Público
Público

L'artista a qui li agradava jugar a fer pensar i sentir

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Le_SSRqobjectiu suprem del viatger és ignorar on va', va escriure Lao Tse a El veritable clàssic del buit perfecte. Antoni Tàpies va triar aquesta reflexió del pare del taoisme per començar la seva autobiografia, que un cop enterrat Franco i acabada la dictadura va començar a coordinar i editar el poeta Pere Gimferrer.

La necessitat de comprendre i explicar-se va formar part del seu tarannà des de molt jove. Ben aviat ja la sentia, amb poc més de 20 anys, quan en companyia de Joan Josep Tharrats, Modest Cuixart, Joan Ponç, Arnau Puig i Joan Brossa van fundar el grup d'avantguarda Dau al Set el 1948. I als anys cinquanta, per refugiar-se de la grisor de la dictadura franquista, es va aferrar a la filosofia i les arts orientals i al llegat de Joan Miró (entre molts altres) per començar a recórrer el seu camí artístic.

Membre de Dau al Set, va trobar refugi del franquisme en la filosofia oriental

En aquella època ja li agradava jugar a fer pensar. Presentar una realitat perquè l'espectador trobés la seva pròpia era una de les fixacions d'un dels artistes catalans més universals. Tàpies baixava al fons del pou, i quan en tornava abocava a la tela pors i misèries, però també anhels. Desitjava entrellucar l'essència de les coses, les que són comunes a tots els homes, i explicar-la.

Curiós de mena, a finals dels anys setanta obria les portes de casa seva als amics per sopar, parlar de política, escoltar les notícies de la BBC de Londres i mirar pel·lícules de cinema mut que Tàpies comprava a Nova York i que Joan Brossa s'encarregava de programar.

Els habituals d'aquelles trobades eren Pere Porta-bella, Maria Lluïsa Borràs i Pere Gimferrer, entre d'altres. Per crear es nodria del seu entorn quotidià i amb els objectes que potser ni un drapaire voldria aprofitar teixia metàfores senzilles per reivindicar la gent anònima i senzilla.

L'obra de Tàpies tenia refinament i rigor, a més de brutalitat física

Però la d'Antoni Tàpies no és una senzillesa superficial. El refinament i rigor amb què estan compostes les seves obres, i la brutalitat física que desprenen, no accepten una mirada passiva. Davant una peça d'Antoni Tàpies és molt difícil no sentir res, i aquí rau la grandesa del joc proposat per l'artista. Un joc per fer pensar.