Reviure en vinyetes les memòries de la Model

El 8 de juny de 2017 la presó Model de Barcelona va tancar les portes com a centre penitenciari després de 113 anys d'història. A l'espera que el 2024 arrenquin les obres per transformar-la en un espai d'equipaments -amb habitatge social, un institut escola, una escola bressola o una residència de gent gran, entre d'altres-, el pas del temps a poc a poc va esvaint el seu record i el que va significar per a la ciutat. Per intentar mantenir viva la seva memòria acaba d'aparèixer Històries de la Model, un còmic de 96 pàgines que estrena la col·lecció "Barcelona. Memòria en Vinyetes", impulsada i editada pel propi Ajuntament.

Realitzat amb la coordinació editorial de Crític, amb dibuixos de Susanna Martin i guió del periodista Jordi de Miguel -col·laborador de Públic-, el volum recorre els passadissos i la cronologia d'un espai que simbolitza com pocs la repressió a Barcelona a través de les vivències particulars de diverses persones que, per una raó o altra, s'hi van passar hores, mesos o anys.

Hi trobem els testimonis de l'advocat August Gil Matamala, defensor de nombrosos presos polítics i fill i besnet d'activistes polítics que van ser tancats a la Model; la historiadora i militant antifranquista Anna Sallés, empresonada durant mig any i un dia el 1962; els germans Josep i Maribel Ferrándiz, detinguts i empresonats el 1971 -quan eren menors d'edat, ell va anar a la Model, ella al centre de la Trinitat Vella- després de ser torturats durant 32 dies a la Prefectura de Via Laietana; i en Jordi, el pseudònim d'un pres comú o social que s'ha passat bona part de la vida tancat. Tot contextualitzat per l'historiador César Lorenzo, expert en presons i repressió franquista.

De tot plegat en parlem amb Jordi de Miguel, per a qui "com tota presó, la Model és un espai opac, del qual només hem rebut inputs a partir de pel·lícules o grans titulars de mitjans de comunicació quan hi han passat coses grosses. I el que se surt d'això, normalment no ha estat retratat o ho ha estat en assajos i llibres d'història, que són densos i més difícils de pair". En canvi, el format de còmic, "i més de còmic periodístic, permet veure la Model des d'un prisma molt personal, perquè són històries personals però que t'obren la porta a la seva història general". Per tot plegat, el periodista considera que "el còmic és una bona oportunitat per fer assaig o aquest tipus d'històries de no ficció" i recorda que "l'any passat el llibre més venut a França ha estat un còmic sobre el canvi climàtic" [El món sense fi, recentment publicat en català].

El primer franquisme, l'etapa més fosca

Les obres de construcció de la Model van arrencar el 1887, però el centre no obriria les portes fins el 1904. Plantejada en aquella època com a paradigma de modernitat i amb cel·les individuals per a un miler d'interns, sense obviar que darrere tenia una visió molt religiosa i basada en una disciplina estricta, la realitat és que sempre "arrossegarà una manca de recursos i un desbordament que l'acaben convertint en un infern en moltes i moltes etapes". Amb tot, De Miguel considera que l'etapa més fosca de la seva història centenària és l'inici de la dictadura franquista, quan es va arribar a un nivells inèdits d'amuntegament de presos.

"La Model sempre arrossegarà una manca de recursos i un desbordament que l'acaben convertint en un infern en moltes etapes"

"Hem de pensar que la repressió franquista dels primers anys no té parangó i en aquell context hi ha una cerca gairebé desesperada per habilitar espais a la ciutat per tancar-hi presos polítics. En el cas de la Model s'arriba a 12.000 o 13.000 interns i dormen als passadissos, al soterrani, ..., i en unes condicions infames. I, a més, sabien que en qualsevol moment podien ser extrets de la presó a la nit per rebre pallisses o, directament, ser executats al Camp de la Bota [més de 1.600 presos van patir aquesta sort en aquella etapa]", relata. El guionista del còmic afegeix que els "presos sentien pànic quan escoltaven el rugit de la moto que portava el conforme de Capitania que confirmava l'execució".

El silenciat empresonament de dones

Durant vuit anys, de 1955 a 1963, la Model també va acollir dones, en l'interval entre el tancament de la presó de les Corts i l'obertura de la de Trinitat Vella. Inicialment, van ser traslladades 263 dones i 19 infants -fills d'algunes de les recluses-. Aquest és un dels episodis més desconeguts del centre penitenciari de l'Eixample i, per això, el relat d'Anna Sallés és especialment important, per posar una mica de llum a una història força silenciada. De fet, l'historiador César Lorenzo reconeix que "la memòria de les dones represaliades pel franquisme ha estat infrarepresentada" i recorda com van patir "tot tipus de tortures" i, en molts casos, "van ser violades".

"La memòria de les dones represaliades pel franquisme ha estat infrarepresentada"

Sallés va passar-se 6 mesos i un dia tancada a la Model el 1962, després de participar en mobilitzacions estudiantils, a les que també va prendre part el seu company de vida, el periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán. Igualment ell seria empresonat al mateix centre pels fets. Cronològicament el seu pas per la Model precedeix el de Josep Ferrándiz, qui va ingressar-hi el 1971, quan tot just tenia 17 anys. Juntament amb la seva germana bessona Maribel militava a la Jove Guàrdia Roja i els dos van caure l'abril, per després viure el malson de 32 dies de tortura a la sinistra prefectura de la Via Laietana.

Posteriorment els dos ingressarien a la presó -ella a Trinitat Vella, ell a la Model-. Paradoxalment aquest pas, que en aquells anys van viure moltíssimes persones, era gairebé un alliberament, perquè suposava que s'acabaven les pitjors tortures, executades a la comissària de la Policia Nacional. Reflectit a través dels dibuixos de Susanna Martin que permeten imaginar-se perfectament la situació, el testimoni de Ferrándiz detalla fins a quin punt era rutinària la vida entre reixes, un dels molts elements que suposaven un càstig per al pres i que el deshumanitzaven.

En aquest sentit, Jordi de Miguel recorda que Josep Ferrándiz "era un pres polític menor d'edat, però va estar empresonat amb els comuns", un fet que "ens permetia començar a obrir el debat sobre les diferències de la presó que van viure els polítics dels comuns o socials". Al cap i a la fi, aquests últims van ser els majoritaris durant els 113 anys de vida de la Model.

"L'August [Gil Matamala] diu que en algunes coses els polítics tenien millors condicions, però en tot moment era un règim arbitrari i no sabies què podia passar, però en alguns moments podien rebre algun benefici, com una hora més de llum o la possibilitat de trobar-se amb algun altre company. Els comuns no ho tenien això i, sobretot, no tenien la xarxa organitzada fora i això feia que la seva situació estigués totalment desemparada", exposa.

Resistències en els moments i espais més foscos

"Els presos polítics s'hi estan més o menys temps, però en surten, però en canvi el Jordi [el pres comú o social de la història] és un exemple que malgrat lluitar amb totes les eines que tenia al seu abast, que en aquest cas era l'autoorganització col·lectiva, hi ha un moment on entra en una espiral de la qual no pot sortir-ne, malgrat els intents d'humanitzar el règim penitenciari. De fet ha estat 25 anys sense parar d'entrar i de sortir de la presó, hi entra a les acaballes del franquisme i en surt amb Pedro Sánchez al Govern. No se'n surt i era important destacar que aquesta era una realitat encara present a les presons, per molt humanitzades que estiguin", valora el periodista.

"Ens és molt difícil creure que hi pot haver en algun moment una autoorganització del pres"

Per a De Miguel, "ara potser és un bon moment per recuperar aquesta història, ja que ha coincidit amb l'estrena de la pel·lícula Modelo 77 on es parla de la lluita de la Coordinadora de Presos en Lucha, la COPEL, de la qual en Jordi va formar part". I reflexiona que "la presó és un fenomen tan potent que ens costa imaginar una societat sense la seva existència i això és un punt de partida terrible, perquè fa que estiguem molt tancats en quan a pensar a com ens podem regular en aquest sentit. Arribats a aquest punt també ens és molt difícil creure que hi pot haver en algun moment una autoorganització del pres, que està vist com una persona individualitzada que està castigada i allà dins té una vida solitària. Per això, quan passa, és una cosa que val la pena destacar, perquè t'obre la ment de fins a quin punt les resistències sorgeixen en els moments i espais més foscos, sense idealitzar ni aquesta ni cap lluita".

El còmic també mostra com la Model, a més a més, va ser un espai de repressió de les dissidències sexuals. De fet, es mostra com s'hi va tancar dos artistes com Ocaña i Nazario, que temporalment coincideix amb el primer ingrés d'en Jordi, a les acaballes de la dictadura. "Ho enllacem de forma natural perquè el Jordi entra a la presó per petits robatoris, des de la marginalitat, com molts d'altres, i personatges com ell són indesitjables pel règim franquista. Tots aquests joves que neixen en suburbis, on hi ha unes desigualtats galopants, fruit d'un model econòmic desastrós i que acaben sent empesos a la marginalitat i a la delinqüència en molts casos i acaben a la presó. La comunitat LGTBI, evidentment, tampoc encaixa amb el rol designat pel règim a homes i dones i és castigada durament".

"Sobreposar-se a la foscor i el dolor"

Finalment, el guionista d'Històries de la Model defensa que la transformació de l'antiga presó reservi un espai memorial sobre el seu passat: "Està molt bé que sigui així. Tenim altres experiències, per exemple a l'Argentina, sobre com es rehabiliten espais foscos de la història del país per donar-li un ús social sense deixar de guardar-hi la memòria. És una bona idea, una manera de sobreposar-se a la foscor i el dolor i convertir-la en un espai d'un ús social per viure millor, però sempre sense deixar de recordar de la història".

I, en la mateixa línia, advoca per la transformació de la prefectura de la Via Laietana en un espai de memòria, una demanda compartida per nombroses entitats, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, però que de moment no accepta el Govern espanyol. "És un altre espai del qual cal reivindicar la memòria del que va passar-hi amb tots els formats possibles. També en còmic, perquè no?", conclou.