La comercialització de productes financers sense advertir els clients dels riscos que comportaven o la inclusió de clàusules abusives en els préstecs hipotecaris o en els crèdits al consum han estat pràctiques habituals de la banca espanyola des de fa anys. No és una opinió, sinó un fet contrastat per desenes de sentències judicials que han posat en evidència una praxi que va permetre a les entitats augmentar els seus beneficis en detriment d'uns clients enganyats o, si més no, no informats amb total transparència sobre el que signaven.

Fa un parell de setmanes, dues noves sentències -una de el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i una altra de l'Tribunal Suprem- van incrementar el llistat d'abusos bancaris. En la majoria dels casos, ha estat la justícia comunitària la que ha posat límit a l'actuació de les entitats, deixant en evidència els tribunals espanyols -especialment el Suprem- i el govern, per la lentitud en adaptar les lleis a la normativa europea.

El dimarts dia 3 el TJUE, amb seu a Luxemburg, va concloure que l'IRPH (Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris) constitueix una clàusula potencialment abusiva, que ha provocat que els clients hagin pagat uns interessos netament superiors als derivats d'altres índexs, com l'euríbor. La sentència estableix que els tribunals "estan obligats a examinar" l'aplicació de la IRPH i decidir si és anul·lable, el que comportaria tornar els diners cobrats de més. La factura per a la banca oscil·la entre els 9.000 i els 44.000 milions.

24 hores després, el Suprem va dictaminar que els interessos desproporcionats de les targetes de pagament ajornat o revolving constituïen "usura". La decisió obre la porta a accions col·lectives contra les empreses que ofereixen aquest tipus de targetes, vinculades a crèdits ràpids a l'consum, per exigir justament que s'anul·lin uns interessos que poden arribar a el 27% i són "manifestament desproporcionats". Segons un informe de Barclays, la gran banca espanyola -Santander, BBVA, Caixabank, Bankia, Sabadell i Bankinter- compta amb més de 3.000 milions en crèdits de revolving.

Les participacions preferents, les clàusules sòl, les hipoteques multidivisa, els interessos de demora abusius o les clàusules de venciment anticipat d'un crèdit són altres casos de pràctiques abusives tombades a partir de l'2013. A preguntes d'aquest mitjà, l'Associació Espanyola de Banca (AEB) -la patronal del sector- s'ha limitat a l'exposat en els seus comunicats, en els quals manifesta que "la sentència del TJUE considera plenament vàlida la utilització de l'índex IRPH per configurar el tipus d'interès en els préstecs hipotecaris", mentre que la del Suprem "no qüestiona la validesa de la targeta revolving". L'opinió canvia notablement quan es preguntes a associacions d'usuaris o advocats especialitzats en dret hipotecari i productes financers.

Prioritzar els interessos de la banca

Isabel Ponts, coordinadora a Catalunya de l'Associació d'Usuaris de bancs, caixes i assegurances (Adicae), recalca que a diferència del que havia estipulat el Suprem la sentència del TJUE sobre l'IRPH "deixa clar que l'índex queda sota la tutela de la directiva europea 93/13 sobre clàusules abusives". Malgrat tractar-se d'una normativa d'obligat compliment per als estats membres de la Unió Europea, la realitat és que durant anys les lleis espanyoles no s'hi han adaptat i les sentències dels tribunals han tendit a prioritzar la defensa dels interessos de la banca abans que els dels consumidors, opina l'advocada del Col·lectiu Ronda Núria Vilarnau, especiliazada en reclamacions hipotecàries.

Patricia Suárez, presidenta de l'Associació d'Usuaris Financierios (Asufin), afegeix que "portem deu anys de crisi financera i deu anys d'abusos bancaris. Els bancs no van saber què es van passar dos pobles, perquè durant la crisi van comercialitzar sense pudor productes com les participacions preferents". A partir del 2009 les entitats van col·locar aquest producte financer d'alt risc a més de 300.000 persones, moltes d'elles jubilades, que van veure evaporar els seus estalvis. Posteriorment, alguns van recuperar part dels seus diners via reclamacions.

El TJUE corregeix el Suprem

El TJUE ha estat especialment contundent contra la llei hipotecària espanyola, un àmbit en el qual ha donat diverses clatellades al Suprem. La sèrie de sentències arrenca al març de 2013, quan va concloure que la llei hipotecària vulnerava la directiva comunitària 93/13. El conegut com a 'cas Aziz' va obrir la porta al fet que els jutges suspenguessin cautelarment una execució i impedissin un desnonament si en un contracte hi havia clàusules abusives. El nom de la sentència fa referència a Mohammed Aziz, un obrer de Martorell que el 2011 va perdre la seva casa, quan ja portava un temps a l'atur. El seu cas va arribar a Luxemburg arran d'una qüestió prejudicial del magistrat José María Fernández Seijo, que la va plantejar per aclarir si la normativa estatal incomplia l'europea, cosa que va avalar el TJUE.

