Público
Público
dret a l'habitatge

El sensellarisme ocult: persones amb sostre però sense llar

El fenomen el pateixen sobretot dones i persones joves, que eviten el carrer vivint en una habitació rellogada, a canvi de serveis com cures o sota l’amenaça de violència de la parella

Una dona en situació vulnerable recollint menjar.
Una dona en situació vulnerable recollint menjar. Aleix Freixas / ACN

La Tatiana (nom fictici) va arribar a Barcelona el 2019. Fugia d’una situació d’amenaces i violència a Venezuela, el seu país natal, i va demanar asil a Catalunya. La seva filla, que també havia marxat, vivia en una habitació rellogada amb la seva parella, i va aconseguir que la Tatiana pogués compartir-ne una altra amb una coneguda. Però estava emparaulada amb una altra persona i no es podia quedar. "Estava molt agobiada perquè tenia un termini per marxar i no trobava on anar. Vaig passar uns moments molt difícils pensant que em quedaria al carrer. No tenia a ningú", explica per telèfon a Públic.

Viure en pensions, en contenidors i fins i tot, en nínxols, algunes de les situacions que amaga

Buscava habitació però demanaven uns requisits que no podia complir: papers, feina, ingressos. Després de mirar molt, i amb tanta angoixa que no podia dormir, va trobar Assís Centre d’Acollida. Ara viu en un dels pisos de l’entitat, compartit amb una altra dona, i assegura que l’important "no és només el sostre, sinó també l'acompanyament". "Ara estic més tranquil·la, puc dormir bé perquè ja no he de pensar què faré demà", explica. A més, la Tatiana ja té permís de residència i aviat podrà tornar a treballar d’infermera, que és la seva professió.

La Tatiana no compta als registres oficials com a persona sense llar, però no en tenia. És el que s’anomena sensellarisme ocult: són persones que, tot i tenir un sostre i no viure a la intempèrie, no tenen llar. Ja sigui perquè es veuen obligades a viure en una habitació rellogada, a dormir al sofà d’un conegut, a seguir vivint amb la parella tot i situacions de violència, a estar en un pis sobreocupat o a prestar serveis a canvi d’un llit. Fins i tot, a viure en contenidors marítims i nínxols. "És un espectre molt ampli, que no es veu i per tant no es pot quantificar", afirma Ferran Busquets, director d’Arrels.

Sí que hi ha, però, algunes aproximacions. Segons un informe de la Generalitat, el 2017 hi havia al voltant de 40.000 persones en aquesta situació a Catalunya. A Barcelona, l’Ajuntament les quantificava el 2014 en al voltant de 7.000. Tanmateix, hi ha moltes dificultats per comptabilitzar un fenomen que no és fàcil de definir. "No hi ha una definició harmonitzada a nivell europeu", explica Núria Lambea, investigadora de la Càtedra Unesco pel Dret a l’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili (URV). En un nivell més ampli, Càritas xifra en dos milions de persones les que pateixen problemes d’accés a l’habitatge a Catalunya.

Dones, famílies monomarentals i joves que no poden costejar les despeses d’una llar, perfils més afectats

Lambea apunta que, més enllà de decisions individuals de viure amb amics, o en comunitat, el sensellarisme ocult fa referència a les situacions en què algú no té una llar pròpia perquè no s’ho pot permetre. "Hi entra molta casuística i això ho fa molt difícil de detectar i controlar", afegeix. Tanmateix, sí que hi ha una cosa clara: afecta de forma molt majoritària les dones. "Al carrer són minoria, perquè pateixen altres tipus de sensellarisme", explica Elena Sala, responsable del programa Dones amb Llar d’Assís. Això es vincula a la feminització de la pobresa. "Les desigualtats per raó de gènere ens afecten a totes les esferes, i la precarietat sostinguda és sens dubte un tret que acompanya moltes dones en situació de vulnerabilitat", afegeix.

