Si Rafael Blasco tingués ara 30 anys, potser militaria en una formació com la CUP, o fins i tot en una amb una ideologia més a l'esquerra disposada a passar de la lluita ideològica a la lluita armada. L'home que després de deixar la Facultat de Dret es va submergir de ple en la lluita antifranquista amb el FRAP i unes dècades més tard es va afiliar al Partit Popular és un personatge clau per entendre la política valenciana de les últimes dècades.

Sens dubte, un home amb ànsies de poder. Capaç de ser conseller en dues ocasions amb el socialista Joan Lerma i ocupar fins a cinc conselleries amb el Partit Popular amb tots els seus presidents: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra.
Però com es gesta aquesta trajectòria? Com es converteix Blasco en un animal polític?

Del FRAP al partit socialista

Rafael Blasco va néixer a Alzira un 9 de febrer de 1945. Va estudiar Dret en una universitat com la valenciana, que en l'època del franquisme era un formiguer d'ideologies disposades a acabar amb la dictadura i amb els grisos (la policia nacional de llavors) entrant a cavall porra en mà a les universitats. Blasco milita al PCE i no dubta a implicar-se en el braç armat sorgit de de diversos grups a les acaballes del franquisme que en la seva etapa més sagnant, en l'estiu del 75, va acabar amb la vida d'un policia i de un tinent de la Guàrdia Civil. Una etapa en què els còctels molotov eren freqüents en les protestes i que van acabar per provocar la detenció de Blasco el 1976 com a responsable del FRAP i del PCE.

Pocs anys després, va ser el seu germà, Paco Blasco, alcalde socialista d'Alzira, el que li va obrir les portes d'un partit que acabava d'arribar a la Generalitat Valenciana. Joan Lerma el nomena conseller de Presidència el 1983, any en què es casa amb la secretària personal del Molt Honorable, Consuelo Ciscar, germana a més a més de Ciprià Ciscar, conseller d'Educació. Dos anys després, Lerma el nomena Conseller d'Obres Públiques i Urbanisme, càrrec que provocaria la seva sortida del Consell i el seu abandó del socialisme, després que una denúncia per suborn a funcionaris per requalificar uns terrenys a Calp el va asseure a la banqueta dels acusats. Lerma el destitueix i Blasco és absolt perquè les gravacions telefòniques són invalidades.

La transició cap al PP

Durant cinc anys no ostenta cap càrrec polític, però en la seva ment hi ha un objectiu clar. Tocar poder. Són els anys del declivi socialista i de l'auge dels partits valencianistes. Blasco intenta l'experiment de crear la Convergència Democràtica Valenciana, una formació en la qual seien partits tan antagònics com ara Unitat del Poble Valencià (germen de l'actual Compromís) o la Unió Valenciana del mediàtic Vicente Gonzalez Lizondo, i molts d'altres com el PSI (Partit Socialista Independent fundat pel seu germà Paco), o el PVN (Partit Valencià Nacionalista). Blasco anhelava poder i era el cap visible d'una formació que aspirava a emular CiU. L'experiment va durar dos anys, fins el 1993. Els egos de Blasco i Lizondo eren irreconciliables.

Però Blasco no llença la tovallola. Conscient de la fi de cicle del socialisme espanyol castigat per la corrupció, es dedica a vendre's a ell mateix, a buscar suports de periodistes i contactes amb el Partit Popular per presentar-se com el millor fitxatge que podien fer els populars per arribar al Govern. El llavors alcalde de Benidorm, Eduardo Zaplana, es fixa en ell i veu les seves qualitats: coneix a fons el partit socialista i l'administració valenciana, ja que va ser el pare de la Llei de Funció Pública.

