Doctor en Antropologia Social i professor de la UAB, Jose Mansilla publica Los años de la discordia. Del Modelo a la Marca Barcelona (Apostroph), un llibre on aprofundeix en la transformació viscuda a la capital catalana per posar-la al servei de l'acumulació de capitals privats, un procés que va arribar al moment culminant durant els quatre anys d'alcaldia de Xavier Trias (2011-2015).

A poques setmanes de les eleccions municipals, entrevistem l'autor, que també és membre de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), en una conversa en què adverteix del retrocés que podria suposar una victòria del candidat de Junts o, també, d'un PSC de Jaume Collboni que s'ha fet seu el programa de les elits econòmiques. En aquest sentit la seva aposta és clara: una aliança entre Barcelona en Comú, ERC i, a poder ser, la CUP.

Tot i que és un concepte que acumula ja dècades de vida, en què consistia el Model Barcelona?

Hi ha una forma d'entendre la ciutat, que és el Model Barcelona, que qualla sobretot a meitat de la dècada dels 80 i que té una evolució determinada. La principal característica que tenia és que era un model ideològic, en el sentit que les transformacions de la ciutat quedaven ocultes sota una sèrie de pretensions que intentaven traslladar a l'opinió que beneficiaven tothom per igual. Entre els trets que ho feien possible hi havia la participació; la continuació del desenvolupament de la ciutat amb la idea de no marcar diferències territorials, que fos homogènia i consolidada, amb actuacions per dignificar els barris perifèrics i el centre, que estava una mica abandonat, i buscar un cert reequilibri territorial... Tenia una pulsió socialdemòcrata i al llibre dic que tenia una base material.

Manuel Delgado diu que el Model Barcelona bàsicament era moral, en el sentit que es presentava com una cosa bona. Tenia una base material, però a mesura que va passant el temps i Barcelona s'endinsa més en les polítiques neoliberals aquesta va desapareixent. El model es dilueix i el moment en què ho fa és amb les obres del Fòrum de les Cultures.

És a dir, en els primers anys del segle XXI.

La idea de fer una cosa com el Fòrum sorgeix quan Barcelona no obté la nominació per ser ciutat europea de la cultura i dins de l'Ajuntament comencen a veure com poden actuar. Allà es trenquen tots els elements que lligaven aquesta materialitat a unes polítiques d'un cert caràcter social: ni participació, ni continuïtat en l'entramat propi de la ciutat, ni dignificació dels barris, ni res. Ja era bàsicament un model per posar la ciutat al servei dels interessos internacionals en pro d'acabar-ne una part que semblava inacabada, que era l'entorn proper de la desembocadura del Besòs.

Aquest procés és el que implica la transformació del Model en la Marca Barcelona, que sí que és una cosa intangible.

Sí, ja desapareix qualsevol element que podia comportar materialitat. L'ús que es fa de la Marca és bàsicament simbòlic, és la cel·lofana amb què s'embolica la ciutat, com fer-la més interessant, més bonica i atractiva perquè el procés d'atracció de capitals continuï funcionant.

La Marca, però, manté un component ideològic, en aquest cas neoliberal, de posar la ciutat al servei de determinats interessos privats, no?

Exacte, segueix funcionant a nivell ideològic, de fet és pura ideologia. Ja no és qui no vol viure a una ciutat més o menys intel·ligent, sinó qui no vol viure a Barcelona. Barcelona actua com un significant que és projectat des de l'ajuntament i les polítiques municipals amb una sèrie de característiques que implica, bàsicament, ocultar tot el que hi succeeix a sota. El Model Barcelona encaixa molt bé en la dinàmica que seguia la resta de Catalunya i de l'Estat fins aquell moment, discorre de manera paral·lela a les polítiques neoliberals que s'hi porten a terme.

La generació que accedim a la majoria d'edat en els anys 90 havíem comprat el rotllo aquest que per fi érem europeus i a partir d'ara lligarem els gossos amb llonganisses, però a principis dels 2000 ja es comença a veure un malestar arran de comprovar quines eren les característiques i qui els guanyadors i els perdedors del model neoliberal.

En el llibre apuntes que en aquest procés s'accentua l'ús de l'urbanisme com a eina del capital per convertir la ciutat en un territori del qual extreure'n renda. No deixa de ser un fenomen global.

