Público
Público

Entrevista a August Gil Matamala August Gil Matamala: "És greu que juristes estiguin disposats a posar la unitat d'Espanya per damunt de la legalitat"

Entrevistem a fons l'històric advocat laboralista i militant antifranquista, homenatjat fa uns dies per l'Ajuntament de Barcelona i molt crític amb el judici de l'1-O que se celebra al Tribunal Suprem. Segons ell és un procés polític que respon a la voluntat de "reprimir" l'independentisme. 

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

August Gil Matamala

Històric advocat laboralista i durant dècades defensor de desenes i desenes de militants d'esquerres, August Gil Matamala (Barcelona, 1934) es mostra molt crític amb l'actuació dels jutges de la sala penal del Tribunal Suprem que jutgen el procés independentista. Segons ell, els darrers anys a Catalunya hi ha hagut una "rebel·lió en termes socials" contra l'Estat, el que no té "res a veure" amb el "concepte penal de rebel·lió".

Durant més d'una hora atén Públic a casa seva i més enllà del judici de l'1-O parlem a fons d'una llarga trajectòria forjada en l'antifranquisme, marcada per la clandestinitat i per estar al costat dels, gairebé sempre, derrotats de la història. Militant de joventut del PSUC, des de la Transició és una persona pròxima a l'independentisme d'esquerres. Poc conegut per les noves generacions, la biografia August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra (Sembra Llibres, 2017), escrita pels exdiputats de la CUP David Fernàndez i Anna Gabriel i que suma tres edicions i uns 4.000 exemplars venuts, ha permès que moltes persones el redescobrissin.

Li acaben de donar la Medalla d'Or al Mèrit Cívic de Barcelona, entre d'altres coses en reconeixement per ser una "veu resistent, crítica i sòlida, discreta i perseverant sota qualsevol circumstància". La seva trajectòria el defineix com una persona compromesa i coherent, que quasi sempre ha estat amb els derrotats. Que li arribin homenatges com aquest li fa pensar que, malgrat tot, algunes coses han canviat?

En el discurs que vaig fer quan em van donar la medalla vaig acabar dient que tota la meva peripècia vital no semblava en absolut destinada a rebre premis i reconeixements públics. És una història marcada per una vida bastant clandestina i una certa voluntat d'ocultació, de no situar-se en primera fila. Tot això m'ha vingut com un regal a aquestes alçades de la vida. Si això significa algun canvi? No m'havia passat mai que a l'Ajuntament de Barcelona hi hagués unes persones amb les que hi he tingut relació des de fa molts anys, com són l'Ada Colau i el Jaume Asens. És un canvi, però no sé si bastant conjuntural, perquè si no hi hagués aquest equip de govern no tindria aquesta medalla. La vida a vegades té moments que no t'esperes i aquest n'és un. Els socialistes, durant la presidència de Montilla, em van donar la Creu de Sant Jordi, i fa uns mesos la consellera de Justícia [Ester Capella, ERC] em va donar la medalla d'honor per "serveis excepcionals a la justícia". Els reconeixements m'han anat venint del món d'esquerres.

'August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra', el llibre que van escriure sobre vostè Anna Gabriel i David Fernàndez ha servit perquè una part de la població catalana el descobreixi?

Crec que sobretot ha servit per descobrir un moment històric, una època, que ha estat molt poc tractat, com és la resistència antifranquista de sectors que no són els que s'han estudiat clàssicament. Hi ha tot un món que no estava al PSUC, sinó que se situava en posicions més radicals, més d'esquerres, que no s'havia tractat. Em toca a mi explicar-ho perquè sóc una persona que m'ha tocat estar-hi present, mai protagonista. La Transició també està explicada d'una certa manera també innovadora.

La resistència antifranquista també té una història oficial i una part que n'ha quedat fora.

"Hi ha una història oficial de l'antifranquisme en què queden ocultades determinades coses"

Sí. Inclús si agafes la història oficial del PSUC que va fer-se a l'inici de la democràcia jo no hi surto. Es parla de determinades caigudes, judicis i d'una repressió i és impossible que no hi surti. Resulta que a l'Antoni Gutiérrez Díaz el va defensar el senyor [Josep] Solé Barberà, quan el vaig defensar jo!. Com en [Jordi] Solé Tura. Hi ha una història oficial de l'antifranquisme en què queden ocultades determinades coses i en David Fernàndez i l'Anna Gabriel són els que van tenir la idea que hi havia alguna cosa que no s'havia explicat massa i es van dedicar a burxar-me fins que al final van aconseguir que els expliqués aquesta experiència durant hores i hores de conversa. En aquest sentit crec que el llibre sí que ha estat útil i ha tingut una bona acollida.

