"El franquisme està ben viu a Espanya. La dreta es divideix per seguir com a vencedora, per tenir tots els matisos dins d'ella mateixa". "El moviment independentista català, afavorit per forces no necessàriament anticapitalistes, sinó en part per la burgesia catalana, té una gran importància perquè ha ajudat a destapar els monstres d'Espanya".

Qui així es pronuncia és Enrique Vila Planes, arquitecte, especialitzat en disseny urbà, "doblement veneçolà, per naixement i per convicció", quan se li pregunta per la seva percepció sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol.

L'independentisme ha de servir, segons ell, perquè "l'altra Espanya, a través de la lluita per la República de Catalunya, se n'adoni d'una vegada per sempre que és necessària la República Espanyola, la tercera República".

El tren de la República

"Crec que el moviment independentista català ha fet ressorgir la necessitat de la lluita per la República Espanyola. El que arribi primer, la república catalana o la república espanyola, determinarà com seran les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya".

"Si s'aconsegueix instaurar la tercera República probablement es podrà arribar a una negociació amb Catalunya d'un estatus diferent al que ha tingut fins ara a Espanya amb l'autonomia".

"El moviment independentista ha servit per a posar en evidència el que diem al nostre país: o corre i s'agafa o perd el viatge". O Espanya "corre i s'agafa al tren de la República o la dreta s'imposarà. Per quant temps?", és una de les preguntes que Enrique Vila deixa anar durant una llarga conversa que va mantenir aquesta setmana amb Públic a l'Ateneu Barcelonès.

Veneçolà, nét de Pau Vila

La relació de l'arquitecte veneçolà amb Catalunya no és menor ni circumstancial. Un nombre més que considerable de places, carrers, biblioteques i escoles catalanes porten el nom del seu avi, Pau Vila, pedagog i geògraf, renovador de sistemes d'aprenentatge i autor de la divisió territorial de Catalunya en comarques. Enrique Vila evoca la convivència amb el seu avi, que va viure gairebé 100 anys, com una experiència molt interessant. "Una relació molt i molt estreta", amb enormes discussions, fortes". "Fins i tot en la meva tesi doctoral, producte de la disputa intel·lectual amb ell, deia que jo estava utilitzant el terme ‘disseny’, equivocadament, i ell va ser qui em va portar a realitzar una recerca etimològica de la paraula per confirmar que jo tenia raó", recorda.

I el seu pare, Marc Aureli Vila, va ser una altra personalitat fortament compromesa amb el catalanisme. Membre fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), advocat, mestre, jutge del Tribunal Tutelar de Menors durant la República, i durant la guerra civil, auditor de guerra. Dedicat també a l'estudi de la geografia, de la geoeconomia en el seu cas, de cadascun dels estats que formen part del territori veneçolà. Marc Aureli Vila, com el seu pare Pau Vila, va tornar de l'exili quan li va ser possible i va ser diputat per ERC al Parlament de Catalunya entre els anys 84 i 88. "Tots dos van ser perseguits pel règim franquista", explica Enrique Vila, que precisa que ell, que "va néixer l'any de la bomba atòmica sobre Hiroshima", va créixer en una família catalana exiliada "però absolutament en un ambient veneçolà". "Vaig estudiar preescolar, primària, secundària i universitat a Veneçuela", assenyala.

Desinformació, ingerències i diàleg

Enrique Vila Planes es troba durant unes setmanes a Barcelona, ha viatjat a Bèlgica i França i no amaga la seva decepció no només pel "desconeixement abismal" que detecta sobre el que passa al seu país, sinó per la dificultat que troba per  transmetre informació sobre la realitat veneçolana: "No hi ha temps per explicar i sembla que el públic no té temps per escoltar, la qual cosa propícia que els propietaris dels mitjans de comunicació i aquells que controlen les xarxes socials simplifiquin a un nivell gairebé infantil el que està succeint".

Dimarts passat 19 de febrer, explica, un grup de més de cent veneçolanes i veneçolans, de trajectòria ideològica i professional molt diversa, van fer arribar a l'oficina de la presidència del Parlament Europeu a Brussel·les, una Carta-Document obert en el qual plantegen "dues coses essencials: rebuig total a la decisió ingerencista que aquest parlament va prendre en reconèixer a l'autonomenat 'president interí' de Veneçuela; així com fer una crida al diàleg internacional entre iguals i a la pau".