Sí, però apunto que Barcelona és un laboratori de polítiques neoliberals perquè està en primera fila a l'hora d'implementar aquest tipus de qüestions. El 22@, que és la transformació d'una part de la ciutat -en concret, del barri del Poblenou-, per a l'atracció de capitals vinculats a les noves tecnologies, també es desenvolupa en aquella època, de fet s'aprova el 1999 i comença a funcionar el 2000. És la primera vegada que es fa un districte d'innovació, s'inventa aquí. En la qüestió de les transformacions que es produeixen lligades a grans esdeveniments, com els Jocs o el Fòrum, que també és una manera de fer desaparèixer l'estacionalitat turística atraient turistes fora de la temporada alta, Barcelona també és la primera. I, a més a més, pels resultats que esperaven els hi surt bé, perquè gran part de l'èxit que té la ciutat es deu a què aquestes idees acaben per quallar, almenys en alguns aspectes, no en el 22@.

Hi ha una definició molt fàcil d'urbanisme que és aquella forma en què s'ordena i s'organitza la ciutat. Quan parles d'ordenació té dues accepcions principals. La primera és posar ordre, és a dir, aquí hi va una cosa i aquí una altra, però n'hi ha una altra que és establir una jerarquia, a què li donem més importància. L'urbanisme estableix que és el més important per a la ciutat i era disposar-la per continuar el procés d'acumulació de capitals. Aquesta forma d'entendre d'urbanisme encaixa en el Pla General Metropolità (PGM) de 1976, que es va fer perquè fos flexible i atengués aquest tipus de qüestions. El mateix marc que s'utilitzava anteriorment pel Model es comença a utilitzar per a la Marca, però amb un altre tipus d'ordre, més neoliberal.

Aquesta transformació comença amb l'alcaldia en mans del PSC, en els mandats de Joan Clos i Jordi Hereu, però en l'etapa de Trias s'accentua?

Sí, Clos i Hereu són els principals responsables del pas del Model a la Marca, però Trias arriba a l'intent de registrar la Marca Barcelona [no se'n surt]. Des de l'inici, Trias parteix d'un programa polític molt business friendly, mai ho va ocultar. Era un moment molt particular, perquè va guanyar les eleccions en el context del 15-M, que era un moviment encara massa proper als comicis i no havia tingut temps d'establir un nou marc hegemònic de reposicionament de les idees del que significa la política. Ell accentua les polítiques neoliberals per reiniciar el motor econòmic de Barcelona. Una de les coses que fa és modificar l'ordenança de terrasses i permet, fins i tot, posar-ne als establiments de degustació, com els forns de pa o les xarcuteries. En el preàmbul diu que l'ordenança es fa per reordenar millor les terrasses, però també per permetre que els bars no patissin en el moment en què s'hi prohibia fumar a dins i, alhora, actuar com a estímul en la recuperació econòmica de Barcelona.

Quan va presentar el programa electoral es va reunir amb els empresaris del sector turístic i els diu que "els que millor sabeu com gestionar el turisme a la ciutat sou vosaltres". El moll de l'os de la seva política neoliberal és posar una catifa vermella perquè els negocis puguin funcionar i en aquest sentit és el gran impulsor de Barcelona com a marca. En els seus primers mesos d'alcalde també va firmar un protocol amb Barcelona Global per traslladar arreu del món el nom de Barcelona com a ciutat interessant per fer-hi negocis, el que permet a una entitat empresarial aleshores molt endogàmica i tancada presentar-se al voltant del món com la representant dels interessos econòmics de Barcelona.

En aquell moment podríem dir que es passa d'una col·laboració público-privada que té un lideratge públic a una etapa en què el lideratge és privat i el poder públic va darrere?

Totalment. El marc del neoliberalisme és aquest, el paper d'allò públic ja no és liderar res, sinó posar les millors condicions i la millor atmosfera per a l'organització dels negocis. I Trias és el que fa per posar les bases d'un rellançament de Barcelona en clau de serveis i turisme, és el moment culminant de la desregulació turística. No ho recordem, però es dona la circumstància que hi ha un moment on se n'adona que la cosa se'n va de mare, per exemple, amb el tema dels apartaments turístics i vol fer una espècie de Peuat [l'actual pla hoteler], però no l'aconsegueix aprovar perquè el PP -gràcies al qual governa- li diu que no. No pot governar el turisme quan se n'adona que se li'n va de les mans i segueix com està i han d'arribar els Comuns a l'ajuntament per fer-ho.

Paral·lelament, no es pot negar l'existència d'un pòsit de resistències permanents a la ciutat i d'una contestació a les polítiques de Trias, que serà clau per explicar el canvi a l'alcaldia i l'arribada de Barcelona en Comú.

