Público
Público

Les misèries de la societat a cop de riure

Pel davant... i pel darrera' és un assaig d'una obra que és un assaig Enrevessat. Torna a Barcelona per quarta vegada

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

El pati de butaques del Borràs és buit. Només en algun seient escadusser s'asseu algun actor, esperant la seva escena: Pep Planas, Enric Majó, Rosa Gàmiz... I un gos passeja entre les files, ociós, tranquil. És la mascota del cap i respon al nom de Bendicó: 'Així es deia el gos del príncep de Salina d'Il Gattopardo', explica l'amo. Els sorolls (pujada i baixada d'escales, portes que es tanquen) provenen de l'escenari. El decorat ens és familiar: un sofà, dues portes al darrere; una escala a l'esquerra (de l'espectador) i un segon pis amb dues portes més, davant d'una barana de fusta. S'ha representat tants cops aquesta obra!

L'actriu Mònica Pérez pica a una porta. Hauria de sortir l'actriu Anna Barrachina mentre Miquel Sitjar fa el seu paper, al mig de l'escala, però qui apareix és Alexander Herold, el director. 'Millor sense picar tan fort a la porta', diu. No para de donar consells. Repeteixen l'escena, la porta no sona tan fort i Herold torna al seu lloc, al mig de les butaques, a prendre notes.

'Aquesta funció és una bomba de rellotgeria', diu Enric Majó

L'assaig de Pel davant... i pel darrera fa pujar i baixar de l'escenari sense parar actors i director. 'No em cansa mai, continuo rient', diu Herold, en un descans. És la quarta vegada que el director la fa a Barcelona. Rosa Gàmiz, una de les protagonistes, reconeix l'afecte que hi ha entre la ciutat i la funció: 'La vaig veure per primera vegada de joveneta i ara continua fent-me petar de riure'. Enric Majó, més veterà, coincideix: 'És una obra que sobreviu a les generacions. Agrada a tothom: a l'avi, al fill i al nét, per això considero que s'eternitza. A mi m'ha passat amb Ningú no és perfecte, de Billy Wilder, tots l'han vist i tots continuen rient'.

L'argument es presta a l'humor. Primer acte: una companyia d'actors assaja un vodevil impresentable. Segon acte: darrere de l'escenari veiem les punyalades, els egos i els mals rotllos entre els intèrprets. Tercer acte: la representació, caòtica, al cap del temps 'És tan creïble, que l'espectador arriba a un pacte i es creu el disbarat que suposa la tercera part', explica Majó.

La trama és molt actual. 'Les misèries de la companyia que apareix en escena són extrapolables a qualsevol col·lectiu professional: de metges, de polítics, d'advocats', resumeix Majó.

Aquest clàssic de la comèdia mai passa de moda i sempre assegura el riure

Alexander també valora el caràcter actual de l'obra: 'En 40 anys de professió he arribat a la conclusió que tot està inventat i que l'espectador s'adona que el que està veient ja ho ha viscut algú abans. Això unifica els éssers humans, que arribem a una conclusió profunda: no estem sols!'.

L'humor és l'eina clau per engreixar Pel davant I la ironia, en concret. 'Crec que l'anglès és un idioma amb molts matisos, però no és una qüestió d'idioma només: la ironia és imprescindible. Els americans parlen anglès, però no capten la ironia del meu país, la prova és que durant l'estrena molts americans sortien del teatre!'.

Herold, que resideix a València, en canvi, és feliç a Barcelona perquè ha trobat una eina que ajuda a comprendre-ho tot plegat: 'El bilingüisme ens estalvia moltes explicacions: quan assagen, parlen català; quan actuen, en castellà. Això no es pot fer a cap altre indret del món'.

'El riure és un mecanisme que restableix allò que per nosaltres és normal', ens instrueix el director. 'Llavors, el que hem de buscar són situacions anormals perquè l'espectador, rient, les faci tornar a la normalitat'.

Aconseguir aquests moments desbaratats, aquestes dissonàncies, no és gens fàcil i molt arriscat: 'M'encanta veure un teatre ple de gent que riu, però és tan arriscat: si no riuen, et talles les venes!'. Per això Alexander té una cosa molt clara: 'És molt més fàcil fer tragèdia que comèdia', sentencia, avalat per tota la seva experiència professional de director de teatre.

'Herold és un Senyor Anglès, així, amb majúscules', el defineix Enric Majó. 'Domina l'espectacle en tot moment, cosa que, tot i que se'l sap de memòria, després de tants anys, no és fàcil', opina el veterà actor català.

'Perquè aquesta funció és mil·limètrica, una bomba de rellotgeria: cal saber en tot moment què està passant, què hi ha al damunt de l'escenari, quins objectes desapareixen i tornen a aparèixer tot seguit. És complicada fins i tot per a l'espectador, perquè si un riu massa d'un gag, es pot perdre el següent', afirma l'actor Enric Majó.