Zaplana aconsegueix la Presidència el 1995 i ha de vèncer les reticències internes cap a Blasco. Els pesos pesants del PP desconfien de l'exconseller socialista, però tot i així és nomenat aquell mateix any subsecretari de Planificació. Quatre anys més tard Blasco és nomenat conseller d'Ocupació i l'any següent, conseller de Benestar Social, càrrec que ocuparia fins al 2003. L'arribada de Francisco Camps a la Presidència, lluny d'apartar Blasco, suposa la seva consolidació com a factotum en el Consell. És nomenat conseller de Territori i Habitatge (2003-2006), de Sanitat (2006-2007), i després de la reelecció de Camps el 2007 esdevé conseller d'Immigració, conselleria que Blasco rebateja com Solidaritat i Ciutadania. En aquests anys les crítiques internes cap a Blasco no han cessat, al seu passat es suma el seu caràcter d'independent, de manera que no dubta a afiliar-se al partit al juliol de 2004.

La decadència

Corre l'any 2011, i des de la direcció del PP a Madrid no veuen amb bons ulls Blasco. Davant les pressions, surt del Govern, però és nomenat Portaveu parlamentari a les Corts Valencianes i té la potestat d'assistir a les reunions del Consell, sense vot, però amb veu.

Al mateix any salta el cas Cooperació, pel qual s'investiga el desviament d'1,6 milions d'euros de fons de cooperació per a la compra de pisos. El llavors president, Alberto Fabra, el manté com a portaveu. Però el final d'un cicle ha començat. Blasco compareix a Presidència davant els mitjans i ell mateix dóna informació que no té ni cap ni peus, les xifres que presenta no quadren.

Al juny de 2012 salta el cas Blasco per l'apropiació de 6 milions d'euros destinats a ajudes a la solidaritat. Blasco és Rogger, en les converses intervingudes, nom en clau des de la Conselleria de Solidaritat. Fabra l'aparta com a portaveu i l'1 d'octubre de l'2012 és imputat. La Fiscalia demana 11 anys de presó. Al juny de 2013 és expulsat del PP i Blasco abandona el grup popular però no renuncia a la seva acta, i passa a ser diputat no adscrit.

Al maig de 2014 el TSJ dicta sentència i el condemna a 8 anys de presó i a 20 d'inhabilitació per la peça número u del cas Cooperació, que va investigar la desaparició de fons amb destinació a Nicaragua. Al juny de 2015 el Tribunal Suprem confirma la sentència i rebaixa la pena a sis anys i mig de presó. El 15 de juny entra a la presó.

De nou a la banqueta

Blasco porta dos anys i mig a la presó de Picassent i s'enfronta ara a un nou procés per les peces dos i tres del cas cooperació, que s'han unificat referents a les irregularitats en la concessió de subvencions a ONGs i el projecte de construcció d'un hospital a Haití.

La titular del Jutjat d'Instrucció 21, Neus Molina, ha dictat acte d'obertura de judici oral per delictes de malversació de cabals públics, prevaricació administrativa, falsedat en document oficial comès per funcionari públic i associació il·lícita o organització criminal. La Fiscalia Anticorrupció demana per a Blasco 16 anys de presó i una multa de 8,2 milions com a responsabilitat civil subsidiària. Una quantitat que cobriria la xifra de cinc milions que des de la Advocacia de la Generalitat consideren que mai van arribar al seu destí.

Al costat de Blasco s'asseuran a la banqueta Marc Llinares, l'excap d'àrea de Cooperació, absolt en el primer judici, al qual se l'acusa de formar part de l'organització criminal. Als delictes de Blasco, Llinares suma el de suborn, de manera que la Fiscalia Anticorrupció demana 16 anys de presó i el pagament de 8 milions en concepte de multa i responsabilitat civil. Josep Maria Felip, exdirector general de Cooperació, absolt pel Suprem en la primera peça, s'enfronta a set anys i mig de presó i al pagament de 991.000 euros.

La trama implica fins a 24 acusats. Entre ells l'empresari Augusto César Tauroni, que acaba de complir els seus primers sis anys de condemna i per al qual Anticorrupció demana 21 anys de presó. Tauroni s'enfronta als mateixos delictes dels quals s'acusa Blasco, i a més als de blanqueig de capitals, així com al pagament de 1.728.000 euros.