Ja han passat 25 anys des que l'aleshores president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, va pronunciar aquella famosa frase: 'À la ville de...Barcelona'. La imatge de l'alcalde Pasqual Maragall vestit amb una gavardina fosca fent salts d'alegria al costat del president Jordi Pujol i del ministre de Defensa, Narcís Serra, es manté intacta en la memòria de molts barcelonins. Aquell dia, començava la transformació de la capital catalana amb un objectiu força ambiciós: posar Barcelona al mapa internacional.

La ciutat feia molts anys que estava aturada. El fet de no ser capital de l'Estat (Madrid s'emportava la major part de la inversió pública) feia impossible que Barcelona tirés endavant els projectes urbanístics i socials aprovats en el Pla Comarcal del 1953. L'exemple més clar eren les rondes de circumval·lació, que encara no s'havien començat a fer.

L'anunci de Samaranch va disparar la inversió pública a Barcelona

L'anunci de Samaranch va ser l'excusa necessària per donar una empenta a una ciutat desconeguda fins aleshores. L'Estat, la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament van començar a invertir a contrarellotge i els vells projectes van sortir dels calaixos.

A cop d'esdeveniment

L'exalcalde Maragall, en un acte que es va celebrar ahir a l'Estadi Olímpic per recordar els JJOO, va explicar que l'Exposició Universal del 1888 va ser 'un gran èxit' per a Barcelona i que els Jocs van ser 'el segon gran èxit'. A cop d'esdeveniment, la capital catalana ha anat canviant la seva pell, una estratègia que després s'ha criticat, però que ha servit per atraure una inversió que mirava en altres direccions. Tot i així, segons recorda Enric Truñó, exregidor socialista des del 1979 fins al 1998 i un dels responsables dels preparatius de les olimpíades, 'els Jocs de Barcelona van ser molt austers, si es comparen amb els que es fan actualment'.

Maragall deia ahir que va ser «el segon èxit» després de l'Exposició del 1888

Truñó encara recorda perfectament com van patir per tenir la ciutat a punt per als Jocs i especialment l'ensurt del setembre del 1989, quan es va inaugurar l'Estadi Olímpic i la pluja es va colar a la llotja on hi havia les personalitats, amb els Reis entre ells. 'Va ser un toc d'atenció molt important, que va permetre augmentar la inversió'. Potser aquell error, que segur que els Reis no han oblidat perquè a sobre van haver de suportar una xiulada massiva, va permetre que els Jocs de Barcelona marquessin un abans i un després. 'En situacions excepcionals es treuen forces excepcionals', diu Truñó.

'Barcelona necessitava guanyar reconeixement internacional', recordava ahir Enric Truñó, i l'objectiu es va complir. Les immobiliàries i les empreses hoteleres van venir a Barcelona per invertir diners i es van disparar els congressos i les convencions. Barcelona es va obrir al mar, va guanyar les rondes, els equipaments esportius, el barri de la Vila Olímpica i es va posar de moda. La marca Barcelona, que avui encara atrau, es va començar a crear amb l'èxit dels Jocs. Truñó, que era regidor d'Esports, també recorda que moltes altres ciutats, com ara Sabadell i Banyoles, també van rebre inversió per construir equipaments esportius i que la cultura esportiva de Catalunya es va disparar. De fet, segons explica l'exregidor, i actual comissionat pels Jocs d'hivern del 2022, 'Barcelona és la tercera ciutat on, proporcionalment, hi ha més gent inscrita en clubs esportius'.

Però les modes i els creixements també comporten problemes. Andrés Naya, que a principis dels anys noranta era vicepresident de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) no nega la contribució positiva dels Jocs Olímpics però, 25 anys després, creu que algunes coses no han funcionat del tot bé.

El líder veïnal recorda que Pasqual Maragall es va comprometre que el 33% dels pisos que es farien a la Vila Olímpica serien de protecció oficial i al final no se'n va fer cap. 'Veient ara tots els problemes d'habitatge, amb desnonaments constants, és evident que hauria estat positiu fer pisos socials'. Una altra decisió que amb els anys s'ha demostrat equivocada, segons Naya, és la gran inversió que es va fer per al vehicle privat, deixant de banda el transport públic. 'Ara, per culpa de la crisi, ens trobem amb un pla de metro paralitzat, que ja podria estar acabat'. Finalment, el líder històric veïnal també critica que s'hauria d'haver previst que un excés de turisme podria provocar problemes als veïns. Segons Naya, 'cal posar ordre a la presència desmesurada de turistes'.

Els Jocs del 1992, amb rumba inclosa dalt de l'escenari, van acabar millor del que s'esperava. Josep Miquel Abad, que va ser conseller delegat del comitè organitzador dels Jocs, recordava ahir, en una entrevista a TV3, un dels moments més tensos: 'Els membres del COI encara avui diuen que no recorden un moment de paralització del cor mundial com el moment del llançament de la fletxa. Jo sabia que fos com fos allò s'encendria. Ho va encendre la fletxa. Però si hagués tocat el pebeter, com en algun assaig, ja els vaig dir que pitgessin l'interruptor...'. I, efectivament, la ciutat va començar a figurar en el mapa internacional.