Neix el 1934 i els seus primers anys de vida estan marcats per l'absència del seu pare, Augusto Gil Cánovas, que marxà a l'exili i quan torna va viure un temps a la clandestinitat. Un cop entra al PSUC, a la universitat, vostè també coneix directament la clandestinitat. Una experiència com aquesta marca de per vida?

Sí que marca, per exemple en una certa voluntat de passar desapercebut, de fer coses i que no es noti, que és el contrari del que molta gent fa, que explica molt i fa poc. La meva formació era de fer les coses i que no se n'assabentés ningú i va lligada a una manca d'ambició personal, perquè no m'ha interessat mai el protagonisme ni he procurat arribar a cap fita política. Moltes persones han fet coses importants, molt més importants que jo, però potser el punt diferencial és que les han fet a partir de crisis espirituals, grans elucubracions intel·lectuals, la lectura d'un llibre, una rebel·lia contra un sistema del qual formes part i te n'adones que és injust,... Això era molt habitual en la lluita antifranquista, però jo mai he passat cap crisi ni he arribat a res ni a través de l'estudi ni de la reflexió ni del descobriment personal, sinó que hi he arribat amb naturalitat, des de sempre m'he trobat a l'activisme.

"La clandestinitat marca en una certa voluntat de passar desapercebut, de fer coses i que no es noti, que és el contrari del que fa molta gent, que explica molt i fa poc"

Si vols també m'han quedat alguns tics, com ara preocupar-me d'on estic assegut en una reunió, per tenir la porta davant, la paret al darrere i saber per on se surt,... Tampoc he tingut mai una agenda i he preservat en la memòria totes les coses que m'interessen. I també he tingut una certa actitud de reserva, he estat una persona poc comunicativa. Vaig començar a explicar la meva vida al David i l'Anna potser el 2010, ja tenia 76 anys i ja m'havia jubilat. En certa manera, en aquell moment sentia la necessitat d'acomiadar-me i deixar alguna cosa explicada. Però al llarg de tota la vida jo no havia explicat mai res, molta gent amb la que m'havia relacionat no en sabia gran cosa.

Imagino que la clandestinitat també condiciona les relacions familiars. Tenia tres fills i, alhora, una intensa activitat antifranquista.

He tingut la sort de tenir una dona que ho ha acceptat des del primer moment i m'ha donat tot el suport possible, per tant no he tingut mai un problema. Ara, pel que fa a la vida familiar, durant molts anys, tant per l'activitat política com per l'activitat professional, he estat un pare absent. I aquesta és una de les coses que impulsa a explicar-me, també per fer les paus amb els meus fills. En un moment vaig sentir que me'n distanciava molt. Però el fet d'escriure un llibre i poder parlar també era una manera de resoldre aquests conflictes, si bé ells no m'han retret mai res.

Hi ha molt de mite al voltant del PSUC. Vostè hi entra al 1956 i el deixa el 1968, segons diu perquè el partit havia renunciat a la transformació del sistema i de l'ordre social. En certa manera s'anticipa al que passarà després, durant la Transició.

No vaig ser l'únic, va haver-hi bastant gent que va veure clar cap a on anava l'evolució del PSUC, que al cap i a la fi anava a remolc del PCE. Que no tingués una política pròpia també va ser un dels motius perquè me n'apartés. Formava part de la III Internacional com a partit propi, però a la pràctica estava completament supeditat al PCE i jo considerava que havia de ser un partit català, autònom i independent. Aquells anys ja es notava que s'estava preparant una acceptació del sistema, que el Partit Comunista s'estava convertint en un partit socialdemòcrata clàssic, que no posava en qüestió les bases socials de l'explotació, però defensava els interessos sectorials dels treballadors, de la classe obrera. En aquell moment, però, encara ningú esperava que acceptaria la monarquia.