Vila Planes s'ha implicat personalment en aquesta iniciativa però no dissimula el seu neguit davant el tractament informatiu que es dóna a Europa al que passa a Veneçuela. "No val la pena en una entrevista posar-se a defensar el sistema o el règim, com el diuen, amb un accent molt fort en la ‘e’ com si a Espanya i Europa no hi hagués règims d'un signe o d'un altre". "Crec que els mitjans de comunicació són implacables avui dia", "la imatge que es pretén donar sobre Veneçuela s'engeganteix amb un titella que s'autodeclara president interí, s'autoproclama i a això se li dóna una enorme publicitat i també una imatge tremendament negativa del president Maduro. Es fa servir una polaritat extrema entre negre i blanc o entre bo i dolent o entre dictador i demòcrata, i així successivament la gent va digerint sense cap mena de matís i sense cap mena de coneixement alternatiu".

Què passarà a Veneçuela?

El protagonisme creixent de l'Administració nord-americana en els assumptes veneçolans, el reconeixement de Juan Guaidó com a "president" impulsat per Donald Trump, l'intent de deslegitimar la presidència de Nicolás Maduro, la utilització de l'ajuda humanitària com a arma política i l'escalada de tensió a la frontera amb Colòmbia fan témer un greu deteriorament de la situació, que podria desembocar en enfrontaments armats. Enrique Vila assenyala les repercussions que això podria tenir a tota la regió:

"Si hi ha una intervenció militar colombo-estatunidenca a Veneçuela, les conseqüències són imprevisibles. Pot afectar el subcontinent i ningú sap el rol que pot jugar Mèxic en aquest conflicte, amb López Obrador de president. Per tant no és alguna cosa que es pugui subestimar. Entraríem en una fase històrica, perquè tampoc sabem com és el rol que la Xina i sobretot Rússia estarien disposats a jugar".

Però aquest escenari, el de la intervenció militar, és sol un entre els possibles. Enrique Vila en contempla cinc:

Cinc possibles escenaris

El primer, que l'actual Govern segueixi al país, "amb cert suport del poble, òbviament, surfejant en les aigües turbulentes. No sé quant temps podria durar aquest escenari", adverteix.

El segon és el de "la intervenció, militar o no, que produeixi la caiguda del règim, i això implicaria implantar un règim de força, de veritable força, neofeixista. Amb una oposició d'un terç de veneçolans que han fet seu el pensament d'Hugo Chávez és difícil que s'implanti un règim que no sigui per la força".

La tercera possibilitat que planteja Vila és la que ambiciona, òbviament, encara que assenyala d'entrada una enorme dificultat: "Prendre el cel per assalt, com diria Marx, i realment començar un procés més socialista. A Veneçuela no hi ha cap règim socialista. Això és absolutament ridícul, plantejar que existeix socialisme a Veneçuela, com no ha existit en cap altra part del món. Una cosa és un capitalisme d'Estat, anomenat postcapitalisme, i una altra és socialisme. La transició socialista és molt difícil que es doni en un sol país. És una vella discussió, de l'època de Stalin, i molt menys que es doni en un país subdesenvolupat, neocolonitzat i dependent, com és el cas de Veneçuela. Absolutament impossible".

El quart escenari és "la balcanització de Veneçuela, projecte molt volgut per sectors als Estats Units. Dividir Veneçuela en quatre o cinc trossos. Per fer això s'ha estat realitzant un treball de sapa, de sabotatge, de divisió, d'anar prenent territori".

I el cinquè escenari que dibuixa és terrible. "Fa de Veneçuela la Líbia llatinoamericana, amb la finalitat de destruir també Nicaragua, Cuba o qualsevol altre projecte de desenvolupament independent respecte els Estats Units", conclou.

Crisi econòmica, "ajuda humanitària" i tensió a la frontera

La població veneçolana pateix els efectes severs d'una crisi econòmica de gran envergadura. Enrique Vila considera que es tracta d'una crisi "induïda, amb la hiperinflació, el sabotatge, els bloquejos econòmics i financers, incloent-hi la Unió Europea, que ha jugat un rol molt fort. Anglaterra es nega a retornar-li l'or a Veneçuela. Els bancs a Europa tenen bloquejats els comptes veneçolans, etc. És un robatori descarat, és un aprofitament amb finalitats inconfessables….".