El 2014, Luxemburg va concloure que l'Estat tenia un sistema d'execució hipotecària incompatible amb el dret a la defensa dels consumidors, que inicialment ni tan sols podien presentar un recurs d'apel·lació per paralitzar una execució, una cosa que per a Vilarnau generava "una clara asimetria legal i una inferioritat d'armes processals". El 2015, va dictaminar contra les clàusules de venciment anticipat d'un crèdit, establint que l'execució de l'habitatge no estava justificada si s'acumulaven tres mesos d'impagament si es portaven anys pagant la hipoteca.

A l'any següent va arribar la famosa sentència sobre les clàusules sòl, que fixaven un tipus d'interès mínim en les hipoteques de tipus variable, sense adaptar-se als històrics tipus baixos marcats pel Banc Central Europeu. En aquest cas, el tribunal europeu va tombar la doctrina del Suprem i va estipular que s'havien de retornar tots els diners cobrat de més i no solament el rebut a partir de maig de 2013. Finalment, el 2017 el TJUE es va pronunciar en contra dels contractes multidivisa, referents a les hipoteques que estaven referenciades en moneda estrangera, que havien de ser declarats nuls si no s'havia informat el client amb claredat sobre les seus riscos; i el 2018 va avalar el rebuig del Suprem als interessos de demora abusius, fixant-los en un màxim de dos punts més de l'tipus d'interès del crèdit.

Què va fallar?

Com podien donar-se tots aquests casos si existia una normativa comunitària d'obligat compliment? Per a Isabel Ponts (Adicae), "el problema és que els països tarden molt a adaptar les seves lleis a les normes europees" i els jutges "no tenen prou en compte la directiva 93/13". Patricia Suárez afegeix que "les entitats financeres pensen que poden campar al seu aire i tenim un sistema judicial que és lent i està saturat".

L'advocada Núria Vilarnau opina que va fallar el Govern, "que no va traslladar correctament la normativa", i també ho va fer el Suprem, que després ha vist com les seves sentències eren "revocades" per Europa, "el que és molt greu, perquè transmet la sensació que el Suprem sempre va a favor dels bancs". La lletrada del Col·lectiu Ronda afegeix que la nova llei hipotecària -aprovada el febrer de l'any passat- "es queda molt curta i no garanteix que s'ofereixi tota la informació i garanties al consumidor", malgrat "suposar una millora". La regulació, en vigor des del juny, prohibeix les clàusules terra, estableix que es pot iniciar un procés de desnonament després de l'impagament de 12 quotes -i no de tres- i fixa que el notari s'ha d'assegurar que el client entén el que signa.

Les tres coincideixen que amb l'IRPH i les revolving no acaben els abusos bancaris. Patricia Suárez exposa que "molts experts ens estan advertint sobre les assegurances de vida que t'obliguen a contractar amb les hipoteques. Ens han arribat casos que són una salvatjada", cosa que comparteix Isabel Ponts, per a qui també "hi ha un problema amb les comissions i amb els diners que s'ha posat en plans de pensions i fons d'inversió". Finalment, Vilarnau planteja la "venda de deute hipotecari a fons d'inversió", el que per a ella constitueix un "frau processal". "Compren el deute a un preu irrisori, una opció que no es planteja als clients", explica. Els interessos dels clients mai estan en primer pla.

Gairebé 130.000 milions de beneficis

Malgrat l'impacte de la crisi econòmica, la gran banca espanyola -que inclou a Santander, BBVA, Caixabank, Bankia, Banc Sabadell i Bankinter- ha acumulat uns enormes beneficis des del 2008. En concret, després del tancament dels comptes de l'any passat, els números verds se situen en 127.798 milions d'euros en el període 2008-2019. La magnitud dels beneficis canvia notablement en funció de l'entitat i el Santander lidera el rànquing amb més de la meitat dels guanys (77.753 milions), per davant de BBVA (41.294), Caixabank (14.502), Sabadell (5.868) i Bankinter (3.892). Bankia, en canvi, suma unes pèrdues de 15.511 milions, a causa dels ajustaments dels comptes dels anys 2011-2012, previs al seu rescat amb fons públics. En contrast amb aquests beneficis multimilionaris, la gran banca estatal ha retallat en més d'un terç la seva plantilla en l'última dècada -prop de 100.000 acomiadaments- i ha tancat més de 11.000 sucursals, deixant milers de municipis sense servei.