"Als anys 60 ja es notava que el Partit Comunista es preparava per una acceptació del sistema"

També em vaig veure afectat per la crisi del 1965 del PCE, el tema [Fernando] Claudín i [Jorge] Semprún, i això em va fer canviar la meva visió del paper del partit. Nosaltres vam entendre que era una crisi més aviat amb relació amb el funcionament intern del partit, amb l'existència d'un centralisme democràtic, que volia dir que hi havia dues o tres persones que pensaven i que aquest pensament era la veritat revelada i no calia que ningú més pensés. Ens arribaven els plantejaments que feien Claudín i Semprún i teníem la sensació que volien trencar amb aquesta situació. Parlaven de funcionament democràtic intern del partit, de la possibilitat de discutir i debatre i això em va portar a entrar en contacte amb ells, el que em va fer perdre la meva posició relativament important al PSUC, perquè se'm va assimilar als seus posicionaments.

Hi vaig tenir molts contactes, i em va quedar la sensació que veia molt clar el que deien, però alhora parlaven molt de realisme i de fugir dels esquemes de parlar d'Espanya com un país de latifundistes i jornalers andalusos, perquè aquí ja hi havia hagut un canvi social i el Partit Comunista s'havia d'adaptar a la situació. Vaig veure que en part tenien raó, però que això portava a l'acceptació d'un model social, en què el PC tindria un paper progressista. I al final va resultar que [Santiago] Carrillo va fer-se seu el que plantejaven. I aleshores sí que vaig veure que no hi havia res a fer. Després va venir el maig francès. Vam veure que hi havia una situació revolucionària i el Partit Comunista francès va ser qui va cridar l'ordre i va parar-la, i el PCE estava exactament en la mateixa situació. Així que el 1968 em va semblar que no hi pintava res i me'n vaig anar.

Després s'apropa als moviments d'autonomia obrera i a partir de la Transició a l'independentisme d'esquerres.

"L'independentisme era l'únic que no havia quedat absorbit per la Transició"

El 1978 vaig formar part d'un comitè català contra la Constitució espanyola, però es va veure que els partits d'esquerres -el Partit Socialista, el PSUC i d'altres de més radicals- acceptaven la Constitució i aprovaven la llei d'amnistia i aparentment l'únic que quedava com a punt de contradicció al sistema era l'independentisme. Era l'únic que no havia quedat absorbit per la Transició. Aleshores eren quatre gats.

Ja no torna a militar enlloc, oi?

No, des que vaig deixar el PSUC no he militat enlloc. Vaig estar molt a prop de Bandera Roja i vaig portar-ne les defenses de tots els casos que van acabar al Tribunal de Orden Público (TOP), però no hi vaig entrar. De la meva experiència al PSUC em va quedar una autèntica al·lèrgia a les disciplines polítiques i a la militància. Vaig estar a un col·lectiu que es deia Cuadernos Rojos, perquè era un grup que debatia, escrivia, pensava, intentava intervenir en el món laboral, però sense cap pretensió d'organitzar-lo. Com a advocat que en un moment donat tenia un paper bastant central en les defenses davant la repressió, defensava de forma absolutament indiscriminada totes les variants dels moviments radicals, des de les comissions obreres revolucionàries a les lligues comunistes revolucionàries trotskistes. Era una mica l'advocat de l'extrema esquerra, però no vaig militar mai més enlloc, tampoc a l'independentisme. He estat sempre amb tots ells, però mantenint una certa distància professional. He estat integrat a la seva lluita, però reservant-me el paper d'intentar treure'ls de la presó. No em podia arriscar a ser jo el que anés a la presó.

Fent un salt en el temps, si els anys 70 els independentistes eren quatre gats, ara és evident que això no és així i almenys la meitat de la societat catalana ho és. En aquella època s'imaginava aquest escenari?

Gil Matamala durant l'entrevista. M. F.

Jo ho veia com una possibilitat llunyana, no comptava en veure-ho. Pensava que era un procés que tendia a créixer, perquè no era la mateixa la situació de l'independentisme el 1978, quan segurament està en el punt més baix, que en els anys següents, en què va anar creixent. Però que arribés a tenir el caràcter de moviment de masses que ha tingut els darrers anys no creia que ho veuria, pensava que seria molt més llarg. I tampoc tenia l'esperança de veure, encara que fos de broma, una declaració d'independència de Catalunya.

