individu i que segurament seria interessant de recuperar ara, perquè evidencien la importància de les lluites col·lectives per conquerir drets.
La clau era la solidaritat, els treballadors de la Seat sabien que si donaven el pas, el seu company estaria al costat
Totalment. Pedro López Provencio, que va ser un dels líders de la vaga dintre de la fàbrica, ho explica molt, que aleshores la paraula era solidaritat. Tu sabies que cada treballador se solidaritzava per altres lluites, no només dintre la fàbrica, i sabies que el teu company, si tu donaves el pas, estaria al teu costat. I aquest sentiment d'unió, de fer pinya contra un enemic comú, és el que fa d'aquesta història una història particular. A la presentació [del llibre, celebrada el dilluns 24 de novembre a la Biblioteca Francesc Candel de Barcelona, que va omplir-se] es notava aquesta pinya i aquest sentiment de solidaritat i crec que és el que podem rescatar i actualitzar avui en dia. Evidentment el teixit productiu no té res a veure i les condicions laborals tampoc, però aquest mobilitzar-se amb un altre darrere d'un objectiu comú lògicament és rescatable.
Has estat guionista d'altres còmics de memòria històrica, com ara l'adaptació a la novel·la gràfica de l''Homenatge a Catalunya', de George Orwell, o 'Històries de la Model'. Fins a quin punt el còmic pot ser una eina potent per fer arribar aquesta memòria democràtica i aquest esperit de lluita a les generacions més joves que, en part, estan basculant cap a una extrema dreta que justament esmena aquestes memòries?
El còmic et permet fer accessible una història amb el mateix rigor que un assaig duríssim de 400 pàgines
Jo crec que sí, el còmic et permet jugar amb molts llenguatges i et permet fer accessible una història amb el mateix rigor i els mateixos continguts que un assaig duríssim de 400 pàgines que costa d'empassar. Amb un còmic tens una porta d'entrada a una història sense fer-la necessàriament pueril. Pots tractar una cosa amb rigor i amb molta seriositat, només cal veure a França que els llibres més venuts són assajos en format còmic sobre el canvi climàtic. Per què no podem fer això aquí i traslladar a generacions més joves, i no tan joves, històries que potser en un assaig ens costaria més? Trobo que entre les lluites obreres hi ha un munt d'històries interessantíssimes que es poden explicar i que poden trobar en el còmic un filó, un camí per explicar-les amb rigor i de forma entretinguda.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.