La crisi desencadenada per la Covid ha agreujat les dificultats per accedir a un habitatge, però Sala recorda que, encara que hi hagi tingut un impacte, aquestes situacions ja existien prèviament i la pandèmia tan sols "les ha accelerat i visibilitzat". Lambea afegeix que, tenint en compte que no hi havia un càlcul de base, és difícil confirmar si la situació s’ha agreujat, però que en el cas dels joves, la cada vegada major "precarietat i inseguretat" laboral ha contribuït a augmentar les dificultats per independitzar-se. "La gran bombolla del lloguer i les poques possibilitats d’accedir a una hipoteca segurament han fet augmentar el sensellarisme ocult dels joves", afirma.

Les dones, les més afectades

Els perfils més afectats pel sensellarisme ocult són dones, famílies monomarentals i persones joves. Pel que fa a l’edat, Sala explica que hi ha hagut una "polarització" durant la pandèmia, i s’han accentuat els casos de dones joves i grans. També afecta dones que tenen relacions tòxiques o d’abús, per molt que no visquin al ras. "Quatre parets i un sostre no són una llar", recorda Sala. La violència masclista és una xacra amb què conviuen la majoria de les dones sense llar: entre les que van ser ateses per Assís el 2020, el 64% havien patit violència de gènere i el 32%, abusos sexuals. "La gran majoria de dones al carrer estan fugint d’agressions o abusos", afegeix Busquets.

Les dones intenten per totes les vies no arribar al carrer, i això els hi passa una "factura important"

I és que les causes per acabar sense llar són diferents per homes i per dones. En el cas d’elles, es vinculen majoritàriament a la violència de gènere, la pèrdua d’un familiar que donava suport i la migració. En canvi, en el cas d’ells es relaciona molt més a la pèrdua de la feina i a qüestions laborals. A més, Sala apunta que les dones estan "disposades" a aguantar situacions molt dures per evitar el carrer. "Això endarrereix l’arribada al carrer però passa factures molt importants". Un cop al carrer, doncs, les dones estan "en molts pitjors condicions", tant a pel que fa a salut mental, física, a nivell econòmic... "Un dels grans drames que veiem darrere del sensellarisme ocult és aquesta capacitat de resistència i adaptació a la precarietat de les dones", afirma Sala.

Perspectiva de gènere

Actualment, els serveis d’atenció a persones sense llar estan molt masculinitzats, perquè l’usuari majoritari és un home. Per això, des d’Assís fan un abordatge amb perspectiva de gènere i des d’un punt de vista reparador: "Són dones supervivents", diu Sala. El director de l’entitat, Jesus Ruiz, posa en valor l’especialització dels serveis: "Creiem que és el camí en l’atenció de les persones sense llar, perquè la situació de partida és diferent". Tanmateix, Sala afirma que per abordar el sensellarisme cal, més enllà de projectes per donar respostes a les persones afectades, "reconèixer els factors estructurals que el perpetuen", com la vulneració del dret a l’habitatge i, en el cas de les dones, el patriarcat.

Segons la Generalitat, el 2017 hi havia 40.000 persones en aquesta situació a Catalunya

Abordar aquest fenomen és complex, però Lambea assenyala opcions a diferents nivells. La primera i "imprescindible" és detectar aquestes situacions: "És molt difícil crear polítiques i enfocar-les a uns objectius si no saps què vols combatre". Una vegada hi hagi definicions i dades, cal aplicar les polítiques necessàries, sobretot en matèria de feina i habitatge assequible. També ajudes per rehabilitar i conservar el parc. "Les polítiques d’habitatge han d’anar lligades a polítiques socials i de salut, no es poden donar l’esquena", afegeix. Fomentar els llocs de feina de qualitat, millorar la cohesió territorial i augmentar el parc d’habitatge públic serien mesures preventives, mentre que després hi hauria les de tractament, específiques per aquelles persones en risc de quedar-se el carrer, i finalment les reactives, dirigides a les que ja s’han quedat sense llar.

Més regulació per garantir els drets

El sensellarisme ocult fa dècades que existeix, però la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, el va situar a l’agenda mediàtica amb un informe fet en col·laboració amb la Càtedra Unesco pel Dret a l’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Reclama augmentar la regulació per garantir els drets dels arrendataris, i entre diferents propostes suggereix que la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) inclogui una regulació específica del lloguer d’habitacions.