Pedagoga i llibretera durant una dècada, Diana Riba (Barcelona, 1975) fa el salt a la política institucional com a número tres de la candidatura Ara Repúbliques, la coalició que han format ERC, EH Bildu i el BNG per a les eleccions europees de diumenge. La llista l'encapçala, novament, Oriol Junqueras, empresonat des del 2 de novembre de 2017, mentre que el número dos correspon a Pernando Barrena (EH Bildu). Implicada des de sempre en moviments associatius, el darrer any i mig ha estat especialment activa a l'Associació Catalana pels Drets Civils, l'entitat que agrupa els familiars dels presos i exiliats polítics. I és que Riba és la dona de l'exconseller d'Exteriors Raül Romeva.

Rep a Públic dilluns al matí, una estona abans d'agafar un AVE cap a Madrid per assistir a la sessió constitutiva del Senat, en què ha participat Romeva, el senador més votat a Catalunya el passat 28 d'abril. Ferma partidària del diàleg per resoldre el conflicte polític amb l'Estat, considera que un cop s'hagin celebrat les europees -i després del resultat de les eleccions generals- s'obre una "nova oportunitat" per avançar cap a solucions. El seu dubte, però, és "què voldrà fer" el PSOE.

Per començar, com estàs? Afrontes la teva primera campanya com a protagonista directa i entenc que vas fer el pas per la situació excepcional que vius.

Clarament, perquè la repressió va entrar a les nostres vides i quan hi ha un canvi d'aquesta força dins de casa teva el que toca és estar-hi. Els familiars [dels presos] el que hem fet és tota aquesta ràbia i indignació que portem dintre transformar-la en feina i en lluita i per això estem aquí, a la candidatura.

T'hauries imaginat mai fer el salt a la política institucional?

He estat sempre molt propera als moviments polítics i des que vivim a Sant Cugat he estat sempre en contacte amb l'Ajuntament, sobretot amb ERC. No veia perquè no posar-m'hi un dia. Sóc una persona molt inquieta que m'agrada incidir en el meu voltant, ja sigui des de les associacions o des de la política. Ara, el que sí que no m'hauria imaginat mai és que el Raül [Romeva] entrés a la presó per fer política i que haguéssim de posar-nos tots a lluitar per donar-los veu, perquè al final hi som perquè ells no la poden tenir.

Raül Romeva va ser eurodiputat durant deu anys. No sé si això et va ajudar a decidir-te a ser candidata?

Com que ell va estar-hi, per a mi el Parlament Europeu és una institució propera, que conec i sé com funciona. Per altra banda, en al darrer any i mig els cops que hem anat a Brussel·les i Estrasburg amb l'Associació Catalana de Drets Civils he vist clarament les portes que estan obertes en nom del Raül i de l'Oriol. La feina a fer és molta, la gent té moltes ganes de tenir coneixement del que passa aquí i, després de pensar-ho molt, vaig veure claríssim que era una feina que podria fer i donar-los veu allà. També veurem quin paper podrà tenir-hi l'Oriol, si seguim amb la presó provisional o no.

Denunciar la repressió i internacionalitzar el conflicte polític seran les dues grans prioritats del mandat per a ERC al Parlament Europeu?

A l'inici serà evident perquè si les coses segueixen com ara ens trobarem amb un pres polític que és eurodiputat i, a més a més, és candidat a presidir la Comissió Europea pel grup de l'ALE [Aliança Lliure Europea]. La incidència en aquest sentit és clara i serà la primera feina a fer. A partir d'aquí, com el darrer any i mig, haurem de veure el dia a dia, perquè tenim un Estat que reacciona amb aquesta força per incidir en la vida política, i si la veu de l'Oriol la pot portar directament ell o haurem de ser els altres els que la portem. Jo puc explicar directament el que vol dir la repressió, perquè la visc a casa meva.

Fa un temps es va crear la plataforma Diàleg UE-Catalunya, que reuneix una cinquantena d'eurodiputats que demanen la fi de la repressió i que es busqui una sortida política al conflicte. Amb tot, sembla difícil que a la futura Eurocambra hi hagi majories que es posicionin a favor d'un referèndum a Catalunya.

Sobre la plataforma l'important és que hi ha una transversalitat en els països que hi participen i crec que pot créixer, ara que parlem més de vulneració de drets. Sí que ens hem trobat amb aquesta Europa dels estats que diu que això ho ha de resoldre internament l'Estat espanyol. En els propers cinc anys tenim l'oportunitat de veure si puja amb més força la idea que la UE ha de tenir els principis bàsics garantits i que no pot ser que hi hagi ciutadans que puguin exercir el seu dret a l'autodeterminació de manera legal i tranquil·la, com va ser el cas d'Escòcia, i que n'hi hagi d'altres que siguin apallissats i perseguits per exercir el mateix dret. En el moment en què no parles del cas concret de Catalunya, sinó que l'utilitzes per mostrar com s'estan vulnerant drets en aquest país, hi ha moltíssim altres eurodiputats que s'hi sumen. Penso que el Parlament Europeu és un bon lloc per impulsar aquesta nova manera de veure Europa.