I en aquest context, amb problemes de subministrament de productes bàsics, era previsible la tensió a la frontera amb Colòmbia, amb la campanya de l'oposició entorn del transport d'aliments i medicaments procedents dels Estats Units. "Ells han tingut ja algunes derrotes", assegura el nostre interlocutor. "A més, pretendre l'enviament d'una ajuda de 20 milions de dòlars, quan s'apropien de 30 mil milions, és absolutament ridícul", segons ell.. "El més significatiu", afegeix, "és que la Creu Roja Internacional (CICR) s'ha oposat al fet que s'utilitzi la paraula ‘humanitària’", perquè aquest terme guarda relació amb els principis de l'organització de neutralitat, independència i imparcialitat.

Divisions a l'exèrcit?

"Sempre hi ha fissures, per descomptat. Traïdors, n'hi ha. Hom dorm amb l'enemic", reconeix Enrique Vila quan se li pregunta per un factor clau en l'actual situació política veneçolana. Les forces armades. "Això és un aprenentatge que vam adquirir amb el cop d'estat contra Allende el 1973, impulsat per Kissinger i Nixon. Nosaltres sabem que hom sempre dorm amb l'enemic. L'assumpte és que sempre ha estat detectat fins ara. Ha estat aturat qualsevol intent. Però cal tenir en compte tot l'esforç que va fer Chávez no només per desenvolupar una nova doctrina sobre les forces armades bolivarianes nacionals, sinó també la creació del cinquè component que és la milícia. Continuarà creixent la milícia, arribarà a comptar amb dos milions de milicians, i les implicacions que té això sobretot per a l'organització popular, la unió cívic-militar. Quan a mi em diuen, bé, és que els militars són uns corruptes, jo els contesto sí, hi ha militars corruptes. I és que potser els civils no són corruptes? Són éssers humans, com els civils. Alguns se n'aprofiten del seu lloc, i és que potser els civils no s'aprofiten dels seus càrrecs?"

Arquitecte, format en Berkeley, a finals dels 60

Quan Enrique Vila parla sobre els seus pronòstics i mètodes d'anàlisi explica també una mica les bases de la seva pròpia estructuració intel·lectual. Diu que es va formar com a arquitecte "amb una visió molt d'avantguarda sobre teories i mètodes de disseny i planificació". "Això va marcar tota la meva vida, fins ara, amb 74 anys d'edat", assegura.

Va poder estudiar durant gairebé tres anys a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, "sota la direcció d'un professor alemany, Horst Rittel, doblement important pel que representava en aquell moment". Era a finals dels anys 60, fins a inicis del 71. "Guerra de Vietnam, protestes estudiantils i també de professors". Recorda "els tres dies en què totes les universitats dels Estats Units van ser tancades, amb la repressió de la Guàrdia Nacional contra estudiants en la universitat de Kent, la de Jackson, on van morir estudiants blancs, estudiants negres…, la lluita contra Nixon i altres personatges del Govern dels Estats Units en la seva fase imperialista a Àsia".

Horst Rittel, segons ell, es va avançar a Zigmunt Bauman amb la seva "societat líquida". "Va descriure el que en essència fem els dissenyadors i planificadors, els tecnopolítics, com una cosa diferent del que fan els científics", explica.

El canvi bolivarià

Enrique Vila no dissimula les seves discrepàncies amb el Govern de Nicolás Maduro, però reivindica el "canvi estructural important", que segons ell s'ha produït a Veneçuela durant els darrers 20 anys, canvi "que s'identifica com a revolució bolivariana".

Creu que sobre aquestes transformacions a Europa no ha arribat absolutament cap informació substancial. I posa exemples d'opacitat sobre determinades polítiques: "La visibilitat que se li ha donat a tota la població, abans invisibilitzada o que fins i tot no tenia identitat. Els serveis educatius i de salut gratuïts que s'han establert en aquests vint anys. La construcció de més de 2.200.000 habitatges pels pobres, pels marginats, establint diferències entre aquells que poden pagar alguna cosa, incloent-hi aquells que no poden pagar res. Això implica donar-li habitatge a més de 10 milions de persones,... quan aquí a Espanya hi ha els desnonaments per la banca, amb el suport judicial i policial".