Amb el 15-M hi ha una dinàmica de repolitització i de recuperació de la memòria de lluita de la ciutat. Tot i que en els anys previs ja s'expressen malestars i comença a impugnar-se el model, amb el 15-M hi ha la precipitació i s'intenten establir connexions històriques amb moviments anteriors, connecta amb els moviments veïnals dels anys 70 i 80 i molta gent que hi participa intenta un assalt als cels d'entitats veïnals que acumulaven anys en procés d'hivernació als barris. Sense això i la impugnació del model turístic no es pot entendre que Barcelona en Comú guanyés les eleccions. En certa mesura va ser una pista que va permetre articular durant quatre anys un moviment que a nivell de política institucional ha estat capaç de governar durant vuit anys.

Fas un balanç agredolç dels vuit anys d'alcaldia dels Comuns, en el sentit que no s'ha anat prou lluny en les polítiques. Què ha faltat?

Per un costat, Barcelona en Comú tampoc era un partit d'esquerres clàssiques, tenia molt més d'ICV, en el sentit de reformisme, que d'altres posicions. Per un altre costat, no ha tingut majoria a l'Ajuntament. El PSC compleix al peu de la lletra la faula de l'escorpí i la granota, en el sentit que a la mínima et clavarà la pinça perquè aquesta és la seva naturalesa, però decideixen pactar amb ell. El PSC d'ara és un partit desideologitzat, actua només en funció dels interessos propis i dels interessos de les elits. L'1 d'octubre tampoc hi va ajudar, tot el moviment del Procés i l'efervescència sobre la independència va dificultar centrar l'atenció i que hi ha hagués un intent de portar a terme determinades qüestions per part de l'Ajuntament. Els Comuns es van quedar sols i això va cremar molt a gent. I, per últim, cal afegir que els ajuntaments tenen les competències que tenen. Si tot això ho poses en una mateixa paella et surt el que s'ha fet. És agredolç, però conforme passa el temps i veiem les perspectives de futur quasi que em quedo amb la part dolça.

Sí que detalles que, com a mínim, aquests vuit anys han servit per trencar les inèrcies dels mandats anteriors i, per exemple, s'ha intentat governar el turisme o hi ha hagut un canvi notable a nivell de mobilitat, en què el cotxe perd protagonisme.

Sí, a més hi ha hagut mesures molt valentes com el Peuat [el pla hoteler, que limita els allotjaments d'aquest tipus]. Ara el tenim molt normalitzat, però ho és. Recordem que a Itziar González per intentar treure draps bruts a Ciutat Vella l'amenacen de mort i aquesta gent, que no pertanyia a cap cercle [de poder] arriba i el primer que fa és fer una moratòria d'instal·lacions turístiques, que atura inversions milionàries, en coses com el que havia de ser l'hotel Four Roses, a Passeig de Gràcia amb Diagonal. I són coses que han estat copiades i valorades a molts llocs.

Una altra cosa que destaca és tot el que han fet en serveis socials, que és un àmbit de la política municipal molt desagraït perquè a les classes mitjanes no els arriba, qui se'n beneficia són les classes populars i les persones en risc d'exclusió. S'hi ha invertit moltíssim, han aconseguit estabilitzar llocs de treball, ampliar la dotació de personal tècnic, han posat en marxa polítiques d'habitatge súper imaginatives,... Si no han fet més coses és perquè també crec que han tingut certa por a la portada de La Vanguardia, que és una cosa que tenen tots els partits.

No s'han atrevit a impugnar del tot el poder?

No, crec que arriba un moment on es veuen atacats per tot el que significa el poder real de la ciutat i, en certa mesura, no et diré que tinguin por, però senten cert vertigen. Tampoc tenien segurament prou mobilització social darrere que donés suport a determinades mesures. Però en això també hi tenen part de responsabilitat, perquè absorbeixen una part del múscul que hi havia al carrer i el posen a funcionar dins de l'Ajuntament.

De cara a les eleccions municipals, veus alguna aliança posterior que permeti aprofundir en aquestes reformes?

Crec que Barcelona en Comú no ha de pactar amb el PSC. Aposto perquè es posi el màxim de micròfons als candidats del PSC, perquè com més es faci pitjors resultats traurà. Amb declaracions com les que va fer Collboni a Crític dient que era ecologista i per això estava a favor de l'ampliació de l'aeroport, o de la Rosa Alarcón [regidora del districte d'Horta-Guinardó] sobre el tema del tancament dels accessos als búnquers del Carmel dient que els diners per pagar els policies que ho controlen s'obtenen gràcies a la privatització en l'accés del Park Güell. Dit això, soc conscient que l'alternativa és un govern entre Comuns i ERC.

Difícilment sumarà els 21 regidors de la majoria absoluta.

