Fa dues setmanes, Catalunya es va agradar. El Barça va guanyar el Mundialet de Clubs i TV3 va recaptar set milions d'euros en plena crisi per destinar-los a la investigació en la regeneració de teixits i els trasplantaments. I ho va fer amb el planter. Amb el del Bar­ça i el de TV3. Amb dos Xavis de Terrassa, Hernández i Coral. El millor migcampista del món va marcar un gol. L'altre va presentar el programa de La Marató. Igual que dos nois del Maresme. Cesc i Espartac Peran. Més que un club i més que una tele. I amb talent de casa, amb gent no extraordinària. Sense l'èpica d'altres classes més extremes. Amb gent de la mesocràcia de Terrassa i del Maresme. De la mesocràcia, la preponderància de la classe mitjana ara empobrida, que fa guanyar eleccions. La mesocràcia que explica el canvi que ha de fer el PSC.

Pere Navarro també és mesocràcia. També és classe mitjana. També és terrassenc. I sap, i ho ha dit, que aquesta és la clau de la remuntada del PSC. Connectar amb una classe social, diversa en ella mateixa des de l'esquerra de foc de camp que fa inflar ERC fins a la dreta no acomplexada que vota PP, que dóna les victòries electorals i amb la qual CiU fa frontera pertot arreu.

Navarro és un valor sòlid, però ha de procurar que el seu discurs no soni buit

El cap de setmana terrassenc Barça, TV3, PSC marca el camí. Mesocràcia. És la classe mitjana, estúpids. Catalunya és un centreesquerre plural i conservador, que rebutja la dreta per motius històrics, però que ha viscut el catolicisme sociològic. És L'auca del senyor Esteve i els Estevets a qui paguen el marbre els pares. L'esquerra CCCB i l'esquerra obrera que es va enlluernar amb el capitalisme de fantasia i es va convertir en classe aspiracional són minoritàries. Catalunya és una mesocràcia i el PSC hi ha de connectar. Aquesta és la clau. Aquesta i aconseguir un discurs que no soni buit. La gran mancança de Navarro.

Parlar de socialdemocràcia i federalisme sona a tòpic i prou. I potser no n'hi ha prou tampoc d'esperar que la crisi i la llei del pèndol tornin a donar l'oportunitat al PSC. Navarro és un valor sòlid. És cert que comptava amb el suport de l'aparell. Però Navarro ja va demostrar a Terrassa que, quan Manuel Royes va voler seguir influint, va saber fugir de la seva ombra.