Vila Planes, com a arquitecte especialitzat en disseny i planificació, ha desenvolupat un projecte urbanístic, sobre un nou tipus de ciutat.

La ciutat comunal

"En el procés de l'anomenada revolució bolivariana, un dels plantejaments, a partir de l'any 2006, és el socialisme del segle XXI, i dins d'això està l'èmfasi que li va donar Hugo Chávez a les comunes i a la conformació d'un estat comunal", explica Vila, i cita el filòsof marxista hongarès István Mészáros per descriure la idea de la "ciutat comunal" com a "empelts en el territori, basats en una nova forma no només de producció sinó de vida, que inclogui no només el consum sinó també la disposició de les deixalles, en una societat com la que vivim avui dia, que està contaminant tot el planeta, no només l'aire sinó també la terra, les aigües...". "La intermediació entre la comuna i l'Estat comunal és la ciutat, i ha d'haver-hi un nou tipus de ciutat", apunta.

Una idea "basada en la resolució de la contradicció ciutat-camp, en l'organització de treballadors i treballadores associades en comptes d'assalariades, la conformació de comunes i l'economia circular en comptes d'una economia lineal, que provoca desastres a tot el planeta".

El lloc de Veneçuela al món

Més enllà del rigor periodístic en el tractament de la realitat llatinoamericana per part dels mitjans, l'arquitecte Vila Planes reconeix que no és fàcil explicar breument "la singularitat geohistòrica de Veneçuela". "Això de la geohistòria ho vaig aprendre òbviament tant del meu avi com del meu pare…", insisteix.

El seu avi Pau Vila, recorda, "va fer la geografia de Catalunya, la de Colòmbia i la de Veneçuela. I el seu pare Marc Aureli, "la geografia econòmica de Veneçuela, amb una rezonificació. És un dels dos únics casos, que se sàpiga, de pare i fill geògrafs, que deixen una petjada molt forta en la historiografia de Veneçuela.

Per a Enrique Vila és important remarcar "el lloc geopolític, estratègic, que ocupa Veneçuela en el panorama occidental". "A Veneçuela, independentment del petroli, de l'or, diamants, coltan, terres estranyes i uns altres petits assumptes -ironitza-, tenim la costa més gran sobre el Carib, tenim sortida a l'Atlàntic, tenim una vella tradició guerrera del Carib, envoltats d'Holanda, Anglaterra, els Estats Units, l'OTAN, i ara, amb el domini de l'OTAN sobre Colòmbia, Anglaterra sobre Guyana.  Estem envoltats.

L'ocupació del "pati posterior"

La implicació del Govern de Donald Trump a Veneçuela planteja dubtes sobre el retorn dels Estats Units a les polítiques d'intervenció Amèrica Llatina.

"Han tingut èxit amb els cops d'estat parlamentaris, com els anomenen ara, a Hondures, Paraguai i el Brasil, i la instauració de governs d'ultradreta en aquests països, a través de mecanismes "democràtic-electorals", molt controlats per descomptat, però una cosa són els governs i una altra els pobles", assenyala Vila Planes. "Les oligarquies ja no tenen res a dir, excepte mantenir els seus privilegis". En una aportació que va realitzar recentment en el debat obert per Espacio Público, sobre l'existència d'un canvi de cicle a Amèrica Llatina, ell mateix assenyalava que "cada vegada hi ha una comunicació més gran i solidaritat entre els pobles", encara que "òbviament és moltíssim el camí que hi ha per recórrer". "Els governs de dreta poden tractar d'evitar tals processos de comunicació i solidaritat però els pobles van adquirint experiència i aniran superant els obstacles".

Els pobles a Amèrica Llatina s'estan comunicant i una vegada més Veneçuela juga un rol geo-històric-estratègic, no només geopolític, insisteix en l'entrevista. Som Sud-amèrica però som Carib. Cap altre país té aquesta dualitat. "Ho veurem, o ho veuran les noves generacions en la història, en la mesura en què els pobles es vagin desenvolupant i es vagin comunicant veuran qui ocupa què al pati posterior llatinoamericà".