Viure i sobreviure al coronavirus

En Jaume Aragall té 65 anys i és un home que sembla estar acostumat a l'activitat. La veu que té, tot i haver passat per la Covid-19, és enèrgica i alegre. És industrial en una empresa en la qual cultiven gespa natural i és vocal del ple de la Cambra de Comerç de Barcelona i president de la delegació del Vallès Oriental de la Cambra de Comerç. De fet, mentre és duu a terme l'entrevista està pendent d'una reunió. Encara que no ho pot assegurar al 100%, considera que es va contagiar després de fer un dinar familiar (abans de la declaració de l'Estat d'alarma). A l'inici de la malaltia va tenir els símptomes d'una grip, dos dies després que la seva dona presentés símptomes similars. "Febre, mal d' articulacions, nàusees i malestar general. No tenia tos ni molèstia als pulmons al principi", relata. Això va començar el 14 de març i va durar uns 10 dies.

L'ingressen el dia del seu 65è aniversari, però ho explica sense dramatisme, sinó amb tranquil·litat

El que el va alertar va ser que qualsevol cosa que feia li suposava molts esforços i li faltava l'aire, és llavors quan va anar al Centre d'Atenció Primària (CAP). "Allà em van reconèixer, van mirar la saturació d'oxigen, i estava al 87, quan el que és normal és estar a 97 o 98. El metge em va fer portar a Urgències de l'Hospital de Granollers". El primer que van fer-li va ser una placa on van detectar que tenia pneumònia bilateral, i el van ingressar immediatament. Tot això succeeix el 27 de març, el dia del seu 65è aniversari, però ho explica sense dramatisme, sinó amb tranquil·litat. Quan l'ingressen no millora, i de fet ell va saber posteriorment que la metgessa estava pràcticament decidida a ingressar-lo a l'UCI, però li van donar cortisona i en dues o tres hores després va fer una millora "molt espectacular". Als voltants de les nou del vespre el van dur a planta, on s'hi està fins al 3 d'abril.

Per la seva part, en Jaume Ríos, dissenyador de materials didàctics per centres escolars, té 61 anys i comparteix amb Aragall el nom, el sentit de l'humor i que els dos van estar a punt d'ingressar a la Unitat de Cures Intensives (UCI), una situació que sí que va haver de viure el periodista David Tejera, qui va compartir amb els seus excompanys de CNN+ aquest escrit al qual ha tingut accés Públic. Ríos comença a notar la febre i el malestar el 18 de març, un dia després que la seva dona també presentés símptomes.

El 21 li van fer la prova de la Covid-19, una radiografia i unes analítiques a l'Hospital de Barcelona - hospital privat-. Torna a casa amb diagnòstic de grip, ja que la prova havia sortit negativa, però la febre no marxa. Perd l'olfacte. El dia 26 torna a l'Hospital de Barcelona i allà li diagnostiquen pneumònia bilateral a partir d'una placa. És llavors quan l'ingressen fins al 6 d'abril. "Em van donar antibiòtic i retrovirals des del primer dia que vaig entrar, però tot i que encara estava assistit per una màscara d'oxigen, la saturació d'oxigen en sang no era prou. En el pitjor moment devia estar a 90-93", recorda. Va venir el metge de l'UCI a visitar-lo a l'habitació i li van portar una màscara que projecta oxigen a pressió. "Si allò no funcionava, em va dir que el pas següent seria ingressar a l'UCI. Però el tractament va funcionar", destaca.

Però el coronavirus no discrimina per edat, gènere ni professió, així que tampoc perdona als que intenten salvar-nos la vida. La Laia (nom fictici per preservar l'anonimat), infermera de 25 anys especialitzada en malalts crítics que treballa en un hospital de referència de Catalunya, comença a notar símptomes dues setmanes abans estant a casa (el 2 d'abril). El divendres 3 al matí, després de passar un dijous amb tos, es va aixecar constipada però a més tenia febre (fins a 38,3). Com que ja li havien dit que si tenia febre o febrícula truqués a l'hospital, ja que havia estat en contacte amb una companya que havia donat positiu, va comunicar la situació. "Em van fer la prova (aspirat nasofaríngic) i al cap de 24 hores em van dir que era positiva. Però ja ho sabia. Tenia molts números d'agafar-la treballant amb crítics", reconeix.