En aquest terreny ara es viu un impàs, amb dirigents a la presó i jutjats i d'altres a l'exili. I amb la sensació que no existeix gaire una estratègia de cap on anar. En alguna entrevista li he llegit que entén que hi hagi moments de replegament sempre que no es renunciï a l'objectiu final. L'independentisme s'està replegant?

"La base social que va fer el pas de trencar amb el concepte d'Espanya com a marc polític continua existint. El potencial està intacte"

Replegament en el sentit numèric, de gent que ho hagi avorrit i hagi abandonat l'objectiu no ho veig. Potser veig gent frustrada, cabrejada, cansada o desil·lusionada, però no un canvi en el sentit de dir ens vam deixar portar per una il·lusió que semblava possible, hem vist que no ho era i ens apuntem a una altra via. No ho veig. La base social que va fer el pas de trencar amb el concepte d'Espanya com a marc polític continua existint. El potencial està intacte.

Però creu que ara aquesta part de la societat catalana és més conscient del que hi ha a l'altra banda i que l'Estat espanyol no està en fallida?

"En certa manera, els catalans sempre anem en contra de l'oportunitat"

Jo crec que sí que és un estat en fallida, en molts sentits. Però un estat en fallida pot durar segles, com els imperis romà o otomà. El problema és l'alternativa. Una cosa s'aguanta, per corcada que estigui, si no hi ha una empenta, una força que actuï sobre ella. El franquisme també estava en fallida i va aguantar anys. La campanya electoral que estem veient pertany al món de la política? És una absurditat les coses que s'hi estan dient. La monarquia és una institució absolutament en fallida, és tota una construcció que no té cap raó de ser. El sistema polític consisteix en llençar-se merda els uns als altres. Avui m'acaba d'arribar la propaganda electoral de Ciudadanos i la primera cosa que diuen és limpiar el espacio público de lazos amarillos. Saben que així convenceran algú, i això fa pensar que la situació és la que és, com passa també als països que ens envolten. En certa manera, els catalans sempre anem en contra de l'oportunitat. No crec en les repeticions històriques ni que hi hagi fatalitat, però és cert que quan Catalunya intenta fer un pas endavant sempre és en el pitjor moment en el context internacional.

Fa un parell de mesos que va arrencar al Tribunal Suprem el judici al procés, que ha qualificat com a "polític". Amb el que ha vist fins ara, creu que l'acusació per rebel·lió pot sostenir-se d'alguna manera?

Que una fiscalia del Tribunal Suprem, el màxim òrgan institucional jurídic, estigui mantenint una acusació amb la base fàctica que hi ha és aberrant. S'està intentant crear una rebel·lió a base de la suma de judicis de faltes: que si t'he insultat, que si m'han escopit, que si li han donat una puntada... Temes que no arribarien ni a delicte. Si això no és un món en fallida! El senyor Marchena en sap molt de dret, és molt intel·ligent i domina perfectament el que està fent i el fiscal Zaragoza, per exemple, porta tota la vida a l'Audiència Nacional. Com poden estar fent aquest número, aquest paper d'intentar justificar una rebel·lió? Amb un cos armat, que representa que són els Mossos d'Esquadra, que ha quedat perfectament demostrat que no estaven per la tasca, però els és igual.

Aleshores, com ho interpreta?

"Mitja societat catalana s'ha rebel·lat en termes polítics contra l'Estat, però això no té res a veure amb el concepte penal de rebel·lió, que és una sublevació armada"

El que és greu és que juristes, persones que coneixen el dret, estiguin disposats a posar per damunt de la pròpia legalitat, de la seva pròpia jurisprudència, un principi superior al dret, que és la unitat d'Espanya. Estan defensant la unitat d'Espanya davant una amenaça, un repte real, que va ser la rebel·lió catalana. Una rebel·lió en termes socials, no pas jurídics. És cert que mitja societat catalana s'ha rebel·lat en termes polítics, identitaris i morals contra l'Estat, però això no té res a veure amb el concepte penal de rebel·lió, que és una sublevació armada, aquí i a tot el món. La legalitat vigent no els hi permet condemnar per rebel·lió i això al tribunal ho saben perfectament. No s'ho creurà ningú des d'un punt de vista jurídic, però han supeditat la seva pròpia legalitat constitucional a un principi que per a ells és inatacable i l'han de defensar. No poden consentir que hi hagi un procés independentista i s'ha de tallar de l'única manera que poden fer-ho, que és amb la repressió, perquè saben que no convenceran.