El Parlament bàsicament us pot servir d'altaveu per fer arribar les vostres demandes?

L'altaveu hi és, perquè el conflicte s'ha internacionalitzat. Hem vist com des de l'exili es fa una feina ingent per explicar-ho i hem vist com des de fora han hagut d'entrar a la presó per veure'ls. El Parlament Europeu és un lloc de diàleg, cosa que aquí, a l'Estat, no trobem, i on trobar-hi gent amb qui parlar d'aquesta Europa que volem. Tenim tots una nova oportunitat perquè arrenca una nova legislatura tant allà com a l'Estat espanyol i hem de veure si posem la democràcia on toca o seguim amb aquesta presència judicial i policial i utilitzant tot el que tenen al seu abast per incidir políticament i no deixar que Catalunya pugui decidir i pugui votar.

Dius que el Parlament Europeu és un espai de diàleg. Una de les persones que sona per presidir-lo és Josep Borrell. Et sembla una persona de diàleg?

Josep Borrell no ha demostrat ser una persona de diàleg o si més no que empatitzi amb la situació que hi ha ara mateix Catalunya. Perquè hi hagi diàleg i arribem a acords el primer que s'ha de fer és reconèixer l'altra part i no veig el senyor Borrell reconeixent-nos ni fent una anàlisi política del que passa a Catalunya, però això no vol dir que no ho pugui fer. El que està clar és que fins que no se'ns reconegui com a part, el que passa a Catalunya i el moviment polític que hi ha i les seves necessitats, no hi haurà diàleg i no hi haurà acords.

Riba, en un acte de campanya. MARC PUIG

ERC va en coalició amb Bildu i el BNG, és a dir, el sobiranisme basc i gallec. Explicar-se i aconseguir suports i solidaritat a la resta de l'Estat segueix sent un repte pendent?

ERC sempre ha tingut aquesta tradició de fer coalició amb altres pobles de l'Estat per anar al Parlament europeu i a Ara Repúbliques també hi ha aragonesos, canaris i extremenys, tot i que siguin formacions molt petites. Sí que hi ha intenció d'anar a buscar i anar a parlar amb tots aquells demòcrates i progressistes de l'Estat que no estiguin d'acord en com s'han portat les coses. S'ha demostrat que ni uns ni altres dels que han governat en els últims temps han tingut una política territorial clara. L'únic que han fet és utilitzar la repressió, perquè al darrere no hi havia un projecte polític. No l'han tingut ni el PP ni el PSOE i hi ha molta gent a Espanya que mira aquesta situació amb desconcert i preocupació, perquè no volen que s'utilitzi un altre cop els sistemes més repressius per tallar i trencar dinàmiques polítiques d'un territori.

El darrer any i mig has participat en molts actes en diversos punts de l'Estat. Quina és la rebuda?

Veiem preocupació, també a Madrid. Tensar la situació i utilitzar jurídicament el concepte de rebel·lió per posar-los a la presó i incidir en la política catalana és una situació amb la que molts ciutadans espanyols no hi estan d'acord i que obre la porta a una manera de fer política en què ara som nosaltres, però demà pot ser un grup feminista a Andalusia i després un cantant el que pateixi la repressió.

Més enllà del tema català, si mirem com ha actuat amb els refugiats, les polítiques d'austeritat que ha imposat, la sensació que hi mana una certa tecnocràcia sempre al servei de les grans transnacionals,... Queden raons per confiar en aquesta Unió Europea?

Hem de ser molt crítics amb com s'estan fent les coses, i ho som, però hi ha una base que val la pena lluitar per ella. Les veus progressistes volem més i millor Europa, no una no Europa. Moltes solucions es poden trobar a nivell europeu. En els propers anys s'haurà de parlar cap a on vol anar aquesta Unió Europea. Ja és un tema transversal, que preocupa a tots els partits que es presenten. Hem d'empènyer i ser més forts per tenir una Europa millor.

Fa uns anys, t'imaginaves aquesta evolució de la UE en temes com els refugiats?

La veritat és que no. Veure com s'ha afrontat la crisi dels refugiats sense un pla establert, reaccionant quan tens la problemàtica a sobre i de la manera com s'ha fet no hauríem esperat mai. I menys des d'un moviment d'esquerres, on considerem que s'hauria de posar per davant qualsevol vida humana i una crisi humanitària per davant de qualsevol altra qüestió. Més enllà de les creences, ens trobem que tenim una ciutadania que ho demana. A Catalunya hem sortit, hem demanat acollir, hem demanat a l'Estat que ens deixi posar en pràctica les quotes d'acollida i no hi ha hagut manera. La resposta ha estat lamentable i hauria de ser una altra.

Des del novembre del 2017 és evident que t'ha canviat la vida. Com es gestiona una situació com aquesta?