Però ara tampoc sumen [entre BComú i el PSC]. Tenint en compte la correlació de forces que hi ha, el millor que li pot passar a Barcelona és que no governin ni el PSC ni Junts i l'alternativa que queda és un govern de BComú amb ERC, si és possible amb el suport de la CUP. Un govern sociovergent suposaria esborrar vuit anys de cop, com si no haguessin passat, tornaríem a l'any 2015. Però és que ho manifesten ells en moltes coses, com ara Collboni intentant treure les superilles i apostant per els interiors d'illes, que és una política que es va posar en marxar els anys 80, o Trias parlant de l'aeroport o de l'excés que suposa el Peuat. És com l'eliminació de les mesures que s'han pres per redirigir la inèrcia que portava l'ajuntament de la ciutat.

Tens una certa sensació de déjà-vu, amb certs debats que tornen quan semblaven superats, com les ampliacions de l'aeroport i el Port o l'aposta per macroprojectes, com la Copa Amèrica de Vela?

Hi ha una frase de Marx quan parla del 18 Brumari de Bonaparte on diu que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. El programa electoral de les dretes a Barcelona, incloent-hi el PSC, implica que estem revivint la farsa. El programa electoral dels sectors conservadors de Barcelona és el de sempre, que s'articuli a través del desenvolupament de macroinfraestructures o d'elements icònics d'equipaments culturals dona igual, però és el de sempre, que és que els beneficis de la ciutat acabin per canalitzar-se a través de determinats elements de l'urbanisme cap a les classes dirigents.

Tenint en compte les limitades competències d'un ajuntament, per on hauria de passar un urbanisme al servei de la gent?

Passa per continuar amb la millora del transport públic, que és una part del salari indirecte, per la millora de les zones verdes, per la millor disposició d'equipaments i, per exemple, ha de millorar els equipaments esportius, que l'ajuntament té força abandonats i estan saturats. Tot el que suposi avançar i millorar en habitatge, que el plantejament urbanístic tingui en consideració les zones on falta i, sobretot, on pot tenir un millor efecte sobre les classes populars, etc... Avançar en el sentit de transformar la ciutat en un sentit que suposi una redistribució de la riquesa cap aquella gent que hi viu amb més dificultats.

Més enllà de lobbies com el Racc, gairebé ningú qüestiona que la vida en un barri millora quan s'hi implanta una superilla, però des d'alguns sectors es critica que s'hagin aplicat a Poblenou, Sant Antoni o l'Eixample però no en barris més perifèrics.

Per a mi l'aproximació que fan els Comuns en el tema de les superilles i la pacificació dels carrers és molt naïf, en el sentit que han demostrat com una fe extrema en què transformaran les relacions socials i serà tot positiu. Ara bé, ho veig com una política que cal fer, és més, crec que tenien la intenció de portar aquest tipus de polítiques a zones de la perifèria, però que no ho han fet de nou perquè la seva aposta política va passar per fer-la primer a l'Eixample, perquè era una zona que necessitava un cert accés a l'espai públic i les zones verdes, però també perquè pensaven que les classes mitjanes que se'n beneficiarien acabarien sent votants potencials d'ells, comptant que les classes populars ja eren de la seva corda. Cosa que s'ha vist que no té perquè passar, perquè els darrers quatre anys el PSC s'ha dedicat a fer la seva política de sempre a les zones populars per garantir-se'n el vot.

Estem entrant a una nova etapa en què la necessitat de regular l'habitatge, perquè hi puguin accedir ja no només les classes populars sinó també les mitjanes, i de governar el turisme, per frenar-ne els impactes s'estan convertint en consensos globals que poden beneficiar Barcelona, governi qui hi governi?

Espero que sí. En això crec que hi opera el que els mitjans de comunicació i la gent que intentem influir en l'opinió pública puguem fer, perquè es tracta d'establir un pensament hegemònic al voltant d'això. Ara bé, el PSC està intentant crear el relat que com més turistes vinguin, més diners captarem amb la taxa turística i, per tant, podrem fer més coses per pal·liar els efectes del turisme, que és una cosa molt boja. No es pot sembrar la idea de la massificació turística com a exemple de política redistributiva, perquè no és així, el turisme de per si és depredador i no generarà més diners que l'impacte negatiu que té per a la ciutat. Però si les eleccions de Barcelona cauen cap a un partit amb aquest relat, aquest avenç en qüestionar el sofisme neoliberal del turisme quant més, millor, doncs caurà, perquè al final és una lluita. I si cau aquí perquè no ha de caure en altres llocs?