Els enemics a combatre: la por i l'aïllament

Els tres comparteixen una mateixa cosa: la por. "El que em va explicar la doctora és que el que et provoca la Covid-19 és que et fa fibrosi als pulmons (que els alvèols queden sense flexibilitat i els hi costa molt absorbir l'oxigen) i això sí que et preocupa. Els metges t'informen que tant pot ser que vagis a millor com a pitjor, i amb 65 comences a estar en edat de risc. Això et preocupa i t'espantes", relata Aragall, que en algun moment respira fort per recuperar l'aire. Per la seva banda, a la Laia, tot i que no la va sorprendre estar malalta de coronavirus, en alguns moments, sobretot el primer dia quan tenia febre i el segon que ja no en tenia però estava molt congestionada, el seu subconscient la traïa. "Encara recordava tots els pacients que havia estat cuidant durant aquests dies i setmanes. M'anaven venint com flashbacks, però intentava dir-me que estava molt bé i no tenia per què empitjorar", relata.

"Vaig desenvolupar una gran capacitat de control mental tant per no fer totes les coses juntes, i així no estar molt temps sense saber què fer, i intentar frenar la por i l'angoixa"

"Quan et diuen que estàs a un pèl de l'UCI t'espantes molt, perquè no saps que és però t'imagines que no és gaire bo", reconeix Ríos. Acostumat a manar i liderar, ell no podia estar-se tants dies quiet, així que va seguir les recomanacions, com ara estar boca terrosa per així facilitar la feina als pulmons. I encara que no podia fer gaire cosa més, mentalment sí que va fer un gran esforç per mantenir el control de la por, i també del temps. "Estàs moltes hores sol. Quan no saben dir-te què passa, aquestes hores són difícils de passar. Jo vaig desenvolupar una gran capacitat de control mental tant per no fer totes les coses juntes, i així no estar molt temps sense saber què fer, i intentar frenar la por i l'angoixa. Intentes fer-te fort", detalla.

Una de les coses que feia en Jaume per no caure en l'angoixa era imaginar-se el dia en el qual sortiria de l'hospital. Mentre somriu - o això sembla telefònicament-, reconeix que és un moment que es mitifica molt, però que és un dia com qualsevol altre. O potser no tant. "En sortir al carrer em vaig trobar al metge que em va portar durant aquests dies. Estava fora fumant un cigarret i vaig tenir l'alegria de poder saludar-lo com a persona, no com a astronauta", comenta amb una riallada discreta. Quan va sortir de l'hospital, es va adonar que li costava caminar. "Et poses les sabates i sembla que portis unes botes d'aquelles del viatge a la Lluna", ironitza.

Part d'aquesta por es deu a un aïllament inaudit, el qual et manté allunyat de la família i en algunes ocasions fins i tot del personal sanitari. "S'han de disfressar d'astronautes cada cop que entren, i no coneixes a ningú, tots tenen la mateixa fisonomia, i entren tan poques vegades com poden. Quan marxen han de tornar-se a treure tot el material que porten i és molt farragós per ells", descriu. Així mateix, tant Aragall com Ríos agraeixen el treball del personal sanitari. "Tant els metges, com les infermeres com les dones de la neteja estaven molt atents, molt conscients que estàvem sols i que no ens podia visitar ningú", afegeix Aragall.

"Fa dos mesos que mantinc les distàncies amb la meva família, no els puc abraçar. I sents que si algú es contagia ha estat per culpa teva"

La Laia, encara que està passant l'aïllament a casa, tampoc ho ha tingut fàcil. "Estic aïllada però em trobo bé. Alguns dies he plorat i els meus pares encara que no ens podem fer petons ni abraçades em donaven suport psicològic, i també els companys de la feina. He anat evolucionant bé i intentant-me motivar", explica. Així mateix, la infermera reconeix que els aplaudiments l'han emocionat des del primer dia. "Però quan acabi això la gent se'n recordarà?", es pregunta. En aquest sentit, ella lamenta els actes com la pintada al cotxe de la ginecòloga o les cartes als treballadors essencials on se'ls vol fer fora de casa. I se sent identificada. Als seus pares, que tenen una botiga d'alimentació, vàries persones els hi han dit que tanquin "perquè estan contagiant a tot el poble". "Fa dos mesos que mantinc les distàncies amb la meva família, no els puc abraçar, no puc fer res, estableixo el mínim contacte possible. I així i tot sents que si algú es contagia ha estat per culpa teva. M'agradaria que la gent que diu aquestes coses donés la cara", etziba.

Mentre que la Laia ja està pràcticament recuperada i aviat podrà tornar a primera línia, els Jaumes encara no estan al 100%. Ja poden practicar una mica d'esport, però ho fan amb moderació. Ríos ho fa a l'Eixample i Aragall a Santa Eulàlia de Ronsana. Els dos han tornat a la feina després d'una primera setmana de calma i moderació. Tot i això, mantenen l'aïllament per por a contagiar les seves dones i a la gent que els envolta. Després de passar per aquest procés, per Ríos la clau de la malaltia és "sobreviure amb tu mateix en una circumstància en la qual et jugues la vida". "T'has de deixar en les mans de l'atzar i el destí", conclou.