Dory Sontheimer va néixer a Barcelona el 1946. Els seus pares ho van fer, uns quants anys abans, a Alemanya. Eren d'origen jueu. Però això ella no ho va saber fins a molt de temps després, quan va presentar a casa a qui acabaria sent el seu marit i el seu pare li va decidir explicar. El que tampoc sabia aleshores, i trigaria unes quantes dècades més en saber, era que allò no era l'única cosa que s'amagava entre les arrels de la seva família.

El 2002, després de la defunció de la seva mare, va trobar unes caixes misterioses en un altell, darrere d'uns edredons. Hi havia cartes, fotografies, passaports, carpetes. El que contenien ho va desgranar en dos llibres editats per Circe, Las siete cajas (2014) i La octava caja (2016): la fugida desesperada de la seva família d'un règim antisemita, la mort de més d'una trentena de parents per l'extermini nazi, el destí del negoci que va provocar que Dory naixés en el lloc on va néixer.

Sobre el silenci dels seus pares, que es van convertir al catolicisme a l'Espanya franquista dels anys 40, ella mateixa dona una explicació a Públic des de l'altre costat del telèfon: "Van fer creu i ratlla: van decidir no parlar del passat per protegir-nos". "Jo els havia sentit parlar de la Lehmann alguna vegada", segueix Dory. "Em sonava que era una fàbrica de porcellana alemanya en la qual havia treballat el meu avi, però poca cosa més. M'imaginava que farien tasses de cafè o coses per l'estil, però mai vaig pensar en això de les nines".

La fàbrica Lehmann. Aquest és el punt de partida d'aquesta història. Encara conserva el nom. I una adreça: carrer Consell de Cent, 159. Pot visitar-se. S'hi accedeix per un carreró cobert i de sòl irregular, picades les pedres pel pes dels carruatges que antigament el creuaven. Dona a un pati en el qual sobresurt una imponent xemeneia de maó de més 30 metres d'altura, construïda en 1903.

Dory va entrar per primera vegada en aquest lloc fa deu anys, quan ja treballava en la documentació que havia trobat a la casa dels seus pares. Perseguia el rastre d'una empresa fundada a Nuremberg que es dedicava a la producció de nines i que al començament del segle XX va obrir una sucursal a Barcelona. Va descobrir un lloc en el qual avui treballen arquitectes, joiers, artistes, ceramistes, editors i el personal d'un restaurant de fumats.

Però sí. La fàbrica Lehmann va existir com a tal. I la va obrir una empresa alemanya per a la qual treballava el seu avi patern, que va arribar a exercir de màxim encarregat. Tots els seus socis eren jueus. Es dedicaven a la botiga de joguines i el negoci anava bé. Tant que van decidir expandir-se i instal·lar-se a la capital catalana, on trobarien més mercat i una millor posició estratègica per a exportar Amèrica. El propi pare de Dory, temps després, es mudaria a Catalunya enviat per la companyia.

La prosperitat es frenaria en sec quan els nazis van accedir al poder. El Reich va llançar un decret que obligava les famílies jueves que tinguessin una empresa pròpia a tancar-la o vendre-la a mans que ells consideraven àries. El 1938, acorralats per les noves ordenances, els propietaris de la Lehmann van traspassar la seva fàbrica de Nuremberg a Craemer & Co. I van tractar de fugir com van poder del país. Alguns, com els seus avis paterns, ho van aconseguir. Uns altres no. Van acabar en els camps d'extermini de l'est, on no salvarien la vida.

"Però els Craemer es van portar bé després de la Segona Guerra Mundial, jo mateixa vaig aconseguir contactar amb ells", detalla Dory, que va esbrinar que, després de la claudicació de l'Exèrcit nazi, quan a Alemanya es van constituir els famosos tribunals per a la restitució de les víctimes de l'Holocaust, el pare de la família va escriure al seu avi per si volia tornar a casa i recuperar el negoci. "Sabia que tenien dret a fer-ho".

Tampoc va tenir un destí més plàcid la seu de Barcelona. Amb l'ombra del feixisme apuntant cada vegada més descaradament, la situació es va enterbolir. El 1937, uns mesos després de l'esclat de la guerra civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada i es va destinar a la producció de coberteria per a l'Exèrcit republicà. Però el conflicte va tenir el pitjor dels desenllaços. Una vegada acabat, les empreses col·lectivitzades van retornar als seus amos, però no va ser el cas de la Lehmann catalana, els vincles jueus de la qual no van aconseguir esquivar l'atenció de l'autoritat. Segons un acord signat el 1939 entre el ministre d'exteriors germànic, Joachim von Ribbentrop, i Ramón Serrano Suñer, ministre de Franco, els negocis amb capital jueu van quedar nacionalitzats. Va ser el cop definitiu.

