Público
Público

Records i culpa per les víctimes de Castelldefels

La mare de Diego Erwin, mort en l'accident ferroviari, no sap quan rebrà el cos del seu fill

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Els amics de Diego Erwin Gutiérrez passegen pel seu barri com nòmades de la memòria: Allan Ramírez evita el banc on s'asseien amb les nòvies; José Manuel Mba esquiva la plaça del Centre, on menjaven pipes, i Kiny Girona amaga les pales de ping-pong amb què passaven les tardes al Parc dels Infants. 'Vam créixer a les Corts, on hem viscut des que teníem set anys; amb tot, el pitjor encara ha de venir', diu l'Allan.

El pitjor serà el lliurament del cos. El cadàver del Diego encara continua a l'Institut de Medicina Legal, on és des que va perdre la vida el 24 de juny en l'accident de Castelldefels. 'El portaré a Santa Cruz de la Sierra, a Bolívia, però encara no sé quan me'l donaran', assegura la mare del Diego, Mery Algarañaz. Aquesta dona i la seva parella, l'uruguaià Pablo Moraes, no poden fugir del record del seu fill com proven de fer-ho els seus col·legues d'infància. Al contrari. Encara esmorzen cada matí amb ell. 'Aquí hi ha el Dieguito', amb els seus ulls blaus i amb un ampli somriure a la fotografia que la seva mare va escollir per estampar cinquanta samarretes. La mateixa que va fer servir per als cartells que va repartir entre amics i familiars. La imatge del noi reposa en un altar improvisat sobre la taula del menjador.

«Sentim ràbia perquè ens culpen de tot, però s'haurien de reconèixer algunes coses»

'El primer cartell el vaig col·locar a l'estació de Renfe de Castelldefels el dissabte després de l'accident; em vaig ajupir al costat de l'andana per deixar un ornament floral, llavors va passar un tren d'alta velocitat com aquell que el va matar. Va ser tan fort el cop de vent que em va fer caure les ulleres. Vaig cridar i em vaig tapar les orelles. I vaig recordar aquell moment. A plena llum del dia nosaltres tampoc ens en vam adonar ¿Com pot ser que no hi hagués un dispositiu de seguretat la nit més festiva de l'any?', es pregunta la Mary.

I quan se li pregunta sobre la possibilitat d'interposar una demanda contra l'Estat, explica que 'primer és el cos, després ens ocuparem dels aspectes legals'.

A més de les fotografies, la Mary segueix connectada al món del seu fill. Amigues que no coneixia, amics que li dediquen videoclips, tota una comunitat en dol on-line. El Diego va deixar al seu ordinador l'accés obert al seu compte de Facebook i Hotmail. Així és com la seva mare ha pogut saber que més persones de les que ella es pensava també comparteixen el dol. Són 1.145 amics. I a través de la xarxa social els convocarà quan rebi el fèretre. La Mary té por de perdre algun dia aquest enllaç directe cap a la intimitat del seu fill. Són les paradoxes de la societat virtual: no sap les contrasenyes.

«Si jo estic malament perquè sóc la mare, com deuen estar els nois que van ser allà»

Uns vint joves anaven amb el Diego. La majoria de l'institut Duran i Bas. Són immigrants, encara que la major part de la seva vida l'han passat a Catalunya. Supervivents del Sant Joan més tràgic dels últims anys. A més de la pèrdua de l'amic, han d'acostumar-se a conviure amb el record de les restes humanes escampades per les vies.

Després de l'accident, els amics del Diego van anar a buscar el cos. Però no el van trobar. En canvi, pel camí es van trobar amb el que va quedar de les dotze víctimes mortals. Van trucar al Diego al mòbil amb l'esperança que contestés. Però després d'un parell d'intents sense resposta, el to en ritme de salsa del telèfon ja no funcio­nava. 'Ara dormo amb la meva mare, la meva germana i la meva nòvia perquè no puc estar sol', explica l'Allan. Aquest equatorià de 18 anys assegura que la teràpia psicològica rebuda fins ara consisteix a matar l'estona jugant al Tetris. 'És el que em van dir quan vam anar a l'Institut de Medicina Legal, però una setmana després crec que necessito alguna cosa més', diu el jove. Segons li van explicar, amb el popular joc s'utilitza aquella zona del cervell on s'emmagatzemen les imatges més recents, de manera que el Tetris permet aparcar, almenys per uns dies, aquella escabrosa escena. 'A més ens han destrossat repetint que va ser una imprudència', adverteix.

Tant a Mary Algarañaz com a Pablo Moraes els van trucar en els dies posteriors de l'Hospital de la Vall d'Hebron per rebre teràpia. Però no tothom ha pogut disposar d'aquest servei.

Els guineans Kiny (18) i José Manuel (19) volen deixar de sentir-se culpables. Això és el que inevitablement experimenten cada vegada que senten la paraula imprudència, de fet la paraula més repetida en els mitjans de comunicació des de l'accident. Tots dos són conscients que creuar les vies va ser un error. No obstant això, creuen que els ajudaria a viure millor un reconeixement públic que digués que les condicions de l'estació van afavorir l'accident, ja sigui per l'escassa il·luminació o per l'absència de personal de seguretat. 'Ja no veig les notícies perquè volen culpabilitzar-nos. De vegades penso que fins i tot podrien imposar-nos una multa si presentem una denúncia. Sens dubte la pagaria, si això ens tornés el Diego', explica el Kiny, que des de llavors canvia constantment d'humor: de la depressió a l'angoixa, de l'ansietat a la impotència.

Pel José Manuel és una qüestió de dignitat i no de diners: 'Quinze minuts després de l'accident, hi havia moltes persones creuant pel pont de vianants que van habilitar. Per què no ho van fer abans sabent que era una nit tan concorreguda?'. 'Sentim ràbia perquè ens donen la culpa de tot, però hi ha coses que s'hauriende reconèixer. Com els guàrdies que no van arribar set minuts després com es va dir', afegeix el Kiny. 'Ells necessiten un metge perquè ho han vist tot. Un picava a terra, es donava cops al cap i fins i tot es va desmaiar. Si jo estic malament perquè sóc la seva mare, com deuen estar tots els nois que eren allà aquella nit?', assenyala la Mary.

La ferida emocional oberta es va posar de manifest durant la missa celebrada a la parròquia del barri la Florida de l'Hospitalet dijous passat. Fins allà va arribar la Patricia, la nòvia del Diego, que tot just havia rebut l'alta de l'Hospital Sant Joan de Sant Boi. La noia va aparèixer en una cadira de rodes amb la cama dreta enguixada per la fractura que va patir. 'És la més afectada, tot i que ella no va veure res perquè el Diego la va empènyer per salvar-la', explica l'Allan. 'També se sent culpable perquè li deu la vida, un deute que mai podrà pagar', diu el José Manuel.