"L'Estat Islàmic ha assumit l'autoria de l'atemptat de la Rambla". Hauria de llegir-ho dues vegades si no fos perquè acabo d'arribar del centre de Barcelona, ​​una ciutat que conec que s'ha omplert de situacions que no conec: cordons policials, botigues tancades, grans avingudes solitàries, turistes espantats i un aire de raresa en el que tothom es mira però ningú es diu res.

M'acabo d'adonar que no he pagat l'aigua que he demanat a la cafeteria de plaça Universitat on he estat tancada, per protecció, més d'una hora. Quan el perill no es veu de cara, un no acaba de percebre'l i això és el que m'ha passat. "Obriu-me que vull sortir", he dit. "Aniràs cap a dalt?", ha preguntat el cambrer. De fet només es podia anar cap a dalt: tot el centre, des de plaça Universitat, Gran Via i Urquinaona, està acordonat i és impossible passar. El periodisme es difícil avui. Com, llavors, es pot informar des del lloc dels fets? 

Doncs es pot, perquè malauradament l'atemptat no és només el moment de la sang i l'estampida. L'atemptat són els helicòpters que han sonat tota la tarda i el silenci sepulcral d'una ciutat de moda que ha estat greument ferida. La policia ampliant el perímetre de seguretat i demanant a la gent que "desallotgi la via pública" és una situació en la qual una no sap si córrer o gravar -mania de periodista-. I de tant en tant escriuen amics, diuen que marxi, però no me'n vaig. I sento calma en saber que avui persones a les que estimo estan de vacances ben lluny de Barcelona.

Els minuts després d'un atemptat són estranys, hi ha gent que corre intentant no deixar veure que voldria córrer més, hi ha gent que camina perquè creu que el que passa no va amb ella, i hi ha gent perplexa que mira, s'atura i se'n va. Després hi ha els que, amb nens petits pujats al coll o al carret, es posicionen al límit del cordó policial per poder veure ...

A la cafeteria tancats, una turista d'uns 50 anys m'ha preguntat la nacionalitat dels atacants. Sense saber encara ni tan sols l'abast del perill que podíem córrer, amb el cotxe de policia al finestral davant dels nostres nassos, ella volia saber la nacionalitat dels atacants. Lamento no haver tingut la força suficient per explicar-li en anglès que això no era l'important, que el terror pot tenir qualsevol nacionalitat i la ignorància també, a la vista estava.

I mentre estàvem a la cafeteria m'ha arribat la informació: 13 morts. El watsap bullia de vídeos i informacions de persones que tenen contacte privilegiat amb cossos de seguretat i que saben tot abans que ningú. Però un periodista ha d'anar amb compte amb això. Dels vídeos rebuts, he filtrat i els més terribles ni els he vist. Enmig de tal bombardeig, un de vegades ha de parar i pensar. "Obriu-me que vull sortir". Al final ha arribat, el nerviosisme i el cor en un puny.

Han mort persones que passejaven una tarda d'agost per la meva ciutat, han mort nens i nenes, i aquí el periodisme es fon amb la vivència, perquè coneixes massa aquests carrers, els has patejat mil vegades i no pots creure que hagi arribat el terror aquí, a la nostra porta.

Són les 11 de la nit i sonen els helicòpters. Avui dormirem amb ells i no estem acostumats, confessem-ho. Vivíem veient de lluny l'horror. Avui ens sabem ferits en la nostra realitat, als carrers que coneixem i a la ciutat que estimem.