Dory recorda que, quan ja estava tractant de reconstruir la història del negoci a partir dels rebuts i els documents que havia descobert en les caixes, va anar a visitar a un amic que a la seva casa de Sant Feliu de Guíxols tenia una col·lecció de més de 500 nines antigues. "No em preguntis per què, però vaig entrar a l'habitació i immediatament em vaig fixar en una d'elles. El meu amic em va dir que era una nina jueva, i quan li vaig preguntar que com sabia això, va apartar el pèl del clatell i em va ensenyar una estrella de David gravada". L'exemplar també tenia marcades dues lletres, una 'K' i una 'R'. Eren les inicials d'un porcelanista que havia treballat per al seu avi.

Les nines de joguina van començar a vendre's molt a finals del segle XIX. Era un objecte apreciat entre les classes acomodades. Atestaban els aparadors de les botigues, s'introduïen en les escenes domèstiques i fins i tot s'incorporaven amb freqüència com a personatges en els contes per a nens. Cada vegada es feien més petites, acostant-les a la dimensió dels nadons, i les seves cares es confeccionaven amb porcellana perquè la seva aparença fos més creïble, a vegades fins i tot en tallers d'artistes reconeguts.

La roba que els cobria el cos marcava les tendències de la moda infantil de l'època. Els dissenys més coneguts es feien a França, però la major part de la producció venia d'Alemanya, bàsicament de la comunitat jueva, que a mesura que va créixer l'antisemitisme va procurar catapultar el producte a l'exterior, sobretot en aquests territoris on no pesaven tant les mesures contra els jueus.

La germana de Max Sontheimer, l'avi de Dory, es va casar amb Max Lehmann, que va ser qui va fundar la fàbrica de porcellana a Nuremberg. Per celebrar el matrimoni, la parella es va anar de viatge a Barcelona, que un any abans havia inaugurat la primera exposició internacional. Lehmann va quedar tan meravellat amb la ciutat i les seves comunicacions amb el continent americà que quan el 1894 va decidir fer créixer la seva companyia, va tenir clar on apuntar.

El barri triat va ser l'Esquerra de l'Eixample, que en aquells dies era un dels districtes industrials més actius de la ciutat. La companyia va guanyar fama en poc temps per introduir la joguina de porcellana en el mercat espanyol. Tenia més de 250 treballadors en les instal·lacions de Consell de Cent i col·laborava amb diversos magatzems, torneries i sastrerías locals.

Després que el seu fill morís en la Primera Guerra Mundial, Lehmann va delegar el control de la sucursal en el seu cunyat, que més tard faria el mateix amb el seu fill, Kurt Sontheimer. Aquest va passar a actuar com a representant de l'empresa a Espanya, l'Argentina i Cuba. La mare de Dory, Rosa Heilbruner, havia estat acomiadada de la cancelleria de Friburg quan Hitler es va fer amb el control a Alemanya. I va acabar també a Barcelona, on coneixeria el seu futur marit.

Al poc temps, no obstant això, es van adonar que estaven acorralats. El país que els havia acollit havia caigut atrapat per les arpes d'una dictadura i tornar a casa, sabent com estaven sent perseguits els jueus al nord, tampoc era una opció. "Tot el que estava succeint amb la comunitat jueva era un clam", va exposar Dory fa uns anys en una altra entrevista. "Al maig de 1939, Franco va aprovar la Llei de fronteres i llavors els meus pares van veure les dificultats que tindrien fins i tot si volien portar la família aquí".

Els avis paterns de Dory, finalment, van poder fugir i salvar-se. Van acabar a l'Havana, després que a Espanya els deneguessin el visat. La seva àvia moriria d'un infart en saber que totes les seves germanes havien mort en la guerra. L'altra part de la família encara va tenir pitjor sort. Dory conserva tota la correspondència que els seus pares van intercanviar amb els avis materns. Van ser deportats en 1940 i portats a camps d'internament francesos. Van poder saltar a Marsella i des d'allí buscar els permisos per a travessar la frontera. Però no els van aconseguir. Dos anys després van ser deportats a Drancy, i de Drancy a Auschwitz. Les seves històries van acabar com les de molts altres familiars que no van aconseguir escapar.

Per a Dory, parlar de tot allò continua sent impactant. Per com es van truncar les existències de punts dels seus parents. Per com es va assabentar d'aquestes tragèdies. Per a ella, avui Barcelona ja no sols és el lloc on va néixer, va créixer i va construir una llar. També és el lloc on continua conservant-se la fàbrica que va canviar la vida de la seva família. Aquesta xemeneia de maó que continua expulsant fum, encara que ara sigui dels pollastres, les mantegues o els formatges que es fumen a l'estufa de llenya d'un modern rostidor.