La presó preventiva és un exercici no sé si dir-li de paciència, de viure en el dia a dia amb la incertesa. No tens cap condemna. De fet, a les presons diuen que amb la preventiva només sumes, no restes, mentre que quan tens condemna ja restes dies. I així és com ho vius des de fora. T'adaptes, abans tenies projectes i miraves endavant, i ara no mires més enllà d'una setmana perquè saps que al cap d'uns dies et pot canviar tot un altre cop. Al final, acabes aprenent a viure setmana a setmana. Però ha passat tant de temps que ja volem viure mirant més enllà, veient que la repressió no pararà, i el que volem assolir és tenir fites a llarg termini, independentment si en Raül està o no a la presó. Al final vaig optar per activar-me, voler estar present i en primera línia en la resolució de tot el que es pugui.

Riba, fent campanya. MARC PUIG

Teniu dos fills, de 13 i 11 anys, una edat en què ja són conscients de moltes coses. Com ho viuen ells?

El primer que ajuda és veure que és col·lectiu, que forma part del que estem vivint social i políticament a Catalunya, no ho vius sol a casa, sense el teu pare. També ajuda que no siguin els únics fills, que hi hagi moltes famílies que ens donem suport. I l'altra cosa que ajuda molt és que estan a la presó, el que vol dir que en sortiran algun dia. El futur dels meus fills està amb el seu pare.

Ha canviat la teva percepció de l'Estat?

Crec que li ha canviat a tothom, tot i que alguns ja veiem feia temps com actuava. Però penso que s'ha tensat molt la corda, utilitzant les vies judicials per no fer política. Nosaltres volem fer política i ells hi són [a la presó] per fer política, qui hi va renunciar va ser l'Estat espanyol. Necessitem que la gent surti al carrer, torni a votar, siguem més forts i empenyi aquest Estat per tornar cap a una democràcia mínima, perquè ara evidentment no estem en una democràcia amb una salut de ferro.

El judici del Tribunal Suprem acabarà en poques setmanes. Quina valoració en fas?

Cada setmana ha canviat i hi havia una cosa diferent a valorar, que si l'actitud del Marchena, que si s'acceptaven les proves, que si els testimonis,... Cada setmana hi havia alguna cosa que evidenciava que no estem en un judici just. Ja hi va haver una instrucció injusta i ens trobem en un judici que no s'hauria de fer al Tribunal Suprem, i en una sala que no està preparada per fer judici i menys en presó preventiva. Tot plegat és un despropòsit que el viuen de la millor manera possible, però amb molta incredulitat.

I suposo que hi ha un gran desgast personal.

Clar. Entrar i sortir d'una presó és una cosa molt complicada, implica canviar de mòdul, anar a una cel·la de trasllat, entrar i sortir a les hores que ho fan vol dir que no hi estan ni a les hores d'esmorzar ni de sopar i la presó no és un espai preparat per adaptar-se a això. El desgast físic és evident. Està clar que és un judici que s'hauria d'haver afrontat en llibertat o, almenys, en un pis custodiat. Hi ha moltíssimes solucions, estem al segle XXI i sembla que no hi estiguin.

Tens esperances que siguin absolts o et prepares per una condemna important?

Els familiars sempre veiem la llum i sempre esperem que l'endemà es resolgui. La veritat és que l'única sentència hauria de ser l'absolució, però veient cada dia com està actuant l'Estat, veiem com no hi ha la separació de poders i molt probablement utilitzaran aquesta condemna per alguns dels seus propòsits. El que està clar és que si hi ha condemna també tindrà una lectura política.

Ara es torna a parlar molt de diàleg, tant des del govern espanyol com des del costat independentista. Confies que es materialitzarà en algun progrés real?

Penso que hem de forçar-lo, perquè l'única manera de solucionar el que tenim damunt la taula és fent política i parlant. És el que hem volgut fer des del primer moment. Ja va haver-hi una taula de diàleg i es van aixecar a la primera de canvi, després de la manifestació de l'extrema dreta i el PP. El que hem de veure és que volen fer els socialistes. Tenen una nova oportunitat. Què volen fer? És el PSOE del 155 o el del diàleg? Nosaltres hi som i volem parlar, com han fet sempre el Raül Romeva, l'Oriol Junqueras, la Dolors Bassa o la Carme Forcadell. Acabem ara les eleccions i a veure cap a on ho encaminem. No serà per nosaltres que no hi hagi diàleg.

A més, els resultats de les eleccions [del 28 d'abril] han estat clars a l'Estat i els que defensaven més mà dura i que no hi hagi ni autonomies, no ha sortit bé. No hi ha hagut el recolzament que esperaven. Per tant, no és el projecte territorial que vol el conjunt de l'Estat. A l'altra banda, però, no sabem quin és el projecte territorial que hi ha, perquè no se'n posa cap damunt la taula. La solució està en quin és el projecte territorial que vol Espanya, que no pot ser el de la mà dura, perquè no l'ha recolzat la ciutadania. Haurem de veure què volen fer aquest nous govern, Congrés, Senat i Parlament Europeu. Estem davant d'una oportunitat i espero que la puguem aprofitar entre tots.