Creu que hi haurà condemnes?

Sí, crec que n'hi haurà, però algunes se'm fan difícil d'acceptar inclús en aquestes condicions. Un tribunal pot fer una sentència en el sentit que li doni la gana. Fouché, ministre de l'interior de Napoleó, deia "doneu-me un paràgraf d'una carta qualsevol de qui sigui i amb aquestes ratlles el condemnaré a mort". Aquests senyors estan llegint una frase i la interpreten com volen. Ho poden fer. Però que condemnin Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per rebel·lió o sedició em semblaria absolutament aberrant, ni jo m'ho crec. Com ho seria que condemnin Carme Forcadell per rebel·lió quan tota la seva actuació la va fer des de la presidència d'un Parlament, amb actuacions parlamentàries que a més estan cobertes per la inviolabilitat de l'exercici parlamentari. Penso que hi haurà diferències. A l'època de Franco quan hi havia una caiguda de 25 activistes de qualsevol partit, a alguns els condemnaven i sempre n'absolien uns quants, perquè hi hagués una certa sensació de justícia. Penso que passarà això, que en tenen uns quants que els serà més fàcil absoldre, com els que no estan a la presó.

Vostè ha viscut molts judicis polítics al Tribunal de Orden Público (TOP) franquista i després a l'Audiència Nacional, que va succeir-lo. Hi ha alguna experiència o lliçó que sigui vàlida per al judici actual?

"Una lliçó fonamental és que no es pot anar pel món desconeixent l'enemic, s'ha de saber qui és i respectar-lo si el vols vèncer o, com a mínim, defensar-te davant d'ell"

Una lliçó fonamental és que no es pot anar pel món desconeixent l'enemic, s'ha de saber qui és i respectar-lo si el vols vèncer o, com a mínim, defensar-te davant d'ell. No es pot anar amb un somriure a la boca i el lliri a la mà. Els que venim del franquisme no podem deixar de pensar que que s'ha actuat amb una innocència que ens ha portat a la situació actual. Però el problema de l'experiència és que només hi ha la pròpiament viscuda, veig molt difícil que es transmeti. L'experiència de la lluita antifranquista no s'ha transmès i és molt difícil que les generacions joves n'hagin après res, perquè no l'han viscuda i ningú els l'ha explicat. En canvi, l'error és pensar que després de la Transició tot aquell món del franquisme i la dictadura ja era una cosa passada i és desconèixer que l'Estat ha continuat. L'Estat real, que són els cossos de funcionaris, els cossos repressius o les forces econòmiques reals, és el mateix, i aquí sí que hi hagut una transmissió i una continuïtat. És evident que dins els cossos de seguretat, els vells torturadors han ensenyat els nous. I la judicatura ve d'on ve i també hi ha una continuïtat.

S'ha passat dècades i dècades lluitant en defensa dels drets fonamentals. No sé què pensa de l'actual situació global, amb molts exemples d'amenaces cap a drets que semblaven consolidats.

Hi ha una regressió i també s'ha vist aquí si ens fixem en el procés intern que ha viscut la democràcia espanyola en els últims 40 anys. Jo no nego el canvi profund que es va produir a partir de la Transició, en quan a llibertats, drets fonamentals o garanties. És evident que va ser-hi, i en un primer moment s'anava avançant. En els primers anys, el Tribunal Constitucional va tenir un paper molt progressista a nivell d'interpretació de la Constitució, mentre que el Suprem es mantenia molt aferrat a conceptes reaccionaris i molt conservadors vinculats al franquisme. Però hi ha un moment que això s'estanca i en la darrera fase, durant el Govern de Rajoy, hi ha una retallada constant en molts aspectes i limitacions de drets amb les lleis mordasses i totes aquestes coses. Estem en un moment en què les dretes actuen d'una manera descarada. Després d'anys en què tenien molt a callar, ara s'han destapat i el que proposen és una barbaritat. Que hi hagi persones que diguin animalades no em preocupa, em preocupa que això tingui el suport social suficient perquè hi hagi una base social prou àmplia que li permeti governar. I no només té a veure amb el tema català, sinó també en l'àmbit de drets i llibertats, perquè posen en dubte coses que semblaven intocables. Val més que no guanyin, és absolutament allò de virgencita